Dakris –nom artístic de David Vidal– és un dels mags més premiats pel seu talent. Aquest dissabte fa una nova visita a Terrassa, a La Factoria Cultural (LaFACT) per presentar “iReality”, el seu nou espectacle amb el qual deforma el concepte actual de la realitat. L’artista està molt il·lusionat per tornar al mateix escenari on va presentar “Ya no me ves”, i confia a tenir la mateixa resposta. I això vol dir el teatre ple de gom a gom.
El mag de València explica que el seu nou “show” és un viatge en paral·lel per allò que és real i no real. “És un espectacle d’il·lusionisme que travessa per un món on les regles es veuen modificades. És a dir que, a través del truc, es podrà veure una cosa diferent de prop i de lluny. És el joc de la visibilitat i de la invisibilitat. Jo hi puc ser, però de cop i volta ja no hi soc”.
Dakris no vol avançar gaire més sobre el nou espectacle que, com tots els precedents, atrau moltíssims espectadors. El mag s’excusa que, com a tal, vol sorprendre el públic. “M’agrada crear aquestes imatges: camino per un carrer i no em veuen o que les coses es mouen i floten a l’espai. De fet, quan era petit, ja somniava a tenir un superpoder per tornar-me invisible”.
Recorda que als 9 anys li van regalar la caixa de Magia Borrás i que feia “minishows” de cinc minuts per a amics i familiars. A poc a poc es va anar introduint en el món de l’il·lusionisme amb formació, lectura especialitzada i en l’assistència a convencions i fires de màgia, entre aquestes la de València, la seva ciutat natal. Als 16 anys va debutar en un escenari, a la mateixa capital de les “falles” i va rebre el seu primer sou com a artista professional.
Des de llavors la seva carrera ha estat imparable, trepidant, amb diversos premis (ostenta el Primer Premi Nacional d’Espanya, entre altres) i reconeixements. El seu nom s’associa a la màgia que surt del convencional. “Tot evoluciona i la màgia també ho ha fet. Els trucs de les cartes, dels mocadors i de la txistera i del conill o llançar ganivets estaven molt bé a l’època. Jo he optat per investigar en recursos, innovar i crear espais d’il·lusions”. I, en aquest sentit, cal citar que ha estat capaç de fer invisible una torre de la Sagrada Família de Barcelona.
Diu que el seu ídol és el gran David Copperfield que un bon dia va deixar bocabadat al públic amb fer desaparèixer l’Estàtua de la Llibertat o ell mateix caminant per la muralla de la Xina. En la proximitat tria a Juan Tamariz, Jorge Blass i Antonio Díaz, de nom artístic el Mago Pop. Amb aquest últim hi va treballar i va aprendre molt.
Assegura que mai li han descobert un truc. “És difícil que passi perquè la cosa bona de la màgia és que pots improvisar i portar la mirada de l’espectador cap on vols anar tu”. Destaca que l’Estat espanyol és el que té més mags per habitant i molts d’ells extraordinaris. A fora, cita com a capitals de l’il·lusionisme a Alemanya i els Estats Units. I afegeix que el domini del joc de cartes el tenen els japonesos.
