[Per Joel Codina]
L’arribada del darrer cap de setmana de Festival portava l’aterratge del bateria Ulysses Owens JR i la seva Generation Y. Owens, que ha acompanyat el vocalista Kurt Ellington i el contrabaixista Chistian McBride en els seus projectes en què han rebut un Grammy cadascun, és un bateria d’aquells de l’antiga escola més negra.
Format a la prestigiosa Juilliard School i amb gran sensibilitat per l’art, Owens endollava les credencials del seu projecte i de la seva Generation Y d’aquella forma que agrada, i molt, a la ciutat de Terrassa i al seu jazz, amb un bop contundent i trepidant des de l’inici, sense resguardar absolutament res. Sense tantejos, ni prolegòmens que la majoria de vegades no serveixen per a res. Owens franquejat de la Generation Y, composta per un solventíssim Benny Bennack III a la trompeta, Erena Terakubo al saxo alt, un gran descobriment de la nit, Luther Allison al piano, apuntin aquest nom i un extremat jove Ryoma Takenaga al contrabaix. L’atac inicial a la nit va aparèixer en forma d’una versió enganxifosa de “Sticks” del gran Cannonball Adderley per, tot seguit, abordar i deixar sense cap tipus d’alè l’elenc jazzístic amb Be Bop de Dizzy Gillespie.
La crema del Bop ja estava llençada d’una forma premeditada sobre els caps dels afeccionats que aquest cop si, omplien la cava. Els dits de la japonesa Erena Terakubo no solament eren àgils i ràpids sinó que deixaven caure aquelles cascades de notes tan riques i diferencials del Be i el Hard Bop. Crema i més crema i quan semblava que no podia ser, encara n’hi havia una mica més.
La Generation Y, és una d’aquelles formacions que un s’ha d’apuntar a la llibreta dels seguits, descaradament joves i al mateix temps intèrprets a la perfecció del millor Bop clàssic fet per les grans figures a partir dels anys quaranta. El trio format per Terakubo, Takenaga i Allison van ser i són un autèntic escàndol musical, brillants, creatius, àgils, contundents, en molts moments de la nit, la percepció que un tenia, era la d’anar entomant gustosament els millors ganxos de Muhammad Alí. La veterania tot i la seva joventut del trompeta i veu Benny Bennack III, completava el combo d’una forma exquisida aportant un punt de més comunicació i domini de l’escena.
Un instant del concert a la Nova Jazz Cava / LLUÍS CLOTET
Dos sets molt marcats van fer una nit clàssica, si volen, però altament volcànica i efusivament agradable. La posada en escena “Not Sure” de Cedar Walton, acompanyada d’”Eleventh Hour” del pianista Mulgrew Miller van desembocar a un tram final apoteòsic amb “One by One” del desaparegut Wayne Shorter. Les baquetes d’Ulisses Owens Jr varen liquidar una nit excepcional de Festival on certament s’havia trobat a faltar una mica aquesta crema més beboperiana, clàssica, però alhora contundent i d’arrel que sense cap mena de dubte és la que agrada a la cava i al jazz egarenc.
El pas per Terrassa d’Owens va deixar la visió clara d’un bateria enèrgic, contundentíssim que va repartir joc i va liderar a la perfecció sense ser cap mena d’estrella insuportable, tot al contrari. Oferint i deixant brillar a cadascun de tots els seus components i posant en relleu el seu mar mental musical més immediat, que no és cap altra més que el de sortiu i gaudiu. Owens amb un estil poc ortodox i potser un xic tosc, és una màquina locomotora d’aquelles que aguanten el Be Bop com pocs, aquell tipus de bateria que va obrint camí i quan ets conscient ja has avançat dos-cents quilòmetres de via, saben?
Uns anys enrere, en un partit de Copa del Rei entre Barça i Atlético de Madrid i quan semblava que tot estava perdut per al Barça, l’argentí Pizzi va marcar un gol que va fer embogit i fer possible la classificació per al Barça. Llavors el gran mestre radiofònic, Joaquim Maria Puyal, va començar a cridar “que bueno que viniste, que bueno que llegaste!”. Doncs el pas per Terrassa amb el bateria Ulysses Owens Jr, es podria definir ben bé així: “Owens, qué bueno que viniste, qué bueno que llegaste!”.
En acabar el concert i amb una petita conversa amb el magnífic bateria egarenc Adrià Font, on comentàvem l’exquisit concert i la genialitat de la proposta, em quedava una frase que no era una altra i ben senzilla, que a mi això m’agrada i molt. I el cert és que aquestes alçades de la vida, res millor que poder viure i sentir el que més t’agrada, no creuen? I Owens amb la seva Generació Y, agraden i agraden molt.
