“Acabo de veure que just fa un any que vam fer ‘Qui estigui lliure’ a La Villarroel. I la proposta va morir aquí. No pas per falta d’audiència, ho vam omplir. Va ser trist descobrir quins són els factors que permeten la continuïtat d’una proposta a Barcelona”. En parlem amb Xavi Buxeda (Terrassa, 1985), qui ha assolit grans crítiques amb les dues obres que ha portat escena: “Qui estigui lliure” i “Si mai baixes”.
Vas obrir debat amb la piulada! La gent empatitza amb aquesta problemàtica. Sobretot la gent que treballa des del risc. O sigui, la gent que s’hi dedica a fer creació artística tot i no tenir els recursos econòmics suficients.
No es pot viure exclusivament del teatre? En aquesta professió, és impossible dedicar-te al 100% al teu projecte a no ser que algú et pagui el lloguer (om poden ser els pares) o tinguis una herència. Pensa que el procés de creació és com una jornada laboral. I s’ha anat permetent que sigui així, que no puguis crear i arriscar-te a no ser que tinguis un salari.
Tu tens altres feines, ara mateix? Sempre tinc alguna feina que em dona uns mínims econòmics. I ja després, tinc un o dos projectes meus que vaig treballant. O sigui, pots estar en tres llocs a la vegada. I això és un estat de fatiga molt gran. Resulta molt difícil mantenir l’atenció que requereix cadascuna de les feines.
“Barcelona s’espera que ensenyis que ets bo. Però és un peix que es mossega la cua”
Quins són “els factors” als quals et referies a la piulada? Barcelona s’espera que ensenyis que ets bo. I després ja tindràs un espai on mostrar-ho. I a partir d’aquí podràs recuperar els diners invertits. Però clar, hi ha problema des de l’inici: no pots ensenyar que ets bo sense ajudes. Amb prou feines pots pagar-te el menjar, per dedicar els teus diners a sufragar els costos de l’obra! Així que és un peix que es mossega la cua. I com que no tens diners per arrencar per tu mateix, doncs arrenques en precari. I no pots mostrar una cara de qualitat.
Les administracions no ofereixen ajudes? Sí que existeixen, però demanen una atenció que sovint no és compatible amb el projecte que estàs duent a terme.
Veus les mateixes dificultats a Terrassa? Aquí he fet més producció, a festivals com el TNT i l’Elixir. A Sabadell sí que he fet més creació, sobretot a l’Estruch, que és una fàbrica de creació municipal on és molt fàcil que et deixin la sala per assajar.
Acabo de veure que just fa un any que vam fer "Qui estigui lliure" a La Villarroel. I la proposta va morir aquí. No pas per falta d'audiència, ho vam omplir.
Va ser trist descobrir quins són els factors que permeten la continuitat d'una proposta a Barcelona. pic.twitter.com/aTJfWxLMRU— Nyavi (@XaviBuxeda) January 11, 2023
No es pot assajar a Barcelona? A Barcelona és gairebé impossible. En canvi, al Vallès hi ha més accessibilitat. Fixa’t que he estat a produccions de Barcelona, que s’exhibien a Barcelona, però que venien al Vallès buscant sales d’assaig. I és un fet molt comú! En canvi, després de tornada a Barcelona: allà és on trobes el focus mediàtic.
Com defineixes el teu tipus de teatre? Té a veure amb obrir o tancar portes? Apliques experiències pròpies a contextos concrets. Però sembla com si estiguessis fent teatre social, i no! És teatre de la realitat, és el que està passant. La majoria d’obres van dirigides a una elit i parlen d’una elit. En canvi, si vas per un camí diferent, si no parles d’elles, llavors és teatre social. I semblarà més difícil de trobar aixopluc.
“Sempre tinc una feina que em dona uns mínims econòmics, a part dels meus projectes”
Creus que a tu t’ha passat? Amb l’obra “Qui estigui lliure” va ser difícil, entre la covid, els horaris… I, tot i això, vam omplir a La Villarroel! Però és tot tan difícil… Que acabes entrant en una espiral de ràbia, d’enfadat. Estàs amb 37 anys compartint pis.
L’Ajuntament de Barcelona el va anomenar “creador emergent”. Ens encanta la figura del jove. Tenim addicció a l’‘enfant terrible’. Però per ser-ho has de tenir diners, una seguretat. Si no, mai no accediries a certs despatxos o a una manera de parlar.
Aquesta emergència, amb 37, ja és adulta… Clar, és que jo hagués fet les meves obres teatrals ara fa 10 anys. Però quan surto de la facultat, al 2009, esclata la crisi. Treballo a botigues, fàbriques… I perdo el fil professional. Fins que no torno a casa dels pares i ja em puc permetre recuperar el camí artístic. I quan vaig cercar alguna ajuda a talent jove, ja era massa adult. En fi, som una generació que ens hem fet “emergents” de grans.
Hi ha més consideració de la desigualtat? Quan la gent parla des d’un escenari i diu “és que nosaltres, des del nostre privilegi…”. Doncs és quan jo penso: Aparta’t i deixa espai a qui no té el privilegi. Ostres, deixa passar. Perquè si no, el que estàs fent és màrqueting.
