Crítica de dansa
Fitxa: Balleto del Sud. Coreografia: “La plana de coure”. Direcció artística i autor de l’obra: Fredy Franzutti. Dia 8 de maig. La Factoria Cultural de Terrassa.
La temporada de dansa BBVA de La Factoria Cultural Terrassa ens ha ofert, en dues setmanes, dos espectacles amb la temàtica de la migració. Primer va arribar la proposta de la formació Kibbutz, d’Israel, (30 d’abril) amb “Asylum” (“Asil”) i aquest diumenge la del Balleto del Sud amb “La pianura di rame” (“La plana de coure”), seguint el poema homònim de Vittorio Bodini.
Cal significar l’iniciativa dels dos directors i coreògrafs, Rami Be’er i Fredy Franzutti, per crear obres amb vincles a temes d’actualitat. De fet, el fenomen de la migració sempre ha existit perquè va lligat a l’ésser humà i a la necessitat de cercar una vida digna en un altre lloc. Però des de fa uns anys cap aquí, hi parem molta més atenció perquè les condicions d’aquest exili obligat i forçat són molt desgraciades.
El Balleto del Sud coneix bé la crisi de la migració perquè molts estrangers arriben a les seves costes. Franzutti ha recreat una coreografia d’estil contemporani i de clarobscurs on l’esperança i desig s’agafen de la mà amb la tristesa i dolor.
La coreografia ens transporta cap als habitants d’un poble mediterrani, i on el mar forma part de la seva quotidianitat pel bé i el mal. Allí, els conciutadans celebren la vida i ploren la mort i enmig sobresurt la història d’amor de dos joves que es veurà trencada perquè ell ha d’emigrar a l’Argentina.
Franzutti ha creat una dansa molt coral, però a la vegada molt lliure perquè cada ballarí pugui manifestar el què sent en les diferents situacions a les quals s’enfronta. En la peça hi ha moltes entrades i sortides (retorn i fugida), molts moviments del cos i de les mans (un cos que tremola i uns dits que acaricien el terra, la terra i que s’agafen al rem de la barca fins a l’esgotament) i unes mirades intenses d’amor i desamor.
La dansa és enèrgica i expressiva i arriba al seu vessant poètic amb el duet dels enamorats, on la solista catalana Núria Salado va estar excel·lent una altra vegada. Destacar també la banda sonora original creada per Rocco Nigro i Giuseppe Spedicato, on no van faltar les notes de tango i de l’enyor.
