[Joel Codina]
L’arribada de Cobham a Terrassa vint anys després de la seva darrera estada va fer omplir el Teatre Principal de cert fervor entusiasta, molt donat als grans concerts que tradicionalment s’han programat fora de la Nova Jazz Cava. Billy Cobham és un dels grans referents del jazz fusió i de la bateria, un d’aquells mestres que qualsevol músic que ha tocat o s’ha iniciat en el món d’aquest instrument l’ha hagut d’estudiar prèviament.
El bateria de Panamà, a banda de tocar amb Horace Silver, Stanley Turrentine, els germans Brecker, John Abercrombie, George Benson, Fanial All Stars, Quincy Jones o Carlos Santana, d’entre altres, va formar part dels projectes més transgressors de Miles Davis amb molta mirada al rock.
Cobham, juntament amb Davis, va incendiar als anys setanta el món del jazz fusió i jazz rock amb treballs del tallatge de “Bitches Brew”, “Live-Evil” i “a Tribute to Jack Johnson”. El bateria panameny, juntament amb John McLaughlin, el qual va conèixer duent a terme els projectes de Miles Davis, va fundar i liderar la Mahavishnu Orchestra. La Mahavishnu Orchestra és considerada el grup pioner en jazz fusió i jazz rock.
Per tant, l’arribada d’un dels més grans referents vius del món del jazz progressiu a Terrassa retornava el segell de màxima qualitat i categoria mundial al festival en la seva quaranta edició. Billy Cobham aterrava al Teatre Principal de Terrassa acompanyat d’un trio d’origen europeu, el que coneix des de fa vint anys i que estava compost per Jean-Marie Écay a la guitarra, Christophe Cravero als teclats i el violí i Fifi Chayeb al baix elèctric. Amb poc més de deu minuts de retard sobre l’hora d’inici del concert, el quartet va obrir foc amb “Mirage”, una peça que forma part del seu treball “Focused” i a la qual va seguir “Obliquely Speaking”, del seu treball “Palindrome”.
El set desplegat per Cobham va oferir una mica de tot: moments on el baix Fifi Chayeb s’esplaiava amb solos contundents i replets d’“slaps”.
Val a dir que es va deixar anar definitivament a la part final del concert amb la interpretació de “Crosswinds”, on va poder desenvolupar íntegrament el seu potencial. La guitarra de Jeán-Mary Écay també va formar part del prominent joc que anava repartint la bateria de Billy Cobham, on en moments feia d’enllaç amb les improvisacions dels teclats, el baix i el retorn de nou a la bateria del panameny.
La sorpresa agradable de la nit, la van donar els teclats i violí de Christophe Cravero: àgil, dinàmic, líric i en moments endimoniadament creatiu tant a les tecles com a les cordes del violí. Cravero va fer gala de la seva musicalitat extrema, no en va entre les seves col·laboracions compta la del violinista Didier Lockwood. La peça “Panama” del repertori interpretat a Terrassa va ser una bona mostra del seu segell.
Per la seva part, Billy Cobham va exercir del que és: líder, director i repartidor de joc immens durant tot el set. Sense cap ànim de protagonisme va mostrar tots els segells de qualitat i contundència que als seus 77 anys encara conserva.
Es va marcar un solo de bateria on va fer gala de la quantitat de sons i cops que pot arribar a transformar, i va omplir de recursos amb solvència absoluta els seus beats.
Cobham, a banda de fer remenar els dos peus als dos bombos, va demostrar la seva tècnica absoluta amb les dues mans sense cap mena de dèficit entre elles. “Torpedo Floo”, “Cat in the hat” i “Red Baron” van tancar un concert exquisit per emmarcar, amb el segell “groove”, fusió i rock impregnat en tot el discurs.
