Aquest segon capítol i últim dedicat al patrimoni artístic d’àngels músics a Terrassa ens endinsa en la capella del Santíssim de la Catedral del Sant Esperit. Té vincles amb el primer del Gran Casino -com fèiem referència- perquè va ser el mateix decorador terrassenc, Antoni Badrinas i Escudé, que fa l’encàrrec de l’obra celestial, en un edifici del també arquitecte Lluís Muncunill. L’única diferència és que Badrinas va optar per confiar la pintura mural a un altre artista coetani, Miquel Farré i Albagés (Barcelona 1901-1978).
A la capella del Santíssim, s’hi entra per la nau lateral, a la dreta de la nau principal del temple, després de passar una gran porta de ferro que cobreix tota l’obertura de l’espai litúrgic. Els àngels músics estan situats a la part de dalt de les parets del presbiteri. És una pintura mural al fresc, realitzada cap a principis de la dècada de 1940, que reuneix quatre àngels, dos a banda i banda, en les trompes d’unió, entre dos arcs parabòlics, al punt de trobada entre la nau i el presbiteri de la capella. Són dues parelles de joves instrumentistes molt estilitzats (els mateixos a cada angle), vestits amb túniques vaporoses, que sostenen i toquen instruments diferents: llaüd, viola i trompeta.
Per a l’historiador d’art, Domènec Ferran, les pintures d’àngels músics en esglésies és una representació habitual de l’art cristià, sobretot els trompetes anunciant el judici final. De fet, el creador de l’obra, Miquel Farré, es va especialitzar en obra de decoració d’espais religiosos després d’una etapa fructífera com a aquarel·lista. Va fer estudis de pintura mural a Madrid i a Granada, i a l’Instituto di Belle Arti di Porta Romana a Itàlia. Durant la Guerra Civil, va marxar altre cop a Itàlia, a Florència, per aprofundir més en la història i la tècnica.
Considerat un “purista del fresc”, Farré firma un bon nombre d’obres en capelles de Catalunya. A més de Terrassa, és autor de murals en esglésies de Barcelona, Lleida, Mataró, Sant Sadurní d’Anoia i Solsona. També té pintura mural a Segovia. Va compaginar la seva professió amb la docència i va fundar, l’any 1959, l’Escola Internacional de Pintura Mural Contemporània de Sant Cugat que es va situar a espais del Real Monestir de la localitat vallesana. Farré va ocupar la direcció del centre de formació artística durant 17 anys, fins al 1976, dos anys abans de traspassar.
La seva reputació com a pintor muralista va arribar a l’època de la postguerra. No és estrany, doncs, que el terrassenc Antoni Badrinas confies en el seu rigor i estil pel mural angèlic de la capella del Santíssim del Sant Esperit. El vincle d’ambdós, coetanis en el temps, es troba en els cercles artístics de Barcelona. Badrinas Escudé, fill d’una important saga d’industrials del tèxtil de Terrassa, va deixar de treballar a l’empresa familiar per dedicar-se plenament a l’art. Es va establir a Barcelona, on va obrir una botiga de mobles i una sala d’exposicions, la qual es va convertir en un referent artístic ciutadà (1920-1936). Rebia visites de nombrosos artistes que ja despuntaven en l’època i que van coincidir en altres espais i galeries d’art (Dalmau i Laietanes) i la distingida sala Parés.
La capella del Santíssim
La pintura de Miquel Farré es va incorporar en la reforma de la capella del Santíssim del Sant Esperit que es va dur a terme després de la Guerra Civil i de la qual es va confiar la decoració al decorador terrassenc Antoni Badrinas, qui firma els motius geomètrics i que guarden força similitud amb els de l’antic Saló de ball del Gran Casino.
L’altar està format per un baldaquí de marbre que empara el relleu del Sant Sopar, de fusta i policromat, de l’escultor Rafael Solanic i Balius. Hi ha una predel·la de bronze en relleus, i el Sagrari, també de bronze i alabastre, té la part interior de plata i esmalt. Abans de la destrucció i reforma, al fons hi havia una pintura del Sant Sopar, obra de Claudio Lorenzale (1850), que avui està col·locada al museu parroquial i abans estava al Museu de Terrassa.
La capella, situada en terrenys de l’antic cementiri parroquial, va ser construïda l’any 1907 per l’arquitecte Lluís Muncunill i Parellada. L’edifici conserva les característiques voltes i arcs el·líptics que feia servir l’arquitecte terrassenc. El projecte va ser impulsat i costejat per l’industrial Joaquim Galí i Surís. Les obres van finalitzar un 23 de febrer de 1908.
