En accedir al pati de butaques, velles melodies de Brel i Moustaki et preparen per assistir a una història d’amor. Res més lluny de la realitat. Quan la terrassenca Emma Arquillué i el barceloní Pablo Macho Otero (parella a la vida real) apareixen en escena ja deixen clar que han vingut a parlar del dolor, la incertesa, el vertigen, els dubtes i les concessions que implica una relació de parella. De fet, una relació a distància. Com la que van viure durant dos anys tant ells com els seus personatges mentre en Pablo estudiava a París i l’Emma s’estava a Barcelona.
Com tants altres dramaturgs, Pablo Macho Otero ha convertit en un precís i preciós text aquests dos anys d’amor a distància que Pau Roca ha sabut dirigir amb la precisió d’un cirurgià, sense concessions ni sobreactuacions. Yaiza Ares ha preparat un espai escènic a base de flors, flors que podrien no ser-hi i que contrasten amb la naturalitat amb la qual s’expressen els personatges.
L’actriu terrassenca Emma Arquillué (26 anys), a “Loco Amoris”
Com Natalia Tena i David Verdaguer al film “10.000 KM” de Carlos Marqués-Marcet, la distància posa a prova l’amor, l’intel·lectual i el físic. S’entén tot. Perquè tot està molt ben explicat. S’agraeix l’absència de pantalles i dispositius mòbils per cobrir els 1.039 km que separen les dues capitals. La llum, la veu i la dansa ens transporten a aquells hiverns i aquelles primaveres a París, on l’amor i la por de l’absència es posen a prova entre els dos joves amants. I els fa dubtar. Què és millor, estar bé o estar amb la persona que estimes.
En llatí, “Loco amoris” vol dir “el lloc de l’amor”, que no “amor boig”. I és que acabem resolent que el lloc de l’amor és l’altre. El jo i el tu conviu en un altre pla, el nosaltres.
L’Emma i el Pablo ens regalen dues interpretacions extraordinàries. Des del primer minut ens sentim identificats amb tot allò que pensen i diuen. Fins i tot amb allò que no diuen. Es despullen dalt de l’escenari i el seu diàleg és ple de preguntes, com dards, cap a l’espectador. El gran èxit d’un espectacle que no arriba a l’hora de durada és que no pretén transcendir. Simplement ens obren la porta de la seva intimitat i els veiem patir, gaudir, viure. No era això, de fet, estimar?
