L’Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) interpreta “La Novena” de Beethoven, un cant a la fraternitat, a LaFACT Cultural. El concert tindrà lloc aquest divendres, 10 de juny, a les 20 hores, i compta amb el Cor de Cambra de l’Orfeó Català, el Cor de Cambra del Palau de la Música, el Cor de Cambra de la Diputació de Girona i el Cor Maragall. “La Novena” s’ha convertit en un símbol de la llibertat i de la germanor entre els pobles, i des del 1986 és l’himne de la Unió Europea.
La simfonia núm. 9 en re menor, op. 125, és la darrera simfonia de Ludwig van Beethoven, estrenada el 7 de maig del 1824. És una de les obres més transcendentals i, en alguns fragments també més popular, de la història de la música. El seu últim moviment, que incorpora una part de l’Ode an die Freude (Cant de joia) de Friedrich von Schiller, va ser molt innovador per l’època i va marcar un canvi decisiu en el món simfònic.
El 1802, Beethoven toca fons: “Vosaltres que em considereu un ésser odiós […] ignoreu la causa secreta de la meva aparença. […] Amb un caràcter ardent i actiu, acostumat a la diversió de la vida de societat, m’he hagut d’aïllar i viure en solitud. […] Que trista aquesta experiència de la sordesa! […] Absolutament sol, […] únicament l’art m’ha fet viure. […] Divinitat, tu que pots veure des d’allà dalt al fons de la meva ànima, saps que estic ple d’amor a la humanitat”. (Beethoven, fragments del Testament de Heiligenstadt, 1802).
Refugiat en l’art, Beethoven explora els valors de l’humanisme, i en la Novena simfonia obre camins fins aleshores desconeguts. Cal entendre aquesta simfonia com un ens en què el més innovador no és el quart moviment, pròpiament, sinó tot el procés que, des de la primera nota, ens porta indefectiblement cap a l’explosió final.
L’inici del primer moviment és ja tot un misteri: una concatenació de quintes neutres, al·lusives al caos còsmic, ens aboca al primer tema, dur i contundent. El segon tema, més amable, actua de contrapès. És, com en la vida d’una persona, l’anar i venir constant d’un extrem a l’altre: la desesperació i l’esperança, el blanc i el negre, el dolor i el plaer…
El segon moviment —el més terrenal— és un scherzo, de caràcter dansaire, que ens invita a ballar i ens mostra els petits plaers que ens fan la vida més suportable però, alhora, ens aparten del que és realment essencial. El tercer moviment —d’un lirisme i una bellesa insuperables— és el que dona tot el sentit a l’obra i on hi ha la veritable revolució. Arriba el moment de la transformació interior, de despullar-se davant la humanitat, d’empatitzar amb els que ho passen pitjor que nosaltres mateixos. Només podem unir-nos en el gran bes universal quan ens desempalleguem del nostre ego.
I, finalment, només després d’aquest viatge intern estem preparats per cantar l’Himne a la joia, filla de l’Elisi, per fondre’ns en una fraternal abraçada sense fi, per fruir amb l’explosió de llibertat d’aquesta eina beethoveniana contra la incomunicació. Tots els homes som germans! Que el nostre concert sigui consol per a les persones que pateixen.
Programa
L. van Beethoven: Simfonia núm. 9, en Re menor, op. 125
Director: Edmon Colomer
Soprano: Ulrike Haller
Mezzosoprano: Anaïs Masllorens
Tenor: Antoni Lliteres
Baríton: Elías Arranz
