Aquest divendres a les 20 h, a La Factoria Cultural de Terrassa (LaFACT), el públic podrà gaudir de la peça considerada “el testament musical” de Txaikovski. La cèlebre “Patètica” va ser estrenada el 28 d’octubre de 1893, pocs dies abans de la seva mort, per suïcidi, i amb el ple convenciment que era la seva millor composició. La Temporada Simfònica amb l’Orquestra Simfònica del Vallès portarà dos concerts més; un homenatge a Morricone i Nino Rota (25 de novembre) i el tradicional Concert de Sant Esteve (26 de desembre).
Com les suites dels seus tres ballets, tant el concert per a piano i orquestra núm. 1 com la Simfonia núm. 6 són dues de les obres més enregistrades, inspirades i conegudes de Txaikovski. Escrit a finals de 1874 i estrenat un any després a Boston, el concert combina passatges “di bravura” amb altres de gran delicadesa en una exhibició atlètica, heroica i lírica, tot i no ser nou des del punt de vista lingüístic i formal dins la història del piano.
Es divideix en els tres moviments habituals. El primer presenta un icònic tema captivador a la introducció, seguit d’una forma sonata (exposició, desenvolupament i reexposició) a partir de diversos temes —alguns inspirats en ritmes populars—, en una dialèctica a vegades combativa i a vegades sumatòria entre els esclats orquestrals i el discurs del piano, que, a la cadència, s’instal·la en el registre agut.
Amb el contrast d’una secció central agitada i basada en la cançó francesa “Cal riure, divertir-se i ballar”, l’Andantino semplice és una serenata que comença amb la flauta cantant damunt el pizzicato de les cordes i els arabescs ornamentals del piano a ritme de barcarola. El darrer moviment oposa una dansa popular ucraïnesa amb una apassionada melodia als violins, que culmina amb una coda trepidant i feréstega.
Estrenada el 28 d’octubre de 1893, pocs dies abans de la seva mort, per suïcidi, i amb el ple convenciment que era la seva millor composició, la simfonia “Patètica” va resultar un fracàs. Magistralment orquestrada, retrata el turment psicològic i la derrota anímica de l’autor amb una energia paroxística i una polaritat expressiva quasi expressionistes des de l’inici lúgubre
del fagot del primer moviment. El segueix un decadent i elegant vals; mentre que l’scherzo, maquinal i estrepitós com a clara fugida psicòtica, precedeix el desolador Adagio lamentoso, que, en confessió de Txaikovski, és com un rèquiem.
En aquest sentit, l’obra esclata en els moviments dels extrems i utilitza els moviments centrals com a tàctica dilatòria, abans d’una esborronadora dissolució final en la qual la música —metàfora de l’existència— glateix pel silenci, apaivagada en el no-res.
Programa
Elia Cecino, piano (guanyador del Concurs Ricard Viñes)
Xavier Puig, director
Orquestra Simfònica del Vallès
I part
Concert per a piano i orquestra núm. 1, op. 23
I. Allegro non troppo e molto maestoso
II. Andantino simplice
III. Allegro con fuoco
II part
Simfonia núm. 6, en Si menor, op. 74, “Patètica”
I. Adagio
II. Allegro con grazia
III. Allegro molto vivace
IV. Finale
