L’actor de Terrassa, Pere Arquillué, s’estrena aquest dijous en el personatge d’un cronista bohemi de la Barcelona dels anys 30 del segle passat. És posar a la pell del periodista Roc Alsina (potser pastat a l’actiu i bohemi Francisco Madrid o d’algú dels seus companys dels diaris de l’època) en l’obra “L’emperadriu del Paral·lel”, que puja a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya encapçalada per un repartiment de luxe. L’espectacle –que té tots els ingredients per ser un èxit de cartellera- té l’autoria de Lluïsa Cunillé i direcció de Xavier Albertí.
Arquillué celebra aquest muntatge per motius diversos. “És una obra d’una dramaturga catalana de moltíssima qualitat tant en el seu relat com en la seva escriptura. Al seu costat, un director, Xavier Albertí, que fa una aposta clara pel teatre en català. Després està el fil conductor de l’obra que és el Paral·lel, que cal reivindicar-lo perquè forma part del nostre patrimoni. El Paral·lel, en el seu dia, va acollir molts teatres, molts gèneres i molts artistes. Era un lloc de referència per Barcelona i Catalunya i també fora d’ella i fins i tot a l’estranger”. Era un lloc de culte per a moltíssima gent”.
Peça onírica
L’actor s’endinsa en el Paral·lel dels anys 30 per fer les seves cròniques i amb ell tindrem una de les moltes mirades sobre l’ambient de l’època. Aquest periodista, Roc Alsina, inicia el seu recorregut a partir de la mort de l’”Emperadriu” Palmira Ricart, i la seva mare, Virtudes Padrós, omnipresent a la carrera artística de la filla. Alsina vol fer la necrològica de Palmira Ricart. I a partir d’aquí, el periodista farà el viatge per la gran avinguda amb els espectadors. “És una peça molt onírica però, a la vegada, molt naturalista. Jo sóc l’ull observador, l’ull crític, l’ull de l’espectador, fent un retrat de tot el que passa”, diu.
El periodista ens farà transitar per un lloc de l’oci nocturn de Barcelona que gairebé tots tenim en l’imaginari. Un lloc de teatres i sales mítiques amb molta música de cuplets per entretenir a la societat de l’època que tenia molts conflictes polítics, laborals i socials, que acabarien sent el preludi de la Guerra Civil. L’actor diu en la veu d’Alsina que el Paral·lel era més que un esbarjo. “Era un lloc de trobada de gent molt diversa: artesans, pensadors i llibertaris, escriptors bohemis…. Els teatres s’omplien de la classe modesta i també de la classe adinerada. Els rics anaven al Liceu de Barcelona, però també s’escapaven allà. Un lloc de llums i ombres”.
Situació agredolça
Arquillué explica que, per a ell, aquest muntatge tanca la trilogia de les obres “El Dúo de la Africana” (2007) i “Vida privada” (2010), que també va representar amb direcció de Xavier Albertí al Teatre Lliure. En fa referència perquè en aquestes obres, també amb música, parlen de la Barcelona del primer terç del segle XX, dels barris alts i dels baixos, i de les classes socials diverses i enfrontades. Aquest nou espectacle, el de “L’emperadriu del Paral·lel”, té el valor afegit que Albertí diu adéu al capdavant del TNC on ha estat sis anys. “Albertí, que és un intel·lectual, ha fet una gran feina en el TNC perquè ha recuperat els clàssics catalans que estan molt oblidats”.
Amb aquest obra, Arquillué deixa la comèdia “53 diumenges”, de Cesc Gay. Diu que ha estat un èxit i anima a omplir els teatres. “Veníem molts tocats de la crisi del 2008 i amb la pandèmia, la cultura i tot en general ha rebut un cop molt fort. Necessitem treballar i les oportunitats que hi ha al sector artístic són minses i escasses. Es requereix més suport perquè hi ha molta gent que vol treballar i no hi ha feina, i és una llàstima per a tots”.
