[Albert Ferrer Flamarich]
Els Amics de l’Òpera i la Sarsuela de Terrassa van encetar la temporada del seu desè aniversari amb un “Don Giovanni” nodrit de cantants autòctons i un pressupost misèrrim, que els obliga a posar totes les dosis de professionalitat possible i molt altruisme. Per això cal aplaudir aquesta esforçada producció que va omplir el Principal de Terrassa, repartint oportunitats per als cantants i músics de casa i estimulant l’oferta cultural de la ciutat.
En aquest sentit es justifiquen aspectes com una escenografia esquemàtica i quasi absent, més enllà de l’expressió corporal i el domini d’un espai fosc símbol de la negror, la nocturnitat i l’amoralitat del protagonista. Amb un “atrezzo” integrat per unes escales plegables, una bola brillant de discoteca i la taula de l’últim sopar de Don Giovanni, la proposta feia gala d’una austeritat màxima que deixava a la imaginació de l’espectador l’ambientació suggerida pel vestuari “setantero” i hippy, per les imatges i pels colors projectats en un ciclorama suspès damunt la tarima que centralitzava l’acció i que deixava al cor en un “backstage” obert, asseguts i en constant ombra, com si fossin uns espectadors més quan no intervenien.
FOTOS | Òpera Don Giovanni de Mozart al Teatre Principal de Terrassa
Quelcom que podria entendre’s el reflex d’una societat contemplativa de les tràgiques mancances socials en matèria de violència de gènere. En aquesta translació s’hi permeten llicències com presentar Zerlina més seduïda per la seva pròpia llibertat sexual que per l’estatus social de Don Giovanni; com els balls i la supressió dels grups instrumentals damunt l’escena durant la festa a casa de Don Giovanni (acte I) i durant el seu últim sopar (acte II). No obstant això, costa entendre la supressió de l’escena final, en la que és una pràctica periclitada i molt discutible actualment.
Una Zerlina d’Anna Farrés, per cert, voluble i més morbosa que sensual i innocent, ben frasejada i amb sonoritat en tot el registre. Al seu costat, correcte Xavier Casademont com a rude i cornut Masetto. I com aquests dos, Itziar Espinar i Juan Carlos Esteve, també són cantants formats i/o madurats a la pedrera que és l’Òpera de Sabadell. Aquesta experiència es copsava escènicament en un Leporello solvent en comicitat i complidor vocalment, encara que d’emissió fixada i amb marge per a un major espectre expressiu. Al seu costat Toni Marsol va fer gala de les baules que el caracteritzen construint un antiheroi perfectament estudiat en cada gest, sentit dramàtic, més manipulador i enèrgic que contingudament elegant.
Molt enutjada i sense histrionisme, la Donna Elvira d’Itziar Espinar va salvar el “tour de force” d’escriptura molt abrupta i heterogènia que, més enllà dels llargs passatges de coloratura, canta molts passatges en el registre agut. No obstant això, el rol demana una soprano dramàtica d’agilitat, més metall. Quelcom equiparable a la Donna Anna de Júlia Farrés-Llongueras: cant acurat, fraseig matisat, musicalitat, joc de mitges veus i cant lligat d’íntima efusió (“Non mi dir”), però sense el caràcter feréstec i crispat (“Orsai chi l’onore”) ni el volum cabalós i pròxim al d’una lírico-spinto que necessita el personatge.
Jorge Juan Morata (Don Ottavio), que va cantar les dues àries pertinents, i Domenico Laviola (Commendattore) completaven el repartiment i van contribuir a l’esforç de conjunt a l’hora de muntar un dels títols més llargs i extenuants a tots nivells del cànon operístic amb molt poc temps i assaigs. Per això també la concertació de Joan Manau va sobreportar una partitura idiomàticament molt complexa, seguint uns temps generalment lents que maldaven per la cohesió d’una orquestra formada per instruments d’època i la consegüent dificultat de mantenir l’afinació.
Per aquest motiu cal insistir: aixecar teló amb aquesta cima operística de Mozart amb tan poc marge i recursos és signe que alguna cosa es cou operísticament a Terrassa. Cal aplaudir-ho tant, com donar-li suport institucionalment.
Mozart: Don Giovanni
Toni Marsol (Don Giovanni), Juan Carlos Estevez (Leporello), Júlia Farrés (Donna Anna), Itziar Espinar (Donna Elvira), Jorge Juan Morata (Don Ottavio), Anna Farrés (Zerlina), Xavier Casademont (Masetto), Domenico Laviola (Commendatore). Cor AOST. Ensemble Contratemps. Joan Manau, director. Frederic Roda, direcció escènica.
Teatre Principal de Terrassa. 7-11-21.
