Oswald Aulèstia és un artista barceloní controvertit, molt en voga en l’actualitat pels documentals que ha emès recentment TV3, que va rebre en exclusiva a Diari de Terrassa mentre ajudava a muntar l’exposició dels seus 88 quadres a la Factoria Cultural on, a partir del 2 de març, es podran visionar.
Què veurà la persona que vingui a veure l’exposició de les seves pintures? No sé què veurà, perquè jo tinc els meus ulls i cadascú que vingui, haurà de veure a través dels seus ulls i descobrirà allò que descobrirà.
Amb això em vol dir que l’art depèn de la interpretació de cadascú? Està clar. Hi ha dos conceptes diferents, l’art com a creació, que és allò que fa l’artista, que és semblant a una masturbació, que és buscar plaer en què estàs fent. I el de l’espectador, que té un altre sentit, i és el que percep.
Com definiria el seu estil? Es parla que està entre el Pop Art i el Neoplasticisme, amb molta presència de color. Per mi és molt senzill i el que faig m’ha de produir plaer i si mentre ho faig, no xiulo, no continuo. És el plaer pel plaer. I després, per a l’espectador, és el seu problema, no és el meu. Rebrà el que rebrà i a mi no m’interessa el que rebi. Només m’interessa una cosa, la creació.
A aquestes pintures hi ha molta presència de números i lletres. És per algun motiu concret? No, és com un element més. M’agraden les lletres i intento introduir lletres, números i paraules sense significat en els meus quadres, només per un sentit estètic.
No volen transmetre cap missatge? No, hi ha molta gent que em pregunta què has volgut dir amb això? Doncs no he volgut dir res. Ara estic passant un dels dos millors moments de la meva vida. Cada vegada he anat suprimint més el significat i la història. No m’interessa cap història, solament m’interessa el concepte estètic.
I la inspiració? Jo crec que la inspiració és un sopar de duro. Jo agafo un paper, un llapis o un retolador i no sé què faré, no en tinc ni idea. Faig una ratlla i, a partir de la ratlla, surt la construcció.
Però a aquestes pintures hi ha molts rostres i persones. Abans volia explicar alguna cosa. Avui en dia, no vull explicar res.
Catalunya sempre ha estat gran terra de pintors. Actualment, en quin moment es troba? És un tema que no m’agradaria parlar perquè intentes ser sincer amb mi mateix i m’ha fet una pregunta amb la qual no puc ser sincer amb mi mateix. Qualsevol individu que s’enfronta a una tela blanca, un paper en blanc o una paret blanca, mereix el meu respecte. Però una altra cosa és el que penso jo.
D’on li ve la seva passió per la pintura? De quan era petit? Soc fill d’artista i en comptes de llet materna, va ser llet materna i aiguarràs. El meu pare era un gran escultor i va fer l’escultura del Port de Barcelona.
I no es va decantar per l’escultura? De jove vaig ajudar al meu pare en molta obra, però vaig acabar fart dels elèctrodes. Això em va marcar i no vaig voler continuar amb l’escultura.
I si li pregunten per què pinta, què diu? També de jove me la tocava.
Ha estat a diversos llocs d’Europa i ha exposat a moltes ciutats. Què li suposa personalment això? M’és igual on exposo, només m’interessa el moment de la creació. Tot el que va a darrere, intento passar, però no ho aconseguiràs mai, perquè és el maleït diners qui ens condiciona. Els diners no donen la felicitat, d’acord, però ajuden a ser menys desgraciat.
Li ha anat bé en aquest sentit? Jo diria que millor que bé. No per convertir-me en milionari, perquè el milionari ho és perquè no gasta. Jo, en canvi, no he sigut milionari, però he viscut com un milionari. He tingut una vida amb farres, viatjar pel món, gastar a mans plenes i dones. Sexe, drogues i rock and roll.
Se’l considera el falsificador més gran d’art de la història. És un títol que li pesa o que li agrada? Això és cosa dels mitjans, jo no ho he dit mai. Em cauria la cara de vergonya i no m’atreviria a dir-ho. Els mitjans de comunicació ho divulguen. No soc el més gran falsificador de la història, hauríem d’anar al Medioevo, al Renaixement, que allà sí que hi havia falsificadors de veritat. Jo he sigut un vividor, un oportunista i un home que ha intentat viure la vida, perquè només en tenim una i s’ha de viure. Tot això de les reencarnacions i el cel són sopars de duro. És millor viure-la assaborint els plaers de la vida que no treballant a una mina de carbó a Astúries picant. Potser hi haurà que ho prefereix, no tinc res en contra.
I què li agrada? A mi anar als grans restaurants, viatjar, les dones boniques i els plaers de la vida. Diran que soc superficial i un pobre home. Sí, soc superficial, no tinc res en contra, però a la vegada soc un filòsof.
Quina és la seva filosofia? No ha llegit el meu llibre?
No. Doncs l’ha de llegir, no pel llibre en si, sinó pels contes que estan reflectits a cada capítol. Són filosòfics. Podríem estar tot el dia parlant, però ho diré en dues paraules: la vida no és seriosa. No pot ser-ho. Plorar, patir, malalties i, al final, morir. No és això, hem d’intentar ser alquimistes i convertir les llàgrimes en somriures. La vida no val res sense un somriure a la boca. Hem d’acceptar la vida tal com ve i no ens hem de menjar més el coco i no hem de crear falsos deus. D’ençà que l’home és home estem creant deus, n’hi ha la tira, i surt tot de la nostra ment calenta.
El pintor barceloní exposa a la Factoria Cultural a partir del 2 de març / Nebridi Aróztegui
De tot el tema relacionat amb les falsificacions es penedeix d’alguna cosa? No me’n penedeixo absolutament de res. Quan he caigut, no me n’he penedit d’haver caigut, i he intentat tornar-me a aixecar. Guanyar en sabem tots i ningú ens ho ensenya i el més important és saber perdre.
I ha guanyat molt o ha perdut molt? He guanyat com a Oswald i he perdut com a ésser humà. En el fons, soc un Homo sapiens que ha baixat de l’arbre i ha perdut la cua i pertany a una espècie, que és un animal, no fill de Déu.
Mirant enrere, què veu de la seva trajectòria? Tot depèn del punt de vista i si el canviéssim, canviaríem d’opinió. Amb l’edat que tinc i amb les experiències que tinc, dirien, pobre Oswald, però com ha viscut de bé.
Ha sigut una vida hedonista. Molt.
I tornaria a repetir-ho tot? Tot, exactament tot.
Per les persones a les quals va afectar la seva manera d’actuar no li sap greu? Hi ha algun acte, sobretot el de pare, amb el que tinc els meus dubtes i potser no em sento orgullós. Però, per la resta, no he enganyat a ningú, no he fet mal a ningú directament i ha estat una vida molt agradable. Molta gent em pregunta, si tornessis a néixer què voldries ser? I jo els hi contesto, l’Oswald.
Té algun projecte de futur? No tinc futur. El meu futur és ara i avui, que estic parlant amb vostè. A la meva edat no tinc futur, només tinc present.
Havia estat a Terrassa? Mai.
I què li ha semblat? M’ha sorprès. Catalunya no la conec bé. Conec el món, però casa meva no. Només conec la zona del parc d’Aigüestortes perquè em vaig comprar un apartament allà, Barcelona i una mica la Costa Brava. A Terrassa no havia estat mai en la meva vida.
Alguna cosa més? No, només desitjar-li salut.
Igualment.
