Entrevista amb Jordi Rossy, Premi Jazzterrassman
Què significa per a vostè aquest premi de jazz?
Em fa molta il·lusió perquè és un reconeixement de les companyes i companys amants del jazz de Terrassa. Aquest Festival de Terrassa, que celebra 40 anys, és un referent per a mi des de dels meus inicis. És una gran alegria sentir l’afecte d’aquesta família meravellosa.
Quin concert ha preparat?
La meitat del repertori més o menys seran composicions meves que he adaptat per a la instrumentació que permet aquesta increïble formació que inclou a Benet Palet a la trompeta i a la flauta alt, Felix Rossy a la trompeta, Bill McHenry al saxo tenor, Nat El seu al saxo alt, Jaume Llombart a la guitarra, Marc Cuevas al contrabaix i Aldo Caviglia a la bateria.
Quin tipus de jazz li agrada interpretar?
El tipus de Jazz que sorgeix quan un toca amb esperits afins. Quan sents que tots els músics i el públic estan respirant junts en cada frase, sentint molt íntimament de forma molt personal cadascun la música i no obstant això és una experiència col·lectiva. És pura màgia. Sents que el més mínim detall pot portar la música a un lloc completament nou i inesperat. Això és una font d’esperança per a tots.
Vostè va nèixer en una família de músics. Quan se li va despertar l’interés per dedicar-se?
Si, a casa la música sempre ha estat part de la dieta diària. Com molts xavals de la meva generació vaig començar amb el rock. A casa la meva germana Mercedes tocava música clàssica en el piano: Bach, Mozart, Chopin. El meu pare toca d’oïda en el piano una gran varietat de música encara que mai s’ha aventurat a la improvisació, no li interessa massa… El jazz, literalment, va canviar la meva vida a 14 anys, quan vaig escoltar a Weather Report a la Plaça de Toros Monumental de Barcelona.
Va ser una bona elecció?
Sóc molt feliç de viure una vida on la música és el fil conductor. L’aprenentatge musical, per a mi ha estat també una escola de vida. El treball en equip, la col·laboració per a un bé comú, valors ètics universals que ens uneixen a tots i sobretot per a un hedonista com jo el plaer compartit de gaudir de la música en viu des de l’escenari o com a oient.
Com valora la seva carrera internacional als Estats Units i a Europa?
Tots els músics de jazz sabem que podem connectar íntimament amb qualsevol altre músic de manera immediata, en qüestió de segons. Tots sabem que els Estats Units, Europa o qualsevol altra comunitat geogràfica o nacional són ficcions irrellevants. Jo sóc professor des de fa 15 anys a Basilea (Suïssa). A la petita comunitat de l’escola hi ha dones i homes de tots els continents, Estem tots units pel nostre desig d’aprendre la música del passat, descobrir el que cadascuna pot aportar i prestant en aquest moment una atenció molt especial a les dones que fa massa temps que estan a l’ombra. Per a mi el jazz és horitzontalitat.
El jazz fuig de les estrelles?
Tots els músics tenen el seu moment on són “solistes”, però tots els punts de vista són escoltats, no hi ha jerarquies per si. El patrimoni del jazz és més que un regal, és una gran lliçó per la civilització occidental, per aprendre a escoltar i a comprendre la saviesa d’altres civilitzacions que no estan obsessionades a dominar la resta de la humanitat i la naturalesa. Però jo sempre he estat un optimista i aquesta societat sana i esperançadora ja fa temps que existeix a la comunitat jazzística internacional.
