Les sobretaules de Nadal s’han anat silenciant. En un punt indeterminat de les darreres dècades. Sense que es notés gaire. Tot canvia. Potser ara el tiet posa cançons de Serrat amb el telèfon mòbil. Potser les cosines més petiteses graven un TikTok i ballen al C. Tangana. Potser els nets canten una d’Eufòria mentre piquen el tió. Però inexorablement, el cant de nadales i altres formes d’expressió oral en grup sembla que estiguin desapareixent. O no?
“Abans, en qualsevol moment cantàvem. Ha estat fonamental”, explica l’historiador Domènec Ferran. “El caliu que et dona cantar amb els amics, és preciós”, afegeix. Ell sempre s’hi posa. “Amb tres cervesetes o sense, eh? Agafo l’ukele o la guitarra i ens posem a cantar”. Sense anar-hi massa enfora, fa uns dies que van cantar nadales amb l’ukele al “foyer” del Teatre Principal, després de la gala del Terrassenc de l’Any.
Ferran creu que és un costum que encara es manté –relativament- als àpats familiars de Nadal, així com en concerts programats de cant coral. “Però de manera espontània, ja no. Al llarg de l’any poc es canta, tret d’alguna festa d’aniversari”.
Precisament, aquests dies s’estan celebrant a Terrassa una desena de concerts nadalencs de cors al carrer. La presidenta de Terrassa Ciutat Coral, Rosa Ribera, sosté que la programació està funcionant molt bé. “La gent s’atura, canta amb ells…”, diu, optimista. Una altra cosa és en l’àmbit privat. “La globalització ens marca, la vida canvia, l’evolució hi és present”, explica. Al seu parer, el canvi antropològic es viu a diferents ritmes. “Al dinar del 25 de desembre encara es canten nadales i crec que existirà per sempre, perquè el fet de trobar-se amb les famílies fa que surtin les tradicions més arrelades”, enraona. I fa reviure la complicitat familiar. La tieta que sempre s’arrenca a cantar “Adeste Fideles” amb la copeta de cava a la mà, els riures amb el tiet que no sap fer la segona veu…
Però les formes, ja són figues d’un altre paner. Ribera, qui també dirigeix el Cor Montserrat, posa com a exemple l’auge actual de nadales en anglès, com “Jingle Bells”, que pels joves potser resulta més atractiu que un “És Nadal al meu cor”. I un altre: “Ara els cantaires llegeixen les partitures des del mòbil, ja no van amb els pares aquí i allà”. O potser el “millenial” treu el mòbil i puja un TikTok amb l’àvia cantant. I ja no bevem mistela, sinó gintònic. Però seiem a la taula. Com l’energia: no es destrueix, sinó que es transforma.
Però precisament, és la joventut i les noves tecnologies el que donen pistes de la pèrdua del cant. “Realment, avui en dia se sent la música de forma diferent”, diu Domènec Ferran. “Es fa més vida social davant la pantalla del telèfon, a les xarxes…”.
A més, “sembla que hi hagi un salt generacional, els majors de 60 anys ens sabem les cançons i els nens també se saben el que canten a l’escola. Però entre els 30 i els 60 anys hi ha un buit”, sosté l’historiador i activista cultural Domènec Ferran.
Aquest divendres a la nit, Cantada popular de Nadal??
El que vindria a ser cantar les nadales tradicionals i glosar sense que ningú et miri malament si desafines.
No us ho perdeu. A partir de les 21h al Bar de Minyons!Tu porta alguna cosa per picar que ells obren la barra ? pic.twitter.com/hafp6e3T8c
— La Xemeneia (@laxemeneiaTRS) December 21, 2022
I si no se la saben, potser els hi fa vergonya. És el que creu el jove Jaume Maeso, membre de Terrassa Glossa (cant improvisat) i La Xemeneia. Aquesta entitat celebrava ahir vespre, precisament, una cantada popular de nadales a El Social. “Hi ha gent que li fa por sentir-se jutjada, no fer-ho prou bé”, diu. Per això, l’objectiu de Maeso és que les cantades semblin del tot inclusives. “Que la gent pensi: Potser no en sé prou… però m’hi animo”. Per Fira Modernista, per exemple, fan cançons de taverna. “I sempre diem als músics: Amenitzeu, però animeu el públic a cantar”. “Filomena”, “Marieta cistellera” i altres cançons de regust industrial. O les caramelles. O les cantades de glosa i garrotins, que estan recuperant des de l’Aula de Música Tradicional.
S’entreveu, doncs, que un dels reptes és fer accessible la participació (amb cançoners per escrit, sense jutjar el nivell dels altres) i així superar el buit generacional. Per fer de pont que connecti generacions i permeti la transmissió del coneixement oral. I l’altre és recuperar la dimensió comunitària, en una societat cada cop més individualista. En tot cas, quedarà a judici del lector constatar si aquest any es canten nadales (o no) als dinars familiars de qui participi.
