I si veiessis sortir de casa la teva parella, matí rere matí… Et digués: “Adeu, carinyo, me’n vaig corrents que faig tard a l’oficina”. Passessin 18 anys, i un dia t’assabentessis que mai no hi va haver cap feina? Que era tot un simulacre de realitat?
Aquesta és el fascinant punt de partida (real) de Jean-Claude Romand, qui sembla que un dia va amollar una mentideta i ja no va poder fer marxa enrere fins a quasi dues dècades més tard. Una història que el novel·lista francès Emmanuel Carrère va recollir fa anys a “L’adversari” (editorial Anagrama). I que ara ha estat adaptat al teatre, de la mà de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique.
“En una societat tendint al calvinisme, les aparences són més importants que la realitat”
A més, els dos actors que pugen a l’escenari són els terrassencs Carles Martínez i Pere Arquillué. Malgrat que es va estrenar breument a la tardor en el Temporada Alta de Girona, ara fa temporada al Teatre Romea (Barcelona) des de dimecres i fins al 19 de març.
“Tots hem mentit en alguna ocasió”, diu Arquillué, valorant el caràcter universal de l’inici de la història: ens podia passar a qualsevol. “El tema és que a Romand comença per no presentar-se a un examen de Medicina i la bolla s’allarga durant anys”, matisa l’actor.
Per què fa això? “Potser cal contextualitzar-ho, en una societat tendint al calvinisme, on les aparences són més importants que la realitat”, matisa Arquillué, qui fa afegeix un curiós apunt: “Romand devia patir moltíssim, per sostenir la tensió de la mentida… Devia estar tot el dia suant!”.
De Schopenhauer
D’ençà que Arthur Schopenhauer reflexionés en “Sobre veritat i mentida”, han estat molts els autors que han desenvolupat la representació ficcional de la realitat. Jean Baudrillard deia que el món contemporani viu “un simulacre com a forma dominant de l’experiència”. Les xarxes socials són un nou full de volta. Sortir guapos, joves i alegres a Instagram. “La representació de la vida és molt fronterera, entre la imatge que nosaltres volem percebre i la que és percebuda pels altres”, reflexiona Arquillué. I aquest desig de voler ser algú “també provoca insomnis i depressions”, matisa Arquillué. “En el fons és, un retrat de nosaltres mateixos”, remata.
“La voluntat de ser algú provoca insomni i depressió. En el fons, és un relat sobre nosaltres”
De fet, narrativitzar una història com la de Romand fa que l’espectador generi empatia (extret del final violent i assassí del cicle mentider, per descomptat).
I és que, efectivament, el perquè de la mentida és la gran pregunta que mou la dramatúrgia.
Deu ser, però, una de les mentides més llargues que un ésser humà ha pogut mantenir.
“Més enllà de ‘Crims’”
Quan Romand es va veure atrapat i va percebre que seria descobert en la seva mentida, va assassinar la seva dona, fills, pares i el gos. “Però tota la mentida prèvia fa que no sigui un psicòpata a l’ús… És una altra cosa”, explica Arquillué. Igual que també creu que “L’adversari” (tant el llibre com el teatre) no es limita a la crònica negra.
“La història va molt més enllà d’un ‘true crime’ o un capítol de ‘Crims’”, sosté Arquillué. La fascinació per la mentida, l’estupefacció per l’assassinat… “Intentem entrar dins el seu cap”, conclou Arquillué.
