El còmic “Chacales”, publicat per Sapistri, és la segona entrega de la dibuixant i il·lustradora egarenca Nadia Hafid. És una novel·la gràfica que acaba de veure la llum i que es desenvolupa a través de tres històries diferents, amb tres protagonistes també diferents. El seu primer treball, “El buen padre”, de l’any 2020 i de la mateixa editorial, va rebre el reconeixement de l’Associació de Crítics i Divulgadors de Còmics, com a millor autora emergent.
Durant la pandèmia va saber del trastorn intermitent explosiu gràcies a un article. Els que ho pateixen, diu, “són persones que els hi costa molt controlar la ira i que reaccionen d’una manera agressiva i violenta”. Aquesta temàtica li va servir per exposar a “Chacales” altres temes com són “la soledat, la frustració o el desencant”.
Els protagonistes de les tres històries són un adolescent enganxat a les tecnologies, una jove amb problemes d’adaptació i una àvia solitària, que “estan connectats per aquest trastorn”. Hafid comenta que “després de publicar “El buen padre”, vaig deixar passar un temps i volia trobar un tema que m’interessés i quan el vaig trobar, vaig començar a treballar en aquest segon còmic”.
Guanyar el reconeixement de l’associació en el seu primer treball va suposar una explosió d’alegria. Aquell còmic, però, era d’una temàtica completament diferent de la que aborda a la segona. “La primera era autobiogràfica, més personal”, recorda.
Estil més sintètic
El seu estil, explica, “a mesura que he anat treballant, ha anat derivant cap a un estil més sintètic, més minimalista, on la composició i els colors tenen molta més importància” i apunta que “cada vegada m’estic traient més del tema dels detalls perquè quan comences intentes ser més virtuós i més detallista i, cada cop, em centro més a fer que les composicions siguin fortes i que transmetin més el que vull transmetre”.
Una mostra del còmic “Chacales”, que s’ha publicat fa poc
“Utilitzo el color per crear una certa ambientació i ajuda a dividir els capítols de la història i els utilitzo com un element més en la narració, no és accessori”, manifesta la dibuixant egarenca, ara establerta a Barcelona. També assegura que en les seves vinyetes “faig servir una mica la repetició per crear com una espècie de pausa o un silenci, per marcar el ritme en determinats moments de les històries i deixo un espai perquè el lector i la lectora pugui interpretar algunes coses”. No pretén assenyalar què s’està dient a cada moment en les seves històries.
A part dels còmics, molta part de la seva feina es basa a elaborar il·lustracions, en alguns casos per articles per a mitjans de premsa escrita d’arreu, com poden ser “The New York Times”, “The Washington Post”, The Economist” i també al diari “Ara” o “El País”.
Són feines més dirigides, amb temes diversos, però tancats, on “puc explorar certes coses, depenent dels temes que estigui tractant”, comenta. Quan fa còmics, òbviament, la seva creativitat és la que mana. També treballa i fa feines en el món de la publicitat.
