Fitxa: Obra: “Els gossos”. Autor i director: Nelson Valente. Intérprets: Mercè Arànega, Albert Pérez, Pau Ferran i Joan Negrié. Teatre Principal. Dia 17 d’octubre
Els retrobaments familiars sigui per coses bones o no tan sempre són una bona excusa per fer un retrat de les persones que s’hi apleguen. I, de fet, hi ha molta literatura escrita sobre això que s’ha estrenat en teatre i a la pantalla gran. Ara farà deu anys d’aquell “Agost”, de Tracy Letts, que omplia la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) amb direcció del terrassenc Sergi Belbel i amb un repartiment de luxe encapçalat per Anna Lizaran, qui malauradament va traspassar el gener de 2013. En aquesta obra, la família americana, amb la matriarca Violet (personatge que va interpretar Lizaran), es tirava literalment els plats pel cap.
“Agost” tenia des de l’inici aires de drama i els va mantenir fins al final. Era ficció, però molts dels personatges i de les coses que explicaven i els hi passaven formaven part de la nostra quotidianitat. I el fet de presentar personatges i situacions que ens identifiquen és on rau un dels èxits fonamentals d’una obra, especialment de teatre. I els altres factors clau són que el relat tingui bona escriptura i que el treball actoral que defensa la peça sigui amb realisme.
El dramaturg americà Letts abordava a “Agost” el retrat d’una família en gran dimensió i l’argentí Nelson Valente ho ha fet a “Els gossos” en un format petit. Valente, en l’obra que es va representar el diumenge al Teatre Principal de Terrassa, presenta una família de sols quatre personatges, però val a dir que ja és suficient per adonar-nos que no són tan feliços com ens podíem pensar. Aquí hi ha un matrimoni (Alícia i Emili), un fill (Albert) i la seva parella (Ramon) que és el més jove de tots. Els quatre es preparen per celebrar l’aniversari del Ramon.
La petita festa comença amb gairebé tots a taula excepte el Ramon que manté la distància assegut al sofà. Té la paraula l’Emili qui no parar de parlar i parlar. L’home evoca moments del passat donant un gran protagonisme al seu jo, a tot el que feia i fa, a què pensa i a les seves aficions, especialment per tenir gossos. D’aquí que l’obra prengui aquest títol perquè, de fet, l’Emili recorda aquests animals com si fossin el més important de la seva existència. I arriba el moment de treure el pastís a taula, bufar les espelmes i brindar. I el moment tan especial ho capgira tot perquè el jove de l’aniversari no té cap desig a demanar i a la pregunta del perquè salten totes les espurnes.
De la comèdia a la tragèdia. En Ramon explica una cosa que li ha passat venint cap a casa i allò ho fa trontollar tot. I tot vol dir que cada un d’ells aprofitarà per expressar el que porta a dins i que fa temps que volia dir, però no sabia quan ni com. I de cop la festa que semblava plàcida es converteix en una batalla sorprenent.
Joc repartit
En aquesta obra, Valente dona joc als quatre personatges encara que alguns d’ells tenen més relleu pel caràcter que tenen. El matrimoni format per Alícia i Emili semblava feliç i no ho és. L’Alícia (Mercè Arànega), amb més alcohol a sobre del que seria necessari, trenca el seu silenci i descobrim que el seu marit ho era tot menys formal. Arànega constata una vegada més que té molts registres i que pot passar del somriure a la ironia, al cinisme, fins a l’amargor i el plor. El monòleg que ofereix gairebé al final del relat és esplèndid.
Al seu costat hi ha també tres actors amb moltes hores de vol en l’ofici. L’Albert Pérez, en el paper d’Emili, assumeix el rol del rei de la festa sense ser-ho a la perfecció. Vol ser el centre d’atenció, potser perquè sent que ningú li fa el cas que ell pensa que es mereix. I la parella, l’Albert i el Ramon, voldrien demostrar que ells encara els toca ser feliços i que potser és millor escapar per oblidar-ho tot. Fugir?, i a on? Fugir amb maletes que pesen més per la càrrega emocional que la d’articles i objectes. Aquest a es la pregunta final que es fan els personatges de Valente perquè el públic reflexioni també.
