Cultura i Espectacles

Maletes retrobades

Presentem un conjunt de baguls i maletes del fons del Museu de Terrassa

Equipatges del fons del Museu de Terrassa en els jardins de la Casa Alegre / Nebridi Aróztegui

Des de les civilitzacions més antigues fins al dia d’avui, l’ésser humà ha estat un viatger incansable. Primer va ser per motius de supervivència, comercials, negocis i per a conquistar nous territoris. Després s’hi van afegir raons de plaer. Els primers viatgers ho feien amb baguls (arques i cofres) de fusta i metàl·lics molt pesants i també amb maletes de lli, cartró i cuir, sovint acompanyats de més capses embolcallades amb vetes i cordills, i mocadors de farcells. A mesura que evoluciona la cartografia, els sistemes de transport i el nombre de viatgers, surten al mercat més objectes per dur les coses personals. Els primers equipatges es reemplacen per maletes de disseny molt més modernes amb gran diversitat de volums i colors, i sobretot amb materials més lleugers resistents.

Arribat l’estiu, època que és sinònim de partida i descoberta, Diari de Terrassa ha cercat al Museu de Terrassa el fons de baguls i maletes, l’objecte imprescindible per viatjar. Als magatzems hi ha una col·lecció de més de trenta, tots datats des de finals del segle XIX i segle XX i amb tipologies i materials diversos. Hem triat sis contenidors representatius, la majoria dels quals estan identificats amb el nom del propietari i fins i tot preserven etiquetes de companyies de ferrocarrils, de transportistes i d’hotels. Una informació que ens ha permès anar més enllà de la descripció de la capsa i situar el seu viatger i el lloc de destí.

1. Bagul-armari 
És un dels equipatges amb més prestància dels seleccionats. El bagul és de fusta folrada amb roba i cuir sintètic. L’interior està dividit en dos compartiments formats per barres per a penja-robes (curts i llargs), accessoris per corbata i maletí interior. L’arca correspon a Josep Salvans i Piera (Terrassa, 1898-1972), fill de Francesc Salvans i Armengol, un dels empresaris egarencs que va fundar l’empresa tèxtil Sahpil  (l’Anònima) al carrer Galileu. Josep Salvans i Piera va agafar les regnes de Saphil l’any 1945 i més tard, a partir de 1956, va simultaniejar la seva feina amb la presidència de l’antiga Caixa Terrassa fins a l’any de la seva mort, el 1972. El seu nom va associat a la Sala Salvans de la Casa Alegre de Sagrera, on s’ubica una notable col·lecció d’art oriental que fou cedida per Montserrat Corbera Guix, esposa de Josep Salvans Piera, al Museu de Terrassa. Caixa de Terrassa va patrocinar aquest espai que es va inaugurar el 1974, donat que Salvans Piera i el seu pare foren presidents de la institució d’estalvis local.

2. Bagul
Aquest cofre de fusta, tela, cuir i metall va pertànyer al reconegut artista Tomàs Viver i Aymerich (Terrassa, 1876-1951), germà de Pere Viver també artista, amb qui va gestionar l’empresa familiar de pintura decorativa. Tomàs Viver fou cofundador del Gremi d’Artistes de Terrassa i professor de dibuix de l’Escola Municipal d’Arts i Oficis. Col·laborà amb la restauració de l’església de Sant Pere de la Seu d’Ègara i del Castell Cartoixa de Vallparadís. El pintor propietari d’aquest bagul va ser, bàsicament, paisatgista i la seva obra té com escenaris freqüents Mura, La Mata i el Montseny. A través de l’etiqueta de la caixa de viatge, referent al transportista Pedro Mascori, que cobria el servei de Barcelona al Montseny, podem intuir que el nostre artista feia estades en aquell parc natural per inspirar-se de manera plena a l’hora de pintar els seus quadres.

3. Bagul

La caixa és un bagul de fusta, metall, tela i cuir, amb l’interior folrat i tres panys. Hi destaca una decoració geomètrica amb bandes lineals. El seu propietari va ser Josep Vila Marquès (Barcelona, 1874-1963), un empresari tèxtil que va fundar la Societat Espanyola de Seda Viscosa a Barcelona (1907) i Manufacturas Reunidas de la Industrial y el Textil (1920). Va buscar suport a França. El bagul porta timbres del mític tren Orient Simplon Express, de llarga distància, que unia París amb Istanbul. Intuïm que l’empresari barceloní n’era usuari d’aquest línia per anar a França, ja que el bagul té l’etiqueta del Gran Châtel Guyon, situat al municipi francès de Guyon, que va tancar l’any 2004 encara que és visitable durant l’estiu.

4. Bagul 
L’arca de viatge, que combina els materials de fusta i ferro, porta la identificació de “Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante” i una data, setembre de 1929. Aquesta línia de tren va ser fundada per José María de Salamanca y Mayol, (Màlaga, 1811-Madrid, 1883), aristòcrata (ostentà el títol de Marquès de Salamanca, entre altres), influent estadista, polític i gran home de negocis en diversos sectors. Salamanca va aconseguir per la construcció de la línia de tren i la seva gestió, capital de bancs i institucions financeres i fins i tot inversors jueus-alemanys. La companyia va gestionar el servei des de l’any 1856 i fins al 1941, moment que en el qual es va acordar la seva nacionalització.

5. Maleta
Es tracta d’una maleta de cuir amb una nansa i dos panys a la cara superior. L’interior de la mateixa té un sortint per un penjador de fusta. Aquest contenidor de viatge va pertànyer al futbolista Josep Parra Martínez (Blanes, 1925-Terrassa, 2016), que va formar part de nombrosos equips, com el Terrassa Futbol Club, i  va ser reconegut sobretot per ser defensa central del RCD Español on va jugar de 1947 a 1959. El 1950 va debutar a la Selecció Espanyola i també jugà a la Selecció de Catalunya. La maleta conserva diverses etiquetes de paper dels hotels on es va allotjar ubicats a L’Escorial, Pamplona, València, Múrcia, Tolouse, Lleida, Santander i Saragossa i una de Rio de Janeiro. L’objecte està al Museu de Terrassa per pur atzar. La va trobar Antoni Moro, tècnic del museu municipal, al costat d’un contenidor de residus al carrer Ramon y Cajal, 51, davant de la casa de Josep Parra.

6. Maleta
Aquesta és una maleta que forma part de la nostra memòria històrica. Es tracta d’una senzilla capsa de cartó, fusta i metall, de mitjans del segle XX, que s’identifica com la maleta de l’època de les persones que emigraven a la recerca de feina a finals de la dècada dels 50. En el record ens ha quedat molt present aquells trens que venien d’Andalusia, que en deien “El sevillano”, que anaven plens a vessar i que tenien com a destí l’estació de França de Barcelona. I allí, encara havien de completar un altre tram de viatge fins a les ciutats de les fàbriques i del fum, com Terrassa. L’objecte va formar part de l’exposició i catàleg “La riuada del 62 a Terrassa. L’abans i després de la ciutat”, que el Museu de Terrassa va presentar al Castell Cartoixa de Vallparadís de 2012 a 2013 coincidint amb l’aniversari de la tràgica riuada. És una  donació d’Elisa de Ayala.

Agraïments: Museu de Terrassa, en especial a Gemma Ramos  i a Antoni Moro,  i també a Rafael Aróztegui

Domènec Ferran terrassenc de l’any

Viatges i equipatges, per Domènec Ferran i Gómez , historiador d e l’art 

Tot viatge necessita un mitjà de transport i un equipatge. En aquest cas ens referim fonamentalment als viatges de persones, passatgers, individuals o en família i per motius de feina o simplement per plaer.
Si donem una ullada per la nostra història contemporània, desplaçar-se, viatjar, és un fenomen antic, però que agafa una gran embranzida amb la industrialització de les ciutats al llarg del segle XIX. El Carruatge de tracció animal, tant si és un carro com una tartana o una diligència, era el mitjà de transport majoritàriament utilitzat al segle XIX, però té molta importància fins ben entrat al segle XX. Es veurà progressivament relegat pel ferrocarril i pels vehicles de tracció mecànica, però sobretot per l’automòbil, el camió i l’autocar. A Terrassa, marca el canvi l’arribada del tren del nord, des de Barcelona l’any 1856 i fins a Saragossa el 1865, per arribar finalment al Nord d’Espanya. Sobretot pel transport de mercaderies, però també pel de passatgers. El tren elèctric, el tren de baix, únicament de passatgers, ens va comunicar amb Barcelona a partir l’any 1919. Un any després, el 1920, l’ajuntament concedí a Laureà Sucarrats establir línies públiques de transport de viatgers, els anomenats “Omnibus ripperts” de tracció animal. L’any 1927 s’inaugurava la primera línia d’autobusos urbans que tenien parada a les dues estacions de tren. Els autocars es posaran en funcionament a partir de l’any 1930, Ullastrell amb Terrassa i Matadepera; als anys quaranta amb Mura i Martorell i als anys cinquanta amb Sabadell.
Pel que fa als transports de viatgers, les tartanes seran substituïdes pels cotxes. El primer a tenir automòbil a Terrassa va ser Martí Alegre, l’any 1904 i després els industrials Josep Sala i Ernest Niquet. Era una imatge habitual veure els carros i les tartanes, més tard autobusos i cotxes, a la sortida de les estacions per recollir mercaderies i passatgers. Les maletes i els baguls eren traslladades des del tren pels mossos de càrrega sobre carretons o fins i tot sobre l’espatlla. Els desplaçaments responien a diversos motius com els migratoris per cercar noves oportunitats de vida; els comercials amb els viatjants i els mostraris de productes, i els de plaer reservats a aquells que tenien la sort de poder tenir un excedent econòmic per viatjar. A partir dels anys cinquanta (1900) es generalitza l’automòbil i la motocicleta, amb els Biscuters i el mític Seat 600, que es carregaran a l’estiu de paquets, farcells i maletes per anar tota la família de vacances

Maletes retrobades
To Top