Parlar, encara que sigui per telèfon amb el pianista i compositor Lluís Capdevila (Falset, Priorat, 1981), és un plaer perquè a través de la seva veu et contagia la passió que té per la seva música, el jazz, i la il·lusió que desprèn per engegar i emprendre projectes artístics allà on imagina o el demanen com l’experiència de tocar amb vi en un celler del seu poblet natal. Capdevila actua aquest dissabte a la Nova Jazz Cava de Terrassa, acompanyat de Petros Klampanis (contrabaxista) i Luca Santaniello (bateria), format a Nova York on va residir durant una dècada.
Com ha preparat la seva actuació de Terrassa?
És un concert que faré amb el trio internacional que varen crear a Nova York i amb el qual vaig debutar amb l’àlbum “Diàspora” (2016) i amb el qual, el mes de juny, viatjarem a Grècia per un nou disc. A Terrassa presenten temes de “Cinematic Ràdio” (2019) i d’aquest primer, “Diàspora”, alguns temes propis i altres estàndards de jazz. Vull destacar que vaig acompanyat de dos músics, Petro Kamplani, i Luca Santinello, d’una qualitat extraordinària i amb molt bagatge. És una gran sort que estiguem junts.
Havia actuat a la Jazz Cava?
Una vegada fa molt de temps. Em fa una il·lusió especial perquè jo vaig viure cinc anys al Vallès perquè vaig venir des de Falset a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) a estudiar Dret. I vaig viure quatre anys a Bellaterra i un altre a Sabadell. I jo venia a la Jazz Cava, a les jam sessions, com espectador. Això va passar des de 1999 a 2004. I després vaig trepitjar el mateix escenari com a músic, però no va ser gaire reeixit perquè s’havia acabat el Festival de Jazz i hi havia poc públic. Aquesta vegada crec que la cosa anirà força bé i per la part que em toca haig de felicitar a l’organització per la seva aposta en mantenir la música en viu malgrat la pandèmia.
Quin jazz li agrada interpretar?
M’agrada el jazz assequible a totes les oïdes d’estàndards o composicions pròpies. La música ha d’entrar bé, ha de ser melòdica i sensible. Jo tinc com a referents a Bill Evans o Keith Jarret. A l’hora de compondre, m’agrada el so natural associat a la llibertat. Forma part de la meva filosofia perquè jo crec en tot i en res. I de fet jo anava per advocat i sóc músic. No hi ha blanc ni negre. Tot és possible. M’agrada que la música que transmet passió, sinceritat, llibertat, sinceritat i diversió també. Tot és una combinació. I això vol dir que m’agraden molts estils i que no vull tancar-me en cap. He pogut fer el meu propi camí.
Per què va estudiar Dret a la UAB?
Per inèrcia perquè molts pares de la generació dels meus pensaven que el millor a la vida era fer una carrera universitària perquè tenir un títol assegurava el futur per sempre.
I va seguir el consell?
Sí, i tant. Vaig sortir del Priorat, de les vinyes i me’n vaig anar a l’extraradi de Barcelona. Allí em vaig trobar molt desubicat, però així i tot vaig continuar. Vaig fer un màster a Estocolm i vaig realitzar la professió durant sis mesos en un despatx a Barcelona. Però vaig aconseguir una beca Fullbright del Ministeri de Cultura i va ser l’oportunitat de deixar l’advocacia i marxar als Estats Units per fer la carrera musical. I allà va començar tot. Allí vaig conèixer a Petros Klampanis i a Luca Sanianiell i l’any 2014 varen fundar el trio internacional, on cada música fa la seva aportació.
Com valora el seu retorn?
Vaig estar a Nova York des de 2007 fins a 2016 i vaig tornar al meu entorn, a Falset, i ara visc a Lleida. Doncs, ha anat molt bé. M’ha acompanyat la sort i l’atzar. Un cop aquí, l’any 2019, vaig participar en l’experiència de tocar en un celler de vi durant set mesos i cinc hores diàries envoltat de 1.500 botelles de vi i quatre bótes de fusta de vi de la varietat sirà. D’aquesta experiència va sorgir “Ètim”, que té a veure a “etimologia”, que fa referència amb l’origen en aquest cas el de la paraula. Va ser un autèntic “confinament”. Ningú sabia que vindria aviat a causa de la pandèmia. Va sortir molt bé i es va constatar que el vi amb música tenia una evolució més ràpida, una textura diferent, més gustosa. Ara, jo vaig gaudir molt perquè va ser com torna a les arrels, a la meva terra.
Va ser una promoció per a vostè, el vi i el celler?
Sí, ho va ser. Es va fer molta difusió als mitjans de comunicació i aquelles 1.500 ampolles que em rodejaven, es van vendre totes de seguida. No sé si gràcies al vi, però m’han sortit feines que m’entusiasmen.
Com quines?
Doncs faig porto a terme, des de fa dos cursos, la direcció d’un màster en interpretació de música moderna a la Universidad de la Rioja amb més de 40 estudiants. I ara m’han encarregat de fer una programació de jazz a Reus i gestionar el nou espai de Jazz Cava que s’obre en un castell medieval. Estic molt content. I també he aconseguit una residència a l’Auditori Enric Granados de Lleida on poder desenvolupar la tasca d’assaig i fer concerts gràcies al fet que tenim un espai.
