Damià Rodríguez, aka Lildami (també el nom del projecte musical que comparteix amb Sr. Chen i la Emotional Goku) traspua talent i intel·ligència artística i emocional en totes les paraules malgrat l0aire fins i tot tímid que l’acompanya. Aquest terrassenc de 24 anys, un dels grans noms de la música urbana i el trap català (tot i que allunyant-se de qualsevol etiqueta), autor de cançons que han arribat al milió de reproduccions com “Pau Gasol”, acaba de publicar el seu segon àlbum, “Viatge en espiral”. Una col·lecció de dotze cançons que sorprenen per les incursions en gèneres tan diversos com el tecno, el pop, el reggaeton o fins i tot l’havanera, fetes amb la companyia de col·laboradors tan inesperats com Albert Pla, Guille Milkyway o Mi. Amargo. I també per unes lletres més reflexives i introspectives. Una aposta trencadora i arriscada que ens explica.
Reconec que estic enganxadíssim a “2080”, el primer single de “Viatge en espiral”. Sensacional la manera en què entrellaça els ritmes i el so del tecno pop dels vuitanta, a la manera dels primers Human League, amb el rapejat i el català.
Sí. Vaig voler fer un tema a la manera dels synthwave dels vuitanta, retrofuturista, amb tots aquells sons de sintetitzadors que se sentien a les bandes sonores de “El coche fantàstico” i sèries de l’època.
I a sobre, canta que, amb el canvi climàtic, Terrassa tindrà platja.
Amb això m’he guanyat tota la gent de Terrassa, ho reconec.
Una altra cançó, “Ramiro”, és una havanera. Autèntica. Feta amb la col·laboració del grup Arjau.
Era necessari. La lletra l’he escrit i la canto jo, però la música és d’Arjau, un grup d’havaneres de Palafrugell collonut. Amb “Ramiro” vam dir “no posem instruments nosaltres, que sigui una havanera al cent per cent”. Perquè la gent pot esperar que en un disc meu soni rap o trap, però no se’n sap avenir que faci una habanera.
La col·laboració d’Albert Pla, a la “Intro” que paradoxalment tanca el disc és una altra sorpresa. El seu estil, i el seu món creatiu, sembla molt allunyat del teu.
El tema està dividit en tres parts, i l’última la canta l’Albert Pla amb l’auto-tune i és increïble. Crec que, tot i venir d’estils molt diferents, tenim moltes coses en comú. Som dues persones que ens riem de tot, ens encanta la ironia. De fet, que l’últim tema del disc es digui justament “Intro”, i que el canti ell, i allò del que parla aquesta cançó, resulta molt guai.
Un altre artista convidat i inesperat és Guille Milkyway (La Casa Azul), que posa la veu a “Tot”.
El vaig coneixer quan vaig treure el primer disc, i em va dir que li encantava el que feiem. Quan estava acabant aquest disc, vam adonar-nos que teníem un tema en què hi podia encaixar molt bé. Li vam dir “mira-te’l, si et vingués de gust”, i va dir que sí, i el tema ha pujat molt de nivell amb la seva veu. Guille és la persona amb la qual és més fàcil treballar. És ncreïble.
Malgrat la diversitat de col·laboradors i d’estils, el disc respira una absoluta coherència estètica.
Hem volgut fer un disc de singularitats. És a dir, el que defineix bastant l’estil de Lildami, ja com a grup (jo, el Sr. Chen i Emotional G), és que tenim temes en què fem de tot, i que en cada cançó podem adaptar-nos. Hi ha temes de pop i futuristes amb rapejos molt durs, una havanera, dos reggaeton, un que acaba amb punk rock. Hem fet el que ens ha vingut de gust. Un ventall de coses que fa que cada cop sigui més difícil etiquetar el nostre projecte. Ja no considero que faci trap. Ja estic fora del rap. És una amalgama d’estils, d’inventar-me coses, que és d’on surt l’originalitat i que en el fons és allò que realment busca la gent.
Potser la gent del trap arrufarà el nas quan escolti l’havanera.
A nivell estilístic és cent per cent coherent amb la resta del disc, i també crec que era necessària. Està molt bé que es generi el debat de què fa un rapero fent una habanera. Perquè quan estàs fent música, o qualsevol treball artístic, si no tenses alguna cosa, si no tibes alguna cosa, millor te l’estalvies.
Aquest és un disc elaborat durant aquests mesos de Covid-19. En quina mesura el resultat ha estat influït per la situació que vivim?
Vaig començar a escriure’l el febrer, perquè ja hi havia la intenció detreure disc aquest 2021. La pandèmia simplement ens ha mogut el calendari i potser l’hem acabat abans. Segur que sí que la situació i el confinament han tingut la seva influència. Perquè han estat mesos més introspectius, que t’han donat per pensar en tu mateix, però no volia fer un disc que parlés de la pandemia. Hi ha una frase de de “2080” que s’hi refereix, però no és l’eix troncal del disc.
El títol, “Viatge en espiral”, també sembla que facil l’ullet al synthpop dels vuitanta, pel “Programa en espiral” d’Aviador Dro.
No, gens, No conec Aviador Dro. Es diu “Viatge en espiral” perquè gira al voltant de quan et passa alguna cosa a la vida, com quan et deixa una parella, que sembla que tot hagi tornat a l’inici, com si tornessis a començar un cicle. Però si aquest cicle te’l mires en tres dimensions, per dir-ho així, no és una espiral, sinó una forma helicoidal. I te n’adones que és una molla d’espiral; que, des de dalt, pots tenir la sensació d’haver-te quedat al mateix lloc, però realment no ho estàs. Perquè tot el camí que has recorregut t’ha fet canviar com a persona, i tu no ets el mateix. Una mica seria aquesta la síntesi, l’eix troncal del disc.
Ets un músic que viu de la música?
Sí. Ja abans de treure el primer disc tots els meus ingressos venien de la música. I aquests dos últims anys he pogut independitzar-me i fer la meva manera de viure.
I econòmicament, professionalment, la pandèmia t’ha afectat? Els músics són entre els que les estan ballant més magre.
Reconec que hem deixat de guanyar bastants diners, i abans teníem una vida molt guai i ara ja no.
Però el projecte de Lildami ha aconseguit sobreviure a la crisi.
Sí. Ttambé seria hipòcrita queixar-me sabent que hi ha gent, i músics, que estan pitjor que nosaltres. Jo ho he pogut trampejar amb altres coses per poder anar fent, però està clar que la música en directe és una part imprescindible dels meus ingressos. I aquest any he perdut una gira de quaranta bolos. Tot i això, hem pogut anar tirant. El que era important era aguantar i treure el disc “Viatge en espiral”.
Quina música li interessa i escolta Lildami, en aquests moments?
Bevem de moltes coses i escoltem moltes coses, per descomptat. Sobretot rap, però també una mica de pop i una mica de tots els estils que hi ha al disc, i d’altres.
Què et semblen els grups de rap i trap que estan sorgint a Andalusia, que canten en andalús i orgullosos de la seva llengua andalusa? El seu plantejament no és una mica semblant al de Lildami?
Com Califato 3/4, sí. Califato 3/4 no és exactament el que consumeixo, però crec que, efectivament, tenim moltes coses en comú. En el sentit que ells també estan reivindicant la seva llengua, o el seu dialecte, com li vulguis dir (no entraré en aquest joc), la seva terra, la seva cultura, i nosaltres estem fent el mateix. També C. Tangana està samplejant saetes. Per ceert, em va fer una mica ràbia el C.Tangana quan va treure el “Demasiadas mujeres”, perquè ja tenia l’habanera feta. Vaig dir ‘merda, m’està avançant per la dreta'”.
Ha escoltat Fundación de Raperos Atípicos de Cádiz (F.R.A.C.), que canten alguns temes en “catalandalú”? Fabulós com barregen la fonètica i els mots dels dos idiomes en les seves lletres.
Que guapo, no ho sabia. Els escoltaré. Trobo molt important que es generi aquest debat. A molts xavals que estan fent rap els hi dic que no sé perquè us esteu emmirallant en una cultura que no és la vostra. Com pot ser que totes les teves referències siguin dels Estats Units, quan et dius Josep i vius a Cerdanyola? És que no té cap sentit.
La vostra intenció, així doncs?
El que reivindiquem és que es poden fer coses que sonin internacionals, que sonin superguais, agafant els referents que tenim aquí. El que ja té la gent de Catalunya. Seria rar, fals, o fins i tot hipòcrita, buscar referents aliens. Quan justament és de les coses propis que surt l’originalitat.
