La figura de la Mare de Déu és present en el cristianisme des dels seus orígens. Les primeres representacions sobre aquesta imatge es van localitzar al segle II a les catacumbes de Priscil·la de Roma. En una de les galeries es troba un fresc on apareix la Verge que sosté en braços el Nen Jesús i està asseguda en un seient sense respatller. Aquest estil iconogràfic va associat a la Mare de Déu “Theotokos”, que és el títol que es dona a Maria, mare de Jesús, per part de l’església ortodoxa i cristiana, i va servir de model fins al romànic. Arreu del territori català, es poden trobar des de la fi del segle XI, imatges de la Mare de Déu, que són generalment peces escultòriques i venerades.
A la nostra ciutat, la més antiga exposada és del segle XIII, pertany al període romànic, i està al Castell Cartoixa de Vallparadís. Hem seguit la seva empremta fins al dia d’avui per tal de fer un tast de l’evolució d’aquesta iconografia específica de la Verge i poder apreciar la seva representació en el romànic, el gòtic, el barroc i el contemporani. Actualment, aquestes talles de fusta policromada i pedra constitueixen un llegat artístic i cultural terrassenc encara que algunes d’elles, com el cas de la Mare de Déu que presideix l’església de Sant Maria, continuï en culte.
1. Romànica
Ara fa deu anys que aquesta talla romànica de la Mare de Déu de Sant Cugat del segle XIII va ser escollida com la joia del Museu del Terrassa, en el marc de la festivitat anual del Dia dels Museus. L’escultura, que s’exposa a la sala medieval del Castell Cartoixa de Vallparadís, és considerada la primera talla romànica dedicada a Maria coneguda a Catalunya amb data precisa i que es remunta al 12 d’agost de l’any 1218. La data de l’obra artística es va determinar en la restauració que el Museu de Terrassa va fer l’any 1988, quan es va descobrir un paquet amb dotze relíquies embolcallades amb saquets, amb fragments de teixits i amb deu trossos de pergamí escrits en llatí.
Aquest petit tresor va aparèixer dins d’una cavitat rectangular coberta amb la mateixa fusta de la talla a la part posterior del cap. La figura respon a la tipologia de Mare de Déu en majestat, “sedes sapientae” (“tron de la saviesa”) o “setial” (“seient de cerimònia”) per a l’infant. Està asseguda sobre un tron de planta rectangular format per quatre pilars cilíndrics. Té els dos avantbraços mutilats i li falta la figura del fill que, segurament, existia.
De tota la policromia destaca la corona de cresteria i el collaret de cercles amb un botó ovalat central. La peça més rellevant, però, és el mantell que la cobreix de decoració geomètrica, amb grans fulles plegades en forma asimètrica, que guarda paral·lelisme amb teixits contemporanis de tradició bizantina o hispanoàrab.
La Mare de Déu procedeix del Monestir de Sant Cugat i forma part del llegat de Josep Soler i Palet, fundador de l’arxiu històric i de la biblioteca i museu municipal de Terrassa i mecenes cultural, a més d’advocat i polític, que la va adquirir en una subhasta pública en un antiquari.
2. Gòtica
Del període gòtic hem triat la Mare de Déu que es troba a l’interior de l’església de Santa Maria de la Seu d’Ègara i que data del segle XV. La figura resta dempeus i desprèn un rostre amable i realista, trets característics de la iconografia pròpia de l’estil gòtic que representa a la Mare de Déu com a mare i reina del cel.
Com hem vist en la talla romànica del Castell Cartoixa de Vallparadís, aquesta Mare de Déu gòtica apareix també mutilada pel que fa al seu braç i mà esquerra, on probablement sostenia l’infant Jesús que és absent. La mà dreta la té alçada, segurament per subjectar algun atribut com un llibre tancat, un pom de flors o l’univers esfèric.
La imatge porta corona de punxes i diademes metàl·liques amb motius de pedreria perfectament encaixades sobre el vel blanc que li cobreix el cap i cau sobre l’espatlla, deixant entreveure la cabellera. L’altre element destacat és la túnica cenyida que la cobreix fins als peus, de color vermell, amb coll rodó acabat amb una vora de passamaneria daurada, que puja vertical fins al centre de la peça i mostra detalls decoratius circulars per tota la roba. La túnica es complementa amb un mantell negre obert, amb motius quadrilobulats, que reposa, de manera molt natural, sobre el braç esquerre i la cobreix fins a les espatlles.
La talla gòtica va ser restaurada després de retirar diverses pintades posteriors. No es coneix la seva ubicació original dins el conjunt de la Seu d’Ègara, però per la seva advocació mariana s’apunta que es situava en algun altar de l’església de Santa Maria, espai on està ubicada des de la segona meitat del segle XX.
3. Barroca
L’escultura barroca de pedra blanquinosa de la Mare de Déu, datada al segle XVIII, es troba ubicada, des de l’any 1959, en què es va inaugurar el Museo Municipal de Arte, al vestíbul del Castell Cartoixa de Vallparadís. En una mènsula, sobre l’entrada de la porta amb arc de mig punt que condueix al claustre. Possiblement, provenia de la Basílica del Sant Esperit, encara que no en sabem gaire cosa més.
Figura dempeus que sosté amb el braç la figura del nen Jesús, seminú al que li manca el braç dret. Vesteix túnica que li cobreix el cap, però deixa entreveure els cabells rinxolats i calça sandàlies. Concepció d’ambdues figures allunyades del cànon grecoromà on destaca el naturalisme i l’expressivitat, accentuada en el tractament de la vestimenta, inflada i amb múltiples plecs, com a part totalment integrada en la representació. Aquests plecs provoquen un equilibri inestable, una sensació volàtil, moment fugaç de l’acció, molt propi de l’escultura barroca.
4. Contemporània
Esculturas del Cementerio de Terrassa de Bach Esteve Miquel Ros Josep Llopart y otros Cementiri
El reconegut escultor terrassenc Ferran Bach-Esteve va concebre dues figures en homenatge a les víctimes durant les riuades de 1962. La primera d’elles va ser una imatge en alabastre de la Verge Maria que es va col·locar l’1 de novembre del mateix any al cementiri municipal de la ciutat, al costat de moltes de les inhumacions de les persones que van traspassar amb motiu d’aquella tragèdia. La figura està protegida per un templet de línies neoracionalistes dissenyades per l’arquitecte Joan Baca i Pericot amb totxo vist i vidre. El monument de la verge presenta els trets més característics de la seva escultura femenina dempeus i vestida. Es presenta com una figura molt estilitzada amb un vestit de joc de plecs de gran simplicitat que s’estén fins als peus i deixa aquests al descobert. La imatge femenina, portadora d’una corona senzilla, té el cap lleugerament inclinat i el cabell recollit. Destaca el rostre serè i la posició de les mans, avançades i obertes en una actitud d’ofrena i acolliment.
Bibliografia consultada: Catàleg Museu de Terrassa. Art Medieval. “Eclesiae egarenses. Les esglésies de Sant Pere de Terrassa”, de Domènec Ferran. “Fernando Bach-Esteve i Massaneda, artista i mestre. Transformant la matèria”, d’Ana Fernández. Agraïment: Gemma Ramos.
Iconografia de la mare de Déu
[Domènec Ferran i Gómez, historiador de l’art]
La imatge de la Verge o Mare de Déu ha anat evolucionant al llarg dels segles en consonància amb la tendència i l’estil artístic del moment, condicionat pels artistes i els encàrrecs que van rebre per l’espai de culte.
Oficialment, la Verge Maria és reconeguda com a Mare de Déu (del grec “Theotokos”) al Concili d’Efes de l’any 431. I és llavors quan es generalitza la iconografia del “Tron de la Saviesa”, en què el cos assegut de la Mare fa de setial per al seu fill, que reposa al centre. Tant al cristianisme occidental amb capital a Roma com a l’oriental amb seu a Constantinoble, es representa com a reina dels cels, i es vesteix com a sobirana bizantina amb el cap cobert i capa. Aquesta “Sedes Sapientiae” va proliferar en l’art romànic.
A partir del segle XIII, amb l’art gòtic, es posa dempeus, perd la rigidesa i es converteix en una mare més amorosa i interactua amb el seu fill, que deixa de tenir la posició central. També presenta altres atributs més enllà de la bola de l’univers del romànic, flors i fruites diverses.
El barroc va diversificar les representacions de la Mare de Déu, impulsat pel Concili de Trento de meitat del segle XVI, la Immaculada Concepció, la del Roser, la Puríssima, però també es va continuar i adaptar al nou estil, més convencional, la Verge amb el Nen. A partir del segle XIX, conviuen els estils més tradicionals de la representació amb les diverses personalitats i tendències artístiques fins a l’actualitat.
De les quatre figures que presentem avui, n’hi ha dues, la de Sant Cugat i la de Santa Maria de la Seu d’Ègara, que van arribar als nostres dies mutilades i molt deteriorades. La primera, després de ser retirada del seu altar original i posteriorment comprada a un antiquari per Josep Soler i Palet, havia perdut els dos braços i el fill, i estava repintada i molt enfosquida pel pas del temps. Durant el procés de restauració, va recuperar la seva magnífica decoració originària, però per motius de fidelitat històrica –no es té cap imatge de l’original– no se li va poder restituir res més.
Pel que fa a Santa Maria, a la darrera restauració, també es varen retirar les pintures afegides, i es va recuperar l’original i, en aquest cas, es va retirar el braç esquerre i l’infant que li havia estat afegit al segle XX per part de l’escultor Ferran Bach-Esteve.
