És temps de pandèmia i de restriccions, però la cultura segueix i es reivindica com a segura. L’actor Pere Arquillué, de Terrassa, un dels professionals més sol·licitats a casa nostre, triomfa a “53 diumenges”, la nova comèdia de Cesc Gay, que parla de les relacions familiars. Aquesta vegada, s’ha posat a la pell d’un actor frustrat, al costat d’Àgata Roca, Marta Marco, Lluís X. Villanueva. L’actor parla de l’escriptura de Gay, a qui coneix bé perquè ja va participar en la primera comèdia, “Els veïns de dalt”. Diu que l’obra al Teatre Romea té molt de públic i que cada dia és una petita festa. Està satisfet, però no amaga les seves crítiques amb els governs que gestionen la cultura i reclama solucions.
L’obra té molt èxit. S’ha prorrogat un mes més, fins al 28 de març?
Estem molt contents de la bona acollida del públic. La veritat és que omplim l’aforament del 50% que tenim els teatres per les restriccions de la Covid-19.
Quins són els ingredients de “53 diumenges”?
És la segona peça teatral de Cesc Gay. La primera va ser “Els veïns de dalt” i jo també formava part del repartiment. Són dues comèdies tallades pel mateix patró, que parlen de les relacions socials i humanes, encara que amb “53 diumenges” hi ha una estructura dramàtica, formalment, més interessant i amb un llenguatge més potent. I jo diria que té un to més hilarant que la primera, que era més realista.
Què passa a l’obra?
És la trobada de tres germans que es reuneixen per parlar del seu pare que fa coses molt estranyes. És una excusa perquè al final es parla de tot menys del pare. Jo sóc el petit dels tres germans i cal dir que m’ho prenc bastant a la lleugera. Deixo la responsabilitat pels altres. I, a mesura que avança la comèdia, hi ha sorpreses, però no les puc descobrir perquè no ho podem explicar tot.
Quin registre li han encomanat?
Doncs precisament faig el personatge d’un actor frustrat. D’un actor que volia triomfar i només ha pogut fet alguna cosa de teatre amateur i una sèrie a la televisió. En Cesc Gay sembla que li agrada que faci aquests personatges que tenen mala sort a la vida perquè a “Els veïns de dalt” també era així.
Res a veure amb el Pere Arquillué a la vida real perquè és un actor molt sol·licitat.
És l’altra cara de la moneda. Afortunadament, tinc feina, fins i tot amb la pandèmia sanitària que està sacsejant tant i a tothom i a tots els sectors.
La crítica ha dit a propòsit d’aquesta obra que té un do per la comèdia.
La veritat és que amb la comèdia m’hi trobo molt còmode perquè s’estableix una certa complicitat amb el públic. A “53 diumenges” ens ho passem molt bé. Cada dia que pugem a l’escenari és com una petita festa. Però, vaja, a mi m’agrada anar canviant de registre perquè també és un repte. I m’he sentit molt a gust fent “Àngels a Amèrica” i “Jerusalem” i els drames èpics. El més atractiu d’aquesta professió és poder canviar de rol.
Hi haurà una gira de “53 diumenges”?
A la tardor i ja tenim moltes funcions demanades i, de moment, no hi ha Terrassa. Però hi ha molts bolos contractats. Ara per ara hem de tocar fusta i que tot vagi bé per continuar treballant. Ja vam tenir un petit ensurt en els assajos de “53 diumenges” quan l’Àgata Roca, que forma part del repartiment, va donar positiu i es va haver de confinar deu, dotze dies. Per sort va ser bastant lleu i es va reincorporar i vam poder estrenar a la tardor,a la Temporada Alta de Girona. I des de llavors tots estem bé i esperem acabar l’estada al Romea prevista pel 28 de març i complir amb els altres compromisos que tenim.
Té una nova estrena al Teatre Nacional de Catalunya (TNC).
El 5 de març vaig cap allà a posar-me sota la direcció de Xavier Albertí amb un text de Lluïsa Cunillé, que es diu “L’emperadriu del Paral·lel” i que em fa una especial il·lusió. Aquesta vegada, la gran dramaturga catalana posa en dansa els fantasmes del Paral·lel en una gran simfonia de la bohèmia nocturna barcelonina durant els anys 20 i 30 de principis del segle XX. Jo formo part d’aquesta bohèmia i faig de periodista. És una obra brillant, molt densa. En tinc moltes ganes. L’obra s’estrenarà el 6 de maig a la Sala Gran i es podrà veure fins al 13 de juny.
Quina reflexió en fa de la situació cultural que s’ha generat a causa la Covid?
Ja ho hem dit tot, però la cultura al nostre país pateix un mal endèmic que s’arrossega des de fa més de trenta anys. La pandèmia ha acabat per fer vessar el got. Vam arribar a la crisi de 2008 molt arrossegats i ara, amb la Covid-19, ens ha acabat d’enfonsar. El problema que tenim és que aquí la cultura se la miren de molt lluny i ha provocat que anem perdent infraestructures, teixit i musculatura. És una desgràcia.
Té una mirada molt crítica.
Doncs ho estic perquè aquest 2% del pressupost no arriba mai. Som la riota d’Europa. I ho reivindiquem per activa i per passiva i no ens fan cas. Estem molt emprenyats. Realment ara només es pot viure de la teva feina si tens un cop de sort. Jo no em queixo perquè continuo tenint feina, però el sector pateix i s’ha de dir en veu alta allà on es pugui.
L’any 2018 va debutar com a director amb l’obra “Audiència-Vernissatge’, dues obres de Vaclav Havel a La Villarroel. Va ser un experiment o vol continuar?
No, no, vull continuar dirigint, però és lent perquè tinc molta feina com a actor. Tinc un parell de coses a la tauleta per dirigir i m’hi posaré així que trobi el moment.
