Fins a cinc vegades va sortir l’elenc liderat per l’actor, de Terrassa, Pere Arquillué, a l’escenari del Teatre Principal. La primera vegada ja es van sentir forts aplaudiments del respectable i aquest va reclamar la presència de la companyia més cops per agrair el bon treball interpretatiu d’una comèdia que funciona com un rellotge.
L’obra de teatre que va pujar és “53 diumenges”, de Cesc Gay, que tracta de les relacions familiars. En aquest cas és el retrobament de tres germans, el Santi, la Natàlia i el Víctor, que es reuneixen per a sopar a casa del primer, el més petit, per parlar del pare que és molt gran i que darrerament fa coses estranyes. Parlar del pare, però serà una excusa perquè, al final, com avançava Arquillué a aquest diari, el dissabte, es comenta tot menys el que toca.
Els tres germans que presenta Gay són la cara i la creu de la moneda. Santi (Pere Arquillué), el petit, és un actor amb molta vocació però sense sort. Ell voldria fer de protagonista i només li ofereixen secundaris. Ara mateix acaba de gravar un anunci de gaspatxo (d’aquí que l’obra s’anunciï amb ell disfressat de tomàquet). És tot el contrari de Víctor (Lluís Villanueva), el germà gran, que s’ha casat amb una noia de família molt rica i només es preocupa de passar-ho bé i gastar diners. I al mig dels dos hi és la Natàlia (Cristina Plazas), a punt de separar-se, i cansada de fer de mare, esposa i cuidadora del pare.
Retrets
Tres perfils que no estan gaire lluny del nostre entorn, però és un plaer veure’ls junts i assistir a les seves converses i discussions. Perquè és en aquest moment on surten els retrets i de vegades ho fan amb una ironia tan punyent que l’espectador queda clavat a la butaca. I és que tothom aprofita per dir la seva i llançar el dard cap a l’altre a veure si reacciona i com ho fa.
La comèdia, que en el fons té un to amarg, ofereix moments hilarants, surrealistes, gairebé increïbles. Objectes com una bombeta, un gerro de flors, una llauna d’anxoves, unes sabatilles poden desencadenar una tempesta de crítiques. Perquè ja se sap… A vegades només cal dir una cosa sense importància perquè la tingui tota. Perquè hi juga el què es diu i sobretot com es diu i el moment.
L’obra transcórrer en un tancar i obrir d’ulls. El motiu és perquè té uns personatges fàcils d’identificar, i perquè té uns diàlegs ben escrits amb molt de ritme. I tot, és clar, en mans d’un elenc artístic de primera divisió, el qual defensa el text amb naturalitat, trobant el punt just i fent que tot sigui creïble.
Les interpretacions, conduïdes per la Carol (Agatha Roca), l’esposa del Santi, que també hi posa cullerada, són esplèndides. Pere Arquillué es posa a la pell d’un un germà petit que recórrer a la ironia per protegir-se del seu fracàs i ho defensa amb molt de realisme, donant matís a les paraules i acompanyant-les del gest precís. Arquillué ofereix estones per somriure i riure molt generoses. Lluís Villanueva li dóna la rèplica amb Víctor, el paper del triomfador sense fer res però és ric. I tanca el cercle la Cristina Plazas, que acaba per dir tot el que pensa i decideix criticar a un i altre. Tot l’elenc va mostrar molta complicitat.
