Per Albert Ferrer Flamarich
Els concerts de bandes sonores musicals de cinema no són una rara avis. La darrera dècada s’han incrementat a Europa. El que avui ens fascina i omple sales com el Centre Cultural de Terrassa, fa anys que gaudeix de pregnància internacional. Sembla que la normalitat d’escoltar aquest tipus de música en concert és una realitat. En aquesta línia, la Simfònica del Vallès ha estat l’orquestra que més i millor ha contribuït a aquesta normalització a casa nostra, durant la darrera dècada, fins al punt que projectes com els seus en aquest camp són sol·licitats per orquestres d’altres ciutats espanyoles. Entre elles, Madrid i Bilbao.
La proposta se servia d’un ciclorama amb projeccions de fotogrames i cartells, jocs de llums i un guió que entrellaçava la selecció musical i amb l’actuació de dos actors dobladors. L’espectacle, plantejat amb dinamisme i la mesura idònia –inclosos els bisos-, participava de la moderna multimodalitat. És a dir, de la coordinació de diversos canals simultàniament (imatges, llums, so, música, gest, paraula, etc).
Dos mestres del doblatge
A l’orquestra i al seu exdirector titular, Rubén Gimeno, s’hi van sumar els actors i dobladors Jordi Brau i Lluís Posada: dues veus que formen part de la identitat hollywoodiense en l’imaginari col·lectiu espanyol i català per què han posat veu a Tom Hanks, Tom Cruise, Robin Williams, en el cas de Brau; i a Leonardo Di Caprio, Johnny Depp, Jim Carrey en el cas de Posada.
Brau i Posada van demostrar entrega, l’altíssima professionalitat i l’excel·lent dramatització que els caracteritza: canvis de registre, de ritme, varietat d’èmfasi i d’emissió de la veu.
Fins i tot Brau va entonar l’ària de Fígaro d’ Il barbiere di Siviglia que apareix a la Senyora Doubtfire. La seva participació, damunt l’escenari a partir de la quarta banda sonora –abans com a veu of the record-, vehiculava una proposta equitativa en la relació entre música, imatges, diàlegs i monòlegs.
Aquests, els diàlegs i els monòlegs, assumien funció triple segons si eren conductors, una transició o formaven part de l’estructura del recordatori musical recreant amb emoció petites escenes dels films en un joc que compensava bé els esquemes de tensió i calma i els canvis de registre expressiu.
Dramatisme, èpica, humor…
L’orquestra dirigida per Rubén Gimeno va corroborar la seva experiència en el camp amb resultats satisfactoris com a conjunt i en les individualitats (la trompeta a Nascut el quatre de juliol de Williams) enfocant bé l’idiomatisme i la varietat rítmica d’unes pàgines que amalgamen dramatisme, èpica, sentimentalisme i humor. Brau va tancar la sessió amb Forrest Gump sortia corrent per la platea. Va ser una encertada manera d’arrodonir una sessió on no hi van faltar bromes que evidenciaven les ganes i la bona comunicació dels dobladors i l’esperit de la proposta.
Una professió en hores baixes
Amb un sold out, la diversitat de públic reunia els perfils familiar, del melòman tradicional de clàssica i d’un sector menys avesat a interessos culturals d’aquesta mena, que van tenir l’opció de començar a entendre què era una orquestra simfònica.
En conjunt, el projecte és bo; fa visible una professió en hores baixes i no prou reconeguda; i combina una selecció musical intel·ligent, assumible, variada i que encaixa amb el gust popular sense manllevar en cap moment la qualitat artística.
Sens dubte, programes com aquest esdevenen un lucratiu ham cultural amb els que un sector de població pot descobrir vincles per ampliar els seus gustos musicals.
