Estiu, vacances, temps per descobrir altres ciutats i paisatges a prop i més lluny. Temps per anar a la muntanya i a la platja cercant l’aigua i l’ombra. Diari de Terrassa ha buscat pintors de renom de la ciutat amb obra al Museu de Terrassa, que un dia van canviar o van obrir una segona residència vora mar, en sentir-se atrets per la seva llum i la seva calma. Són Rafael Benet i Vancells, Ramon Cortès i Casanovas, Jacint Morera i Pujals, i Josep Martínez Lozano. Tots ells es van implicar força en l’activitat artística i cultural del moment, i a hores d’ara encara hi podem trobar el seu llegat i empremta a les viles de costa que van triar com a refugi pel seu art i imaginació.
Un paisatge de mar de Cortès a Vilanova i la Geltrú evocant les barques i els pescadors, així com el celatges i l’aigua /Nebridi Aróztegui
Vilanova i la Geltrú
Ramon Cortès i Casanovas (Terrassa, 1916-1977)
Va ser un dels fundadors d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals i ostenta l’honor de ser el primer soci de l’entitat. Va rebre les influències de l’escola paisatgística de Terrassa (Rafael Benet, dels germans Pere i Tomàs Viver i de Joaquim Vancells), i va fer estades a París on es va embolcallar de l’ambient de Montmartre i del moviment impressionista francès (Renoir, Degàs i Moret).
De seguida, Ramon Cortès va voler conèixer altres paisatges i aprofità l’estiu per fer estades a Cadaqués, Vacarisses i Mura, fins que cap a l’any 1966 s’instal·la a Vilanova i la Geltrú. A la vila del Garraf tria un apartament amb una gran terrassa al passeig Marítim, des d’on se’l podia veure pintar l’ambient que l’envoltava en el pas del dia i de les hores i va inaugurar la seva primera exposició l’any 1967 a les Galeries Rambla de Vilanova.
El contacte primerenc amb Cadaqués arrela amb força a Vilanova i la Geltrú. Allí, gaudeix de la llum, d’una llum que ell qualificava d’especial, pels reflexos del cel i del mar. Gran part de les seves marines tenen com a protagonistes les barques reposant a la sorra o en el seu balanceig sobre el mar, fins als pescadors, els seus rostres colrats pel sol, la llotja o la subhasta del peix. Cortès va quedar enamorat del poble del Garraf però només a l’estiu. En una ocasió va declarar que “jo només pinto paisatges i marines els mesos d’estiu. La resta de l’any pinto retrats, gitanes, figures, etcètera”.
Cal afegir que en el tema de les gitanes (una figura humana que considerava atractiva i exòtica fins que es van modernitzar, segons ell) també té obra que les situa a la platja, que podria ser la de Vilanova i la Geltrú, però no hem pogut constatar-ho amb certesa. L’obra de Cortès es va exposar a Terrassa i a Vilanova i també a Sant Pol de Mar, Blanes, Sabadell, Sant Cugat, Barcelona i Madrid. La darrera exposició a títol costum es va fer l’any 2002, amb motiu del 25 aniversari del seu traspàs, als Amics de les Arts, i va despertar molt d’interès i va tenir molt èxit. Tots els quadres van penjar el primer dia l’etiqueta d’adquirit.
Benet va quedar captivat per l’ambient del Cafè d’en Biel a Tossa, donant protagonisme a la llum, al color i a la gent /Nebridi Aróztegui
Tossa de Mar
Rafael Benet i Vancells (Terrassa, 1889-1979)
Estem davant d’un dels artistes cabdals de la seva generació de pintors modernistes i noucentistes. Rafael Benet i Vancells, alumne de Pere Viver i del seu oncle Joaquim Vancells, buscava la llum del mediterrani i es va enamorar de la que oferia Tossa de Mar. Hi va arribar cap a l’any 1928 de la mà dels pintors Xavier Nogués i Pere Créixams i ja no se’n va separar, excepte el temps de la guerra civil on es va exiliar a la Catalunya Nord, Flandes i Sant Sebastià per tornar després a Barcelona.
Benet explora el paisatge natural i humà de la vila de la Costa Brava i n’esdevé un dels principals intèrprets. El nostre artista va quedar seduït especialment pel Cafè d’en Biel, la seva gent i l’ambient que es crea i es modifica segons les hores del dia i de la nit. Les representacions pictòriques (més de vint) que fa de l’establiment (encara existeix), situat al passeig del Mar, davant de la riera i la badia de Tossa, foren comparades amb les dels cafès de Montparnasse de París. Els coneixedors de la seva obra subratllen el protagonisme que el pintor hi dóna a la llum, al color i a la figura humana que omplen de vida aquell escenari estiuenc i que evoquen els cafès parisencs del moviment impressionista de Renoir i altres coetanis.
A Tossa, no va ser un artista aïllat, ans al contrari. A principis del segle XX, Tossa era un pol d’atracció pels nombrosos artistes i el nostre pintor egarenc s’implicà força. Va definir Tossa com la Babel de les Arts pel nombre d’artistes estrangers que hi feien estada o arrels i va ser un dels principals impulsors del Museu de Tossa que es va inaugurar l’any 1935 a la Casa Falguera (un edifici d’estil gòtic conegut també com la casa del Batlle de Sac o Cal Governador) i que és considerat un dels museus d’art contemporani més antics de l’estat espanyol i un dels pioners a Catalunya. Aquest museu exhibeix actualment obra contemporània d’autors catalans, entre els quals hi ha Rafael Benet, i estrangers, dels que destaca Marc Chagall que va anomenar Tossa el “paradís blau”.
Morera va pintar la primavera a Calonge amb estil cubista. Els blaus s’interpreten com una metàfora del cel i mar mediterrani/ Nebridi Aróztegui
Sant Antoni de Calonge
Jacint Morera i Pujals (Terrassa, 1915-1989)
En Jacint Morera i Pujals, figura artística cabdal a Terrassa i als Amics de les Arts, també va cercar una vila banyada pel mar. Va tenir un amor a primera vista amb Cadaqués, però ho va desestimar per un tema de diners. No va renunciar-hi però. Amb el seu amic, Màrius Samarra, que va ser director de l’antic Centre Cultural (ara LaFACT), va recórrer el litoral de la Costa Brava cada cap de setmana, fins a cercar una barraca amb hort i jardí per passar llargues temporades i la va trobar a Sant Antoni de Calonge. La casa-barraca, propietat d’uns americans, estava situada en una zona de camp anomenada Puigventós i envoltada de vinyes.
Allà, Morera va pintar el paisatge, els carrers de la vila, les vinyes, el mar i la seva gent. Ho fa amb un estil molt personal influenciat pel moviment abstracte i cubista de Picasso, Dalí i altres. “Els meus quadres no imiten res. Malgrat tot, són més reals que moltes de les pintures anomenades realistes”, va manifestar en més d’una entrevista.
Després d’alguns anys que no venia res, Morera començà a tenir una clientela captivada per la seva obra avantguardista. Més enllà de la seva faceta artística i de projectar la vila marítima, va participar en activitats culturals com la música de la qual n’era un apassionat. De fet, Morera va ser un dels impulsors del Festival de música de Sant Antoni de Calonge que va néixer l’any 1968 per iniciativa privada i per sufragar les obres de l’església parroquial de Sant Martí.
Els primers concerts es varen fer allí i després passaren al castell medieval. El pintor es va implicar en l’organització i amb el disseny dels cartells del festival. Així mateix, va prendre apunts de les nits musicals d’estiu viscudes que van donar fruit a una sèrie de 25 quadres, que es van exposar a LaFACT l’any 1986 i van quedar en dipòsit en aquesta entitat.
Marina de Martínez Lozano de Llançà, on les barques i el tractament de la llum són protagonistes /Nebridi Aróztegui
Llançà
Josep Martínez Lozano (Barcelona, 1923-Llançà 2006)
Tanquem el cercle de pintors atrets per viles marineres amb Josep Martínez Lozano. És, probablement, l’artista més popular (recordem el seu periple amb el burro Sandalio per la Manxa) dels presentats fins ara. El pintor barceloní va abandonar ben aviat la gran ciutat i va establir, un triangle més o menys amorós amb Terrassa (Amics de les Arts va ser la segona casa), Montblanc i Llançà.
El vincle de pintor amb la vila empordanesa va començar cap a 1946 a partir de conèixer al pintor i mestre de l’aquarel·la Ramon Reig a Figueres i ja no se’n va separar. Va quedar captivat de la vila, dels paisatges, i de les barques descansant sobre la sorra i al port. Deia que les corbes de les barques li evocaven les corbes de la silueta femenina i la sensualitat de la dona.
La relació amb Llançà va ser llarga i intensa. L’artista es va instal·lar al poble marítim l’any 1964, després de comprar una casa a la part antiga del poble. Allà va obrir el seu estudi. El pintor arrela i projecta, a través de la seva obra, la vila de Llançà amb exposicions que van traspassar fronteres fins a Itàlia, França, Bèlgica i Anglaterra. Va impulsar l’Escola d’Arts i Oficis i després la creació del Museu de l’Aquarel·la, que es va inaugurar un 22 de gener de 1989 i va ser el primer de tot l’Estat espanyol. El museu està situat a la Casa de Cultura a la plaça Major del poble.
El mar al Museu
Opinió/ Autor: Domènec Ferran, Historiador de l’art
El fons d’artistes locals del Museu de Terrassa és molt ampli i permet fer seleccions temàtiques diverses. En aquest cas, hem triat quatre artistes i pintures realitzades als seus llocs d’estiueig i residència temporal. Essent poblacions de costa ens evocaria en el gènere de les marines, on el mar i les seves principals activitats es representen a les pintures. Font d’inspiració artística històrica, tempestes, embarcacions, ports, platges… Sobretot com a gènere als segles XVII i XVIII.
Encara que molts artistes “de secà” del segle XIX i XX s’han deixat seduir en algun moment pels encants del mar en totes les seves varietats, no és una temàtica habitual en els nostres paisatgistes, on el mar solen ser les muntanyes, els boscos i els camps de l‘entorn, camps de blat amb les seves onades i les garberes els vaixells.
Les quatre pintures que aquí presentem estan inspirades en les quatre poblacions de la costa catalana corresponents a cada autor, però les temàtiques i els estils de cadascun ens marquen les diferències.
Ramon Cortès i Josep Martínez Lozano ens presenten dues marines, el port de Vilanova i la Geltrú i la platja de Llançà. Ambdues obres tenen unes característiques estilístiques similars, traç potent i gruixut, importància dels celatges i els punts de llum i foscor. Les barques com a elements principals en primer pla i en una de les de Cortés amb presència de pescadors, encara que Lozano explica més els detalls alhora que defineix una llum particular.
Rafael Benet, relata una escena quotidiana de cafè exterior i nocturna molt particular del lloc, el cafè d’en Biel a Tossa de Mar, una de les millors obres del fauvisme lluminós que definia a l’artista. La terrassa del cafè, lloc de trobada d’artistes, turistes i locals la va pintar en totes les hores del dia. Certament en aquest cas, encara que es tracti d’una població costanera la
presència del mar no hi és.
La “Primavera” a Calonge de Jacint Morera és una escena cubista tan prolífica en l’autor, on els personatges i el paisatge de tons blaus, formen plans diferents, les tres dimensions, en la mateixa escena. En aquest cas la tonalitat dominant de blau podria ser una referència al celatge i al clima mediterrani. Les marcades inquietuds de Benet i Martínez Lozano varen transcendir participant directament amb la creació del Museu Municipal de Tossa i el Museu de l’Aquarel·la de Llança respectivament.
