Crítica de teatre
“El pes d’un cos”. Autoria i direcció: Victoria Szpunberg. repartiment: Laia Marull, Quim Àvila, Carles Pedragosa i Sabina witt. Dia 6 de febrer, Teatre Principal
La programació municipal d’arts escèniques ens va oferir l’oportunitat de veure “El pes d’un cos”, de Victoria Szpunberg, una obra que parla de la dignitat de la vellesa. L’espectacle, que es va representar al Teatre Principal, comptava amb un elenc artístic de primera, encapçalat per la gran actriu Laia Marull, a qui hem vist moltíssim al cinema, però poc al teatre.
“El pes d’un cos” és una obra que s’hauria de veure perquè el tema de la vellesa ens afecta a tots i perquè el què explica és tan real que fa posar el crit al cel. L’autora, Victoria Szpunberg, firma un relat molt dur però a la vegada ple de sensibilitat. I val a dir que la interpretació és molt notable, especialment la de Laia Marull que porta tot el “pes” –valgui la redundància– de la història.
L’obra té el seu punt de partida en una filla que ha de cuidar del seu pare que ha patit un ictus. La filla crida a l’ambulància i el pare queda ingressat a l’hospital amb el pronòstic que ja no recuperarà la poca autonomia que tenia i que serà dependent d’algú.
Des de la butaca, com espectadors, seguim el periple d’aquesta filla que s’inicia a les escales del bloc de pisos, quan cau l’avi, i continua al centre hospitalari. I amb ella vivim, compartim i patint la seva angoixa, la seva impotència i la seva soledat. Perquè la cuidadora pensava que la família –té dues germanes més– i l’administració l’ajudarien, però tant uns com els altres només dediquen bones paraules i no fan res per col·laborar. Les germanes es posen al telèfon i sempre treuen excuses per veure al pare o cercar solucions. I l’administració, per la seva banda, li dona una llista de residències geriàtriques on el preu mínim és superior als 2.000 euros mensuals.
“El pes d’un cos” va més enllà d’exposar una situació sobre la vellesa. És una denúncia social i política sobre la manca de recursos per atendre la gent gran amb dependència. En definitiva, del poc valor que donen a la gent gran, als vells, i de com els anem expulsant de la vida perquè ens fan nosa, perquè ens pesen massa i no sabem què fer.
L’obra té una posada en escena contemporània amb la qual cosa fa que el drama quedi més suavitzat. Laia Marull, la filla, n’és la protagonista i ho relata en forma de monòleg. Hi ha, però petites incursions de música que ajuden a parar i a contenir l’emoció. Músiques que la filla li ve de gust sentir i ballar perquè la motiven a continuar endavant i no perdre la calma. L’actriu si deixar anar en el paper de la filla que entra en aquesta nova etapa de la vida que li toca afrontar. Fa una interpretació esplèndida, amb tots els matisos que li provoca aquest laberint d’ombres amb molt poques sortides, on només li queda agafar-se a un àngel benèvol que no sap com fer un miracle
