Cesc Serrat (Terrassa, 1949) rep a Barcelona el premi Zirkòlika per la seva trajectòria.
Reps un premi a la trajectòria, als 73 anys… Però a hores d’ara segueixes en actiu! Quan vaig sentir la trucada, vaig pensar que serien d’Amazon o d’alguna companyia telefònica. Total que contesto i em diuen: “Està nominat a un premi…”. I jo dic: “Em sembla que esteu equivocats! [riu].
No et jubiles, eh? Tinc intenció de treballar “sine die”! I el premi potser serveix per donar -nos a conèixer m´´es. Perquè ara tornem a fer bolos de Pep i Tinet. Això és per sempre: quan portes un pallasso a dins, tens ganes que surti. No el pots tancar casa, no se’t pot quedar a dins. Ha de sortir a les places, als teatres…
I ara mateix, que vas vestit de carrer… També ets pallasso? Clar! És una mofa constant de la vida. La nostra funció és enfotren’s de la forma de viure. Amb el vestuari, d’alguna manera critiquem les formes de vestimenta. Amb el maquillatge, una certa pressió en les dones. No el simulem. L’exagerem. Per nosaltres la vida és més senzilla, més neta. La vida és estimar. I un pallasso ho farà durant tota la vida. Allà on anem, fem el pallasso.
Però en l’imaginari col·lectiu, tenim associat “fer el pallasso” a un fet negatiu… Sí… I també quan diuen “parles com un pallasso”… Però a mi, tant se’m fot. Van equivocats. No fem el pallasso, som pallassos. Reivindiquem la vida.
Arrenques l’any 1974! Per poc temps, però dictadura! En època franquista no hi havia pallassos en català. Vam ser els primers. Però fixa’t com eren llavors: n’hi havia un amb la cara pintada de blanc, que era el savi i era més tranquil. I llavors estava el pallasso amb la cara pintada de colors, que parlava com si fos deficient. I això era molt, molt, molt greu. Així que vam haver de lluitar-ho, per fer el canvi d’estil. Llavors algunes persones ens venien i ens deien: “Vosaltres no sou com els altres, ni aneu amb lluentons”.
Tampoc hi devia haver gaires dones? No, s’han anat incorporant més tard. Cal dir que a finals del franquisme i als anys 80 és el que passava a totes les arts escèniques i a la vida en general.
Agustí Planas i Cesc Serrat formen el duet Pep i Tinet / NEBRIDI ARÓZTEGUI
Quan actueu davant la canalla, us convertiu en el seus referents. Els rols havien de canviar radicalment… Sí, per què som pedagogs. Al final, per a un nen el que diem va a missa! I no ens podem permetre el luxe de donar material inapropiat.
Els pallassos no són per adults? Quasi sempre actuem per a un públic infantil, perquè senzillament és la nostra especialitat. Ara bé, també hi venen pares, que se’n riuen de valent, tot i que amb una lectura diferent a la de la criatura. I per suposat, els pallassos també són un espectacle per a adults. Tan sols cal adequar el maquillatge (potser no tan marcat, més sobri) i el to de la parla.
Els “clowns” provenen del món del circ? És un ofici que deriva del circ, però avui dia és més escènic. És dificilíssim viure en un circ. Muntar i desmuntar cada certs dies… Uff, és una vida molt dura! Mira que vam estar amb el Circ Cric un temps.
Com ha canviat l’ofici, en aquestes dècades? Com que vam ser els primers a fer-ho en català, la gent venia a veure’ns. Hem estat mestres d’algunes generacions de pallassos. I mira, arriba un punt en que tens gent a darrere que podia fer la teva feina. I llavors és quan dius: podem plegar. Tenim relleu. Nosaltres no vam tenir cap pallasso que admirar, cap referència. En canvi, ara sí que han tingut referències.
La terrassenca Cia Pistolet actua precisament a la gala dels premis Zirkòlika. Els admirem molt! La Cia Pistolet ja va formar el seu espectacle en només un any! Senten el cor. Toc, toc, toc… Els batega. I no els vindrem a dir: “eh, vigileu amb això!”. No… Ja ho fan bé. I si passa res, ho corregeixen. I el mateix la Cia Filigranes, que també són de Terrassa.
I la canalla? Reben de forma diferent els vostres números? En tot cas, el més clar és que l’edat de la canalla que veu pallassos ha baixat. Els de 10 anys ja no hi venen! Hi van fins als 7 o 8 anys. Costa que et vagin els de 3er o 4t de Primària, a no ser que els pares els motivin molt. A més a més, ara es fan números més breus, coses curtes. Ara tot va ràpid. No t’aguanten massa temps. Perden l’atenció. En canvi, si els hi fas curtet i els dones peixet… triomfes! En general, les pantalles estan guanyant.
