Terrassa disposa des d’ahir d’un llibre que, ben segur, despertarà la curiositat de molts ciutadans, especialment de la classe mèdica i sanitària. Es tracta de la publicació “La lluita contra els enemics invisibles. Topografia mèdica del Dr. Pau Aymerich i Gilabertó”, de Josep Lluís Lacueva, que està editat per la Fundació Torre del Palau i que ahir es va presentar al Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica (MNACTEC) en el marc de l’exposició sobre les pandèmies que ha obert fa poc.
Lacueva es mostra molt satisfet d’aquest llibre que recull una investigació de moltíssimes hores i que és la primera que es publica d’aquest estil i temàtica de la salut a Terrassa amb tanta dimensió. “A través d’aquesta figura mèdica he fet una immersió, durant deu anys, en una part invisible de la vida com és l’epidemiologia. En vaig submergir en l’època d’Aymerich i Gilabertó (Terrassa, 1846-Barcelona, 1921) però també hi ha informació actualitzada sobre el virus que ens toca viure ara i un llistat de les persones que van morir a Terrassa des del 14 de març fins al 25 de maig de 2020 a manera d’homenatge”.
L’historiador compta que tot va començar quan un dia va ensopegar amb un article que citava un treball sanitari amb el nom “Terrassa, Topografia mèdica” a la biblioteca de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Especificava que era anònima, però el fet en si em va motivar a fer una visita a la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona on vaig descobrir que l’autor de la topografia de l’any 1881 era Pau Aymerich i Gilabertó i de seguida vaig començar a fer la transcripció del document manuscrit”.
Fons d’investigació
Lacueva explica que el document feia una descripció sanitària de la nostra ciutat; de les infeccions i epidèmies. Però lligada a tota una sèrie de factors socials, culturals i polítics. A partir d’aquí es va plantejar tres fonts d’investigació. La primera per esbrinar qui era aquest metge de Terrassa, que vivia a la Font Vella i que la majoria en té referència perquè dona nom a un carrer de Ca N’Anglada de l’any 1949. Però el cert és que la seva figura, de la que justament es compleixen cent anys del seu traspàs, tenia perfil biogràfic escrit per part dels historiadors Josep Soler i Palet i Baltasar Ragon.
I sobre les fonts consultades, Lacueva descriu un doctor incansable. Aymerich i Gilabertó, amb pare i mare treballant al tèxtil, va estudiar medicina i va exercir en la sanitat municipal pública i en consulta privada, però estava també molt absorbit per esbrinar sobre les malalties i les seves causes i, fins i tot, va intercanviar coneixements amb laboratoris de Terrassa, Catalunya i d’eminents científics i metges europeus. Va treballar al Centre Mèdic Municipal del carrer de La Palla que després es mudaria a un edifici nou al carrer de Sant Quirze amb carrer Baldrich. L’edifici modernista de Josep Maria Coll i Bacardí de 1916 i que es va enderrocar per fer els Jutjats de Terrassa. La segona font d’estudi era contrastar les dades de la topografia sanitària del metge sobre natalitat, mortalitat i causes de la mort, que va fer al Registre Civil del Jutjat de Terrassa. I la tercera via de consulta va ser transcriure els treballs que havia originat el doctor Aymerich i Gilabertó que formen part del llibre. Lacueva parla del seu treball amb profunda admiració per la gran inquietud que va tenir el metge terrassenc. I, en aquest sentit, destaca algunes coses de la descripció sanitària del document trobat. “En la seva topografia, ja apuntava el doctor la tesi que els virus són actors molt dinàmics en l’ecologia de la Terra; transfereixen l’ADN d’unes espècies a d’altres; proveeixen de material genèric nou per l’evolució i regulen vastes poblacions d’organismes”.
Ventall de malalties
L’historiador també significa que Aymerich i Gilabertó va censar un ventall de malalties, particularment les infeccioses, que són les que causaven un 20% de la mortalitat. Algunes d’aquestes malalties d’origen bacterià com el còlera, la febre tifoide, esclarida, febres puerperals o tos ferina; però d’origen viral que avui prenen el nom de xarampió, verola o la tisi pulmonar. I sobre la tisi pulmonar, cal dir que el metge no la qualifica primer com a infecciosa, però que després canvia d’opinió i diu que si ho és. I altres infeccions devastadores com el tifus abdominal. Lacueva subratlla que el metge ja destacava la relació dels brots epidèmics de 1873 i 1880 amb les condicions sanitàries del moment que eren molt deficients. “El doctor manifesta la seva preocupació i emfatitza la manca d’higiene, aliments i aigua contaminants, dipòsits fecals als carrers, habitatges insalubres… I, per tant, si no hi havia vacuna ni antibiòtics, recomana l’aïllament del malalt en un espai net i amb una temperatura fresca; així com una alimentació a base de brous i begudes acidulants, coccions de quinina i a esperar”.
En l’època, una de les lluites que va haver-hi per disminuir el tifus abdominal fou la supressió gradual de pous d’aigua que es feien servei per al consum domèstic i l’establiment d’un servei de desinfecció que en el cas de Terrassa va començar a funcionar l’any 1902.
Durant el procés d’aquesta investigació, Lacueva ha trobat familiars d’Aymerich i Gilabertó i en la seva majoria s’han mostrat gratament sorpresos de la rellevància del metge terrassenc a la seva ciutat i a la seva trajectòria, que a més de voler saber més sobre la seva professió, tenia ànima de poeta i de periodista i també de polític en època liberal.
El doctor va entrar a l’Ajuntament l’any 1881 amb l’alcalde Narcís Argemí i a la regidoria de Sanitat, com no podia ser d’altra manera. Argemí, fabricant tèxtil, va ser alcalde de la ciutat entre els anys 1881 i el 1883, i un dels fundadors de l’Institut Industrial de Terrassa, el 1873.
