[Joel Codina]
Hi ha qui comença a llegir els diaris per la seva contra o qui a vegades prefereix les postres a l’hora de començar a menjar. Si bé és cert que la proposta del pianista nord-americà Emmet Cohen és d’aquelles poques que es poden agafar i començar per allà on es vulgui, permeteu-me la llicència de començar pel final.
I ho dic perquè la frase que es repetia tot just baixes de dalt de l’escenari de la Nova Jazz Cava i mirant de fit a fit al siderman era: “el año que viene tienes que volver a venir” una vegada i una altre, i s’anava repetint, una frase rodejada de crits, xiulets, aplaudiments i d’una Jazz Cava plena d’un públic posat en peus com les grans nits de l’enorme jazz viscut entre les seves parets.
Cert és que el trio emergent acabava la nit pujant i baixant dues vegades a l’escenari sobre passant horaris i bisos, però és que a banda què la gent estava plenament entregada. Emmet Cohen va estar destil·lant durant tota la nit, una comunicació simpàtica i sobretot una voluntat indecentment incendiària de divertiment i fam d’escenari.
Dels diferents moments dels variats bisos que Emmet Cohen va anar improvisant cal guardar en el record la magnífica versió de Satin Dolls de l’excepcional Duke Ellington i que va fer transformar el negre de la nit a un blau exquisit, suau i somiador.
Un blau que perfumava aquella sensació espectacular que amb dos acords inicials la cava navegava i el públic completament entregat des de feia més de dues hores es deixava portar com aquella barqueta que flueix per un corrent d’aigua cristal·lina, replet de tecles, acords i algun més que extraordinari saltant de notes.
Emmet Cohen arribava al 41è Festival de jazz de la ciutat en una setmana bastant clau dins de la seva programació i provinent d’una gira que el portarà per diferents ciutats del país entre elles Segovia, Las Palmas i Madrid. Acompanyat del seu trio més recurrent el japonès Yasushi Nakamura al contrabaix i Kyle Poole a la bateria que fan a la perfecció el paper de fidels escuders i agitadors del pianista nord-americà.
Sota l’etiqueta de nou valor o d’aquell músic emergent de l’escena contemporània Cohen va començar la nit obrint foc amb tres peces del seu darrer treball signat l’any passat i que porta per nom Future Stride i que va ser justament la primera, per posteriorment encadenar amb “You Al ready Know i Toast to Lo”. Cohen va repassar gran part d’aquest nou treball i alhora va dibuixar diferents paratges revitalitzant versions dels grans teclistes factòtums del jazz com MCoy Tiner, Horace Silver, Cedar Walton o John Lewis d’entre altres.
La nit egarenca no va trigar a induir-se en el llenguatge del trio d’Emmet Cohen, amb una aposta molt intel·ligent que va anar combinant amb molt bon criteri peces més elèctriques i frenètiques amb certs “slows” més precisos.
Una proposta de gran factura musical que pivota amb cert protagonisme sobre les tecles del músic nord-americà, però també és ben cert, que no en fa cap ús totalitari. Emmet Cohen va estar cercant i donant joc als seus partners durant la nit. Un trio d’aquells que marxa sol, rodat, completament equilibrat i gens abusador de protagonismes escadussers o fòtils.
La petja que deixa el trio d’Emmet Cohen al Festival no és solament la d’una nit memorable, que de mica en mica es va anar vestint de blau com ho són les millors ànimes del jazz. Si no, la del naixement d’una nova i forta amistat entre un d’aquells músics àvids del gran jazz i una cava la nostra, que per fi, va poder gaudir del que és. Possiblement, el millor escenari del país per viure’s i viure, ja no només el jazz, sinó la vida.
Quina nit, amics!
