La historiadora Ana Fernández signa l’article "Penélopes, Llucietes i grisettes terrassenques (1800-1915)", publicat en la nova edició (35) de la revista "Terme" del Centre d’Estudis Històrics de Terrassa i Arxiu Històric de Terrassa. Es tracta d’un relat molt acurat, fruit de la seva àmplia investigació sobre el treball de brodadores i modistes del període citat. Fernández remarca que els treballs de fil i agulla, de brodat i de "corte y confección", com es coneixia a l’època, van ser un pretext per vehicular la creativitat artística de moltes joves i dones de la ciutat, com Francesca Casas i Surallés i Carme Marquès Casals. La historiadora ha estirat molt el fil fins a saber de la formació i de la forma de treballar, així com de les botigues proveïdores com les merceries.
Com es va despertar l’interès per investigar sobre el treball de dones brodadores i cosidores del segle XIX?
En certa manera es tractava de tancar un tema que vaig encetar a l’article "Madame, le peintre. Entre dos segles (finals del XIX i principis del XX)", que vaig publicar al catàleg de l’exposició "Dona i Artista. La Col·lecció del Museu de Terrassa" (2019). En aquell treball evidenciava l’escassetat d’artistes plàstiques terrassenques existents en el període estudiat. Ara bé, d’altra banda, vaig descobrir que existien nombrosos casos de creativitat femenina, però canalitzada a través del que a l’època s’entenia com a "labors pròpies de la dona": l’art del brodat i la perícia també creativa del tall i la confecció de peces de vestir.
I va estirar el fil?
Sí, i vaig decidir capbussar-me dins aquestes habilitats, entenent que les labors d’agulla o les creacions d’un estimable nombre de modistes terrassenques que, de principis del segle XIX i fins principis del XX, havien de ser considerades de la mateixa manera a com s’ha fet sempre respecte a la resta d’activitats creatives, intentant rescatar així aquestes artesanes d’un anonimat injust.
Quins són els aspectes principals que ha descobert?
Coses interessants com de quina manera es podia des dels centres docents arribar a utilitzar l’aprenentatge d’arts com el brodat o la costura per a inculcar certs valors patriarcals i reaccionaris, convertint l’educació en instrucció. Ara bé, malgrat aquesta instrumentalització acadèmica, aquestes habilitats van ajudar a vehicular el vessant creatiu que moltes joves i dones terrassenques posseïen.
Hi ha noms de referència?
I tant. El treball m’ha permès descobrir noms com el de Francesca Casas i Surallés, una modista que va arribar a tenir etiqueta pròpia per als seus dissenys, o el de Carme Marquès i Casas que el 1911 va arribar a editar un tractat d’art i confecció propi. També m’he capbussat dins els vetlladors de les modistes o en les escoles terrassenques de tall i confecció, un món absolutament apassionat, descobrint així els mètodes de treball, el sistema de torns, el règim de salaris i les seves dures realitats laborals, les rivalitats comercials entre les creadores, etc., existents en la Terrassa del segle XIX i principis del XX. Del meu treball destacaria les diferents relacions que, a manera de taules, ofereixen un estimable catàleg de: brodadores, modistes, sastreries, camiseries, cotilleries, escoles de tall i confecció, així com dels establiments comercials que les proveïen.
Què l’ha sorprès?
Se m’ha revelat un món creatiu molt ric i, per derivada, he pogut esbrinar tots els àmbits perifèrics: merceries, passamaneries, botigues de roba, cotilleries, etc. De totes maneres, invito que es llegeixi el meu treball a "Terme, ja que resulta molt sorprenent la vibrant activitat d’aquest sector en la Terrassa del XIX.
Hi havia documentació?
Trobar la informació no m’ha resultat del tot difícil, fonamentalment el fil d’Ariadna l’anava estirant del reguitzell de notícies i anuncis que apareixen a la premsa local, però, sobretot, el material més interessant sorgia del fons de l’Arxiu Històric de Terrassa o de l’Arxiu Tobella, sense oblidar-me, clar està, de la historiadora Mariona Vigués i Julià, que per raons familiars ha estat vinculada al ram de la merceria. Així com d’una de les persones més importants per a la historiografia local, Rafel Comes i Ezequiel, que pacientment va atendre totes les meves consultes. Per cert, vull aprofitar per a dir aquí, que a la ciutat comptem amb uns arxius excel·lents i uns responsables d’aquests molt professionals i diligents.
