L’anomenen el músic ‘rebel’. Jorge Guillén, violinista, estrena avui, al Centre Cultural Terrassa i a Catalunya, el seu espectacle "Mundos opuestos", un autèntic ‘show’ de música clàssica, rock, flamenc, jazz i electrònica. Guillén serà l’ànima principal del concert amb el violí, un instrument que l’acompanya des de petit, quan va obrir els ulls i va observar que estava rodejat de músics.
Quin espectacle presentarà avui al Centre Cultural Terrassa?
"Mundos opuestos". És el nou treball que ja vam estrenar i amb el què vàrem fer una primera gira de 180 concerts. Una bogeria. A Terrassa serà l’estrena a Catalunya. I és més que un concert. És un ‘show’ per a escoltar música i sobretot per a divertir-nos i oblidar-nos dels problemes de la pandèmia.
Havia estat el violinista principal d’Ara Malikian. Els seus concerts guarden similituds?
Sí, és clar. He treballat amb Malikian molt de temps i m’he anat educant. El que potser no se sap tant és que jo era violinista solista de l’Orquestra del Teatro Real de Madrid igual que ell. La meva formació és plenament clàssica i la meva primera etapa professional també. A mi m’agradava aquesta feina fins que un dia vaig sentir que necessitava un canvi radical. Vaig començar amb Malikian, que ja havia marxat abans de l’orquestra, i després he creat el meu propi grup. A Terrassa vinc acompanyat de quatre músics més.
A escena, i simbolitzant el nom del concert "Mundos opuestos", tocarà dos violins molt diferents; un fabricat a Viena el 1700 i un altre elèctric del Japó de 2019. És compatible?
I tant, perquè nosaltres fem un concert que combina clàssic, rock, flamenc, jazz i electrònica. Es tracta de fer una adaptació dels clàssics al moment actual, a la modernitat. I són dos llenguatges que es poden entendre, que estan més a prop del que pensem. I a més, crec que és bo fer aquesta proposta amb respecte perquè també captem gent jove. No ets pas un bitxo estrany si no escoltes a Vivaldi en la seva puresa. Vivaldi es pot modernitzar i fer de la seva música una versió diferent.
Tenia dues feines estables. Músic solista al Teatro Real de Madrid i amb Malikian. Està content d’haver arriscat en formar una banda personal?
Són etapes personals i professionals. A l’orquestra del Teatro Real va arribar un moment que ja no em sentia realitzat. Per què? Perquè cada dia havia de demostrar que estava allí i havia d’evitar de totes totes desafinar una nota. Amb la banda de Malikian també hi havia molta exigència i he treballat amb ell durant vint anys. Com en tot, arriba un dia que el cos demana tancar una cosa i començar una altra. I no em puc queixar. M’encanta el que fem i, fins i tot, hi ha companys de l’Orquestra del Teatro Real que ens venen a veure i que en gaudeixen molt. Companys músics que juguen en lligues d’alta competició, però la música ben interpretada no té lligues diferents. Això no va de dir que el nostre equip és bo i el teu no tant, sinó d’ampliar les mirades.
Aquest tipus de concert demana molta energia?
Sí, molta. Jo, ara, tinc 30 anys i encara estic en forma i desitjo estar-ho molt de temps. Estic dedicat 24 hores al dia als meus projectes artístics. Estic molt implicat. Sóc el primer que arribo al teatre per organitzar-ho tot i perquè tot estigui a punt quan sortim a l’escenari. Cada concert en directe l’acompanyem d’una escenografia molt espectacular.
Quan va sorgir la vena musical?
Quan era molt petit. De fet, la família em va obligar a estudiar música perquè vinc d’una generació de música. Ara faré broma, però sempre dic que, quan vaig néixer, ja em van posar un violí al costat i com a testimoni hi ha fotografies. I així va començar tot fins a obtenir la formació superior i màsters també. Vaig estudiar al Real Conservatorio Superior de Música de Madrid i un dels màsters el vaig fer al Liceu de Barcelona.
En el seu currículum figuren molts concerts per tot el món i premis. Per què li diuen "rebel"?
Ho va començar dient la meva mare quan, amb la música i el violí, molestava els veïns. Però el cas és que a casa quasi cada dia o tots es parlava i s’interpretava música. El meu pare i els meus tiets són músics. El meu pare és membre de l’Orquestra del Teatro Real de Madrid. És contrabaixista. Ell té un esperit competitiu que jo ja fa un temps que no comparteixo.
Creu que hi haurà més generacions a la seva família amb aquesta dedicació a la música?
Doncs no ho sé. El cert és que si sóc pare intentaré que els meus fills sentin aquesta passió per la música, però això no se sap mai. El que es tracta és de tenir una vida el més plaent possible. Jo ara mateix em sento bé amb el que faig. Tinc els concerts i formo part de la companyia Yllana amb la què girem espectacles de comèdia musical per tot el món. Ara tenim en repertori ,"Pagagnini" i "Maestrissimo", i ens ho passem molt bé. De fet, és una proposta molt demanada i té molt d’èxit perquè és un ‘show’ musical molt atractiu.
