L’actriu Emma Vilarasau és coprotagonista amb Jordi Bosch, parella en la vida real, de “La cabra o Qui és Sylvia?”, d’Edward Albee, que es representa el dilluns, a les 21 h, a la Factoria Cultural de Terrassa. Vilarassau, reconeguda i premiada per la seva carrera interpretativa, defensa aquesta obra perquè reflexiona sobre el desig personal i els seus límits. També parla del seu ofici, que estima, i del que considera que té una gran responsabilitat.
Aquesta és una obra escrita i premiada de 2002 i representada un temps després. Considera que encara té actualitat?
Amb aquesta història, l’autor Edward Albee, es planteja moure consciències sobre el desig i la tolerància. L’essència del tema i el debat segueix sent actual. El desig és lliure, però, fins a quin punt hom el pot controlar? El desig ens pot superar. I, en aquesta obra, Albee aborda un tema d’anhel sexual que està prohibit, que és monstruós perquè és el desig per un animal, per una cabra.. I la seva parella, Stevie, és incapaç de comprendre i d’empatitzar. No entén res i qüestiona tot el que li diu. I és molt dur perquè el Martin viu en la seva soledat.
És una història atrevida.
Ho és i és un repte per nosaltres, l’equip artístic, i també pel públic. Van fer l’estrena el passat novembre a Barcelona, en Covid patint dia a dia per la salut i per continuar fent les funcions, però el públic ens va acompanyar i amb reaccions diferents. Hi ha espectadors que s’escandalitzen, altres que no diuen res, altres que riuen quan no toca. Perquè l’obra comença en to de comèdia i acaba sent un drama. I aquest dilluns de Festa Major a Terrassa farem l’última funció i acomiadarem els personatges. Ha estat una gira bonica.
Aquesta obra té com a coprotagonista a Jordi Bosch, que és la seva parella a la vida real. Han treballat molt junts en teatre i televisió. És senzill oblidar-se a l’escenari que són parella?
Ho tenim clar però ha costat. Al principi era difícil. En aquesta obra d’Albee, els personatges són molt contundents i, a vegades, quan és així, hi ha una línia molt fina. És a dir que quan expresses tantes emocions has d’anar en cura perquè igual, en acabar la funció, li preguntes a l’altre perquè ha dit una cosa en aquell to i no en un altre.
És una actriu reconeguda i premiada. Cada personatge que ha d’interpretar és un repte?
I tant i una responsabilitat cada vegada més gran. M’il·lusiono i m’implico però m’exigeixo. M’estimo molt el meu ofici perquè m’educa, m’ha fet créixer i evolucionar, però em queda molt per aprendre. I em considero una actriu amb molta sort perquè he pogut fer teatre i televisió i cinema, però el teatre té un contacte directe amb el públic. I això m’agrada i fer-ho bé és sagrat.
Quin personatge s’estima?
És molt difícil triar, però el monòleg de “L’infanticida”, de Caterina Albert-Víctor Català, sempre va amb mi. I és que és una gran autora. A mi sempre m’ha agradat molt llegir i continuo estant enamorada de “Solitud” de Caterina Albert. És una història que em captiva.
Que té anotat al paper?
Molts projectes s’han quedat en el camí. El que m’agradaria és “La gavina” de Txékhov encara que ara mateix no tocaria perquè s’està fent una versió amb Àlex Rigola. I també m’agradaria fer obres que parlessin de coses d’avui, que ens afecten. Aquesta crisi per la Covid ha estat terrible per a moltes persones i han aflorat molts problemes.
Repartiment de luxe
Emma Vilarassau i Jordi Bosch lideren un repartiment de luxe que també integra a Jordi Martínez i Roger Vilà. La direcció correspon a Iván Morales. L’equip porta a terme una obra d’un dels autors americans, Edward Albee, que va explorar la condició humana, a vegades des d’un punt de vista surrealista. L’obra que es representa el dilluns a la Factoria Cultural Terrassa va tenir dos premis; el Toni al Millor text teatral excepcional (2002) i el finalista al Pulitzer (2003). El teatre d’Albee tenia correspondència europea amb Genet, Beckett i Ionesco
Antecedents
L’actor i director Josep Maria Pou va estrenar una versió d’aquesta obra l’any 2005 al Teatre Romea de Barcelona. Pou estava acompanyat de Marta Angelat, Pau Roca i Blai Llopis
