Terrassa és tan punki que li vàrem fer una “manifa” al grup Manel en ple carrer de la Rasa, davant la sala on cantaven. Era març de l’any 2014. Allà s’hi van plantar mitja dotzena de manifestants, entre la transgressió i la performance, per demanar que els Manel que pleguessin. Una acció reivindicada per internet (quan existien els blocs) per l’autoanomenat Col·lectiu anarquista revolucionari català odio els Manel. “ Manel està adormint la societat catalana”, deia el comunicat, que podeu recuperar aquí. I rematava: “Borreguisme català conformista i neutral”. A més, va coincidir en el temps amb samarretes amb el lema “Odio els Manel” que la banda punk d’Ullastrell Anti-Patiks va editar.
Tirem d’hemeroteca ara que Manel plega. I ara que no som pocs els que, a xarxes socials, hem compartit una paradoxa: han estat part preciosa de la banda sonora de la nostra vida, però amb el temps ens hem divorciat de les seves lletres. Per carrinclones.
Algunes veus critiquen que Manel romantitza la precarietat i pobresa de la generació juvenil que vàrem patir la crisi del 2008. A mi em fa feredat més el poc potencial transformador de temes com “Corrandes de la parella i estable” i “Ai, Dolors”, que tants de cops he cantat (i penso seguir cantant). Per un costumisme conservador. Encara més obvi, “Ja no t’enyoro nena” és un enaltiment a no tenir cura de la teva exparella (1) i tallar tots els vincles. Igual que “Benvolgut” anima a la competència i rivalitat amb la nova parella del teu -o la teva- ex (2).
Són dos exemples de construcció social d’un arquetip, en què el que negativitzem una persona, en comptes d’aprendre a gestionar les nostres relacions d’interdependència i fraternitat. I és que les narracions (musicals, cinematogràfiques, literàries…) generen marcs d’interpretació de la nostra realitat. I si no anem alerta, acabem assumint arquetips sense pensar-hi gaire.
Mirem ara com hem construit altres d’imaginaris. No els hi atribueixo als Manel, només els cito per la intersecció entre les ficcions i la delimitació de la nostra mirada.
Com allò d’haver d’aguantar “la sogra” (3), que aparentment ha de ser fiscalitzadora i xafardera (tal com apuntava Rocío Niebla un esplèndid reportatge al 10è número de la Pikara Magazine). Però de ben segur que la sogra és maquíssima i t’estima un munt! I probablement no només sigui tendra i amable (cures), sinó també una dona interessant, amb discurs, de la que aprendre. Ai las, joves meus!
Un quart exemple és el de la malanomenada “madrastra” (4) i l’odi que els fills li han de tenir quan aterra a una família. La madrastra, antagonista per excelència en els contes tradicionals, com també apuntava María del Vigo per Pikara Magazine. Com si el primer matrimoni (que dona llocs a les criatures) és una família de veritat, però la posrterior relació no ho pot ser. Com si una la nova parella de ta mare o ton pare no pugui ser un referent adult magnífic, tendre i amorós. Un apunt final: si us plau, podem buscar una altra parula que no sembli peyorativa com “madrastra”?
O la construcció ridiculitzadora de “la boja dels gats” (5), com el personatge de “The Simpsons”, amb seguretat maltractada per masclistes durant dècades.
Curiosament, són exemples estríctament femenins. El sogre, el padrastre, el boig dels gats no acostumen a rebre llenya.
Per això, ens cal construir les nostres pròpies narratives, des d’una ètica de la tendresa.
,
