La seva primera novel·la, “Evangeli gris”, escrita a 24 anys, quan era redactor de Diari de Terrassa, comença amb la frase “i si marxes?”. “El l fet o la possibilitats de marxar, i el ‘qui ets’ són els meus dos temes”, va assenyalar ahir Vicenç Villatoro, a la presentació telemàtica del seu nou llibre. L’emigració i la identitat, per dir-ho d’una altra manera. Per tractar-los, Villatoro va emprendre l’any 2007 el projecte d’una trilogia d’obres “narratives de no-ficció, perquè la narrativa contemporània demana un dring de veritat”. La va obrir amb “Un home que se’n va” (2014). La seva recerca i reflexió sobre Vicente Villatoro Porcel, l’avi patern, que als 60 anys va decidir anar-se’n de Castro del Río, el poble andalús on va néixer i havis viscut sempre, per emigrar a Terrassa.
La vida dels arrelats
Dos anys més tard arribava a les llibreries “El retorn dels Bassat”. La història dels membres d’una família sefardita que, des de Bulgària, Estambul, Corfú o Trieste, tornaven a Sefarad. I després d’escriure sobre els que se’n van i els que tornen, Villatoro ho ha fet ara “dels que es queden, d’aquells que moren al mateix lloc on havien nascut”, a través d’una investigació sobre la seva família materna. Els protagonistes principals, els avis. Artur Lamolla, manyà nascut a Canet i des del 1915 a Terrassa, on es casarà amb Llúcia Vives, nuadora i ordidora.
Un matrioni que va estar molt vinculats a la Casa del Poble, abans i durant la República. Artur Lamolla va ser el cap de les joventuts d’ERC, s’en va anar al front amb la columna Macià-Companys. Quan l’exèrcit franquista arriba a Terrassa, marxa a l’exili. Llúcia Vives havia estat vicepresidenta de les Dones d’Esquerra i, per això, després de la guerra, quan tenia 30 anys, va passar una temporada a la presó.
A Villatoro li va cridar l’atenció el fet que el seu avi matern, a Toulose, va trobar feina “i estava prou bé, allà. Però torna, potser perquè l’arrelament i el lloc són molt importants per a ell, perquè es diu que vol morir on va néixer, perquè és casa seva”. De la mateixa manera que el va intrigar que l’avi patern no volgués morir allà on va venir al món.
“Un home que se’n va”, “El retorn dels Bassat” i “La casa dels avis” “comparteixen temàtica, gènere (els tres són artefactes narratius de no-ficció) i també la llargària i la minuciositat”, recalca Villatoro. “Són històries certes en què vull arribar al detall. Un referent ha estat Daniel Mendelsohn, l’autor de ‘Los hundidos”. Sis dels seus familiars van morir a l’Holocaust, i ell va voler saber de quina manera, com, on. L’aportació són els detalls.”
Així doncs, la suma dels tres llibres explica una història col·lectiva, “i coses de Catalunya que no s’han explicat abans. S’ha dit que la història de Catalunya es pot resumir en la de dues-centes famílies, però els Villatoro, els Bassat i els Lamolla Vives no hi són, en aquestes dues-centes”. Comparteixen el fet d’haver viscut en un món en què hi va haver una gran tempesta (la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial) que el va fer desaparèixer. “Els que van sobreviure, els que van viure després, saben que el món no tornarà a ser com era, però intenten salvar-ne allò que era essencial. Em sembla que, més que explicar coses noves, aquests tres llibres volen ajudar a entendre, a posar una llum en uns passatges que encara tenen un punt de penombra. També donen la visió de la societat complexa, travada, rica de relacions, que és la Catalunya d’avui”.
“La casa dels avis”, pot ser llegida en clau de present? “Una obra començada a pensar fa catorze anys no és de conjuntura, però la seva realització ha estat paralela al que estava passant, al ‘procés’. I quan escrius, encara que les idees siguin anteriors, l’actualitat et modela”, reconeix Villatoro. “En algun moment, vaig tenir la sensació que, sense voler, estava escrivint sobre el que passava. Si més no, que allò que passa ara té una relació amb la història dels teus avis i besavis”.
Títol: “La casa dels avis”
Autor: Vicenç Villatoro
Editorial: Proa
Preu: 21 euros
