En les cartografies de Terrassa “la nuit” hi ha un indicador gran, una xinxeta de Google Maps, que assenyala el Reina Victòria.
En aquella cantonada de la Rasa, més discreta, una mica allunyada del rovell de l’ou postadolescent de la plaça. Doncs allà, des de fa 40 anys. I enguany bufen espelmes.
“De fet, vam obrir un 26 de desembre. Però amb Sant Esteve, mai ho hem pogut celebrar”, riu Salvador Mourullo (1952). Es fa estrany citar-lo així, Salvador. “Escriu Salva, eh?”. El podeu imaginar: s’allisa els cabells de la barbeta mentre parla, pausat. Camisa de flors estampades. Un aire bohemi, com el propi bar.
Tornem al 26 de desembre. És la Terrassa de 1983. “No hi havia més que un pub a tota la ciutat, allà on ara està la seu d’Hisenda. És que ni tan sols fèiem servir la paraula ‘pub’”, recorda Salva.
La idea d’obrir un negoci prové del col·lectiu Pravda, amb el que el propi Salva i dos companys tenien un taller per pintar a les Fonts. “Vam pensar que muntant un bar de nit, després tindríem el dia per dedicar-ho a l’art”, explica, un pèl sorneguer. “Evidentment, vaig haver de deixar la pintura!”.
Salva / ARNAU ALCALÀ DURAN
El Reina arrenca amb bon peu, però, tanmateix, el grup impulsor viu alguna desavinença. Mostren idees diferents sobre com enfocar el bar. I al de mig any, finalment, Salva es queda en el projecte en solitari.
Quan hi havia un pati
Aleshores, el Reina era un xic diferent. La sala central de darrere era llavors un pati, a cel obert, que funcionava com a terrassa interior del bar. Els sorolls i el veïnatge vam propiciar –al de 3 o 4 anys– que es fessin les obres per cobrir-ho i així integrar-ho tot en únic espai interior.
Arranca un idil·li amb un tipus de clientela que passarà de pares a fills. Genèticament. “Ara venen els fills dels que venien llavors”, reconeix Salva. “Sempre ha vingut gent que volia estar xerrant i discutint del que sigui, però això la música mai no està massa alta”, enraona. I tampoc és música de ballar. “La gent marxosa no ve aquí. M’estimo més que vinguin estudiants, que no pas gent a ballar amb la música alta”, remata.
Una declaració d’intencions sense ambigüitat. De fet, la decoració del Reina Victòria ja convida a una certa bohèmia. Els forjats del lavabo metàl·lic fan més alegre l’anar a pixar. Les figuretes dins les tecles de la màquina de tabac fan treure un somriure. Els quadres colorits. Les llums estroboscòpiques. Un oci tavernari com el futbolí, combinat amb un toc de club anglès amb el billar.
Màquina de tabac / ARNAU ALCALÀ DURAN
També la programació cultural, sobretot musical. Avui en dia, la “jam session” dels dimarts és la més sonada. I els recitals de poesia, malgrat que sigui un gènere que no viu els seus dies daurats en l’expressió pública. Les exposicions de pintura. La tertúlia.
“Però no és fàcil, treballar-hi. T’ha d’agradar la nit, perquè també fas de psicòleg dels clients i a tu també t’acaba sagnant una mica, per dins”, reconeix Salva.
Hi pot passar de tot, al Reina. Com que potser, un dia, tornem a veure al Matraca entrant per les portes forjades.
Les serps van ser-hi durant 19 anys
Si sou majors de 40 anys, recordareu les serps del Reina Victòria. Certament, al Reina Victòria hi ha hagut serps. “Una dona de fer feines em va donar una serp de riu, que havia agafat el seu fill però que ella no volia a casa”, explica Salva. Li va fer un terrari i allà hi estava. Tanmateix, era una espècie autòctona del país i li van requisar.
Així que, posats a fer, en va comprar dues més. Una boa i una pitón. “Però vam començar amb 70 centímetres i van acabar fent dos metres i mig!”, diu Salva. Amb els anys, una va morir. I cap al 2005, els Mossos van instar a retirar-les d’exposició pública, en compliment d’una llei.
Una de les serps / DT
Encara queden bohemis?
Però en ple 2023, encara hi ha bohemis a Terrassa? “És diferent, és un concepte que potser ja no existeix… Però culturalment, sí: aquí venen els que tenen ganes de conversar, gent que surt del Cinema Catalunya, d’escoltar jazz a la Jazz Cava…”, sosté Salva. També és cert, matisa, que tot s’està restringint. “S’està perdent una mica tot. També és una generació amb menys temps. Si dediques 4 hores a les xarxes socials, a TikTok… Quan et queda temps per pintar o fer alguna cosa creativa?”.
Es defensa: “No m’ancoro al passat”. Però torna a atacar: “S’està perdent la imaginació. Algú fa una cosa enginyosa i llavors tothom el copia. Tan sols reimaginem el dels altres”, diu. No hi ha disrupció?
Posa la música cop a exemple. “Passa el mateix. Apareix un grup avui i desapareix l’endemà. És un tsunami”, diu. És més efímer. Música líquida de Zygmunt Baumann? “No sé, abans quan sortia un estil, perdurava en el temps”. Un al·legat que, probablement, no comparteixin els joves que freqüenten la Rasa.
“Y cuando se jodió el Perú?”, que diria Vargas Llosa. “Als 90 més o menys continuava igual. Potser a partir dels 2000, de la prohibició de fumar…”, exemplifica. Ara tenim accés a qualsevol estrena musical internacional al nostre telèfon mòbil. I el propi mòbil distorsiona les nostres converses en grup, captant la nostra atenció per damunt de la del col·lega que ens parla.
El típic futbolí / ARNAU ALCALÀ
Un fet que no es transforma, però, són els protagonistes. “La gent que fa la identitat nocturna segueix essent les mateixes 2.000 persones de sempre”, diu, “sobretot de famílies del centre”.
Un cop més, es fa palesa la tensió entre el centre i la perifèria. “Hi ha molts barris que envolten el centre que són propis d’una ciutat dormitori. Potser estem massa a la vora de Barcelona, en depenem massa”.
Un llibre d’anècdotes pel 40è anivesari
Els propietaris del Reina Victòria tenen entre mans el projecte d’editar un llibre, amb motiu del 40 aniversari del bar. “Volem fer un recull d’anècdotes de la gent i fotografies històriques, per això fem una crida a la gent a enviar-nos aportacions”, explica Salva. Pot ser una fotografia en paper per poder digitalitzar-la, per exemple. O també pot ser dos paràgrafs amb alguna anècdota divertida o curiosa. O una pàgina de text! No hi posen límit a les aportacions, que cal enviar al correu reinavictoriaterrassa@gmailcom.
“De fet, la viabilitat del projecte acabarà depenent de la participació popular, però crec que sortirà segur”, enraona Salva. Un treball d’arqueologia emocional, doncs les parets del Reina Victòria han estat testimoni de tota mena de successos. “Aquí la gent s’ha trobat la seva parella, però també s’han divorciat. Hi ha hagut accidents. Hi ha gent que s’ha destrossat la vida. D’altres que han tingut un revulsiu”, explica Salva gràficament. Els festejos ja han començat, tot i que és el 26 de desembre quan el Reina bufarà espelmes oficialment.
