De l’Àlex Rigola que vam veure fa vint anys amb obres memorials com la seva versió de Juli Cèsar al Teatre Lliure, només ens queda el micro en mà de l’actor.
Aquest diumenge ens ha presentat la seva versió de La gavina (1896), d’Anton Txèkhov, en la qual es narra la història de diversos artistes que es reuneixen en una casa de camp per descansar: Irina, l’actriu supèrbia, garrepa i orgullosa; l’escriptor famós i parella d’Irina i Konstantin Treplyov, fill d’Irina, aspirant a escriptor, qui sempre ha lluitat per l’aprovació de la seva mare i Nina Zarechnaya, filla d’un terratinent de la zona, enamorada de Konstantin i aspirant a actriu, que està disposada a deixar-ho tot per complir el seu somni.
Les accions físiques dels personatges són mínimes. Es tracta d’una obra per a la reflexió. Els actors pregunten al públic i parlen sobre el confinament de l’alcalde de Terrassa en vers rimat. Rigola barreja l’argument clàssic amb la realitat dels artistes que representen l’obra: Nau Albert, Jordi Oriol, Xavi Sáez, Chantal Aimée, Melissa Salvatierra i Roser Vilajosana. Com si es tractés d’un Salvame Deluxe, els artistes teixeixen la seva vida personal com a actors amb el text i subtext de l’escriptor rus. No hi ha vestuari especial, ni il·luminació brillant, ni maquillatge treballat, tot està presentat com si d’un teatre pobre es tractés.
Dues taules: en una un ordinador, en l’altra una càmera de vídeo, un projector, algunes cadires i una guitarra. Tot fàcil de transportar d’un teatre a un altre. Àlex Rigola prescindeix de tota la mentida del teatre per anar al cor de la història des del pensament, des de la raó, l’enteniment i el teatre narrat, a l’estil d’un programa de ràdio. Al públic de la sala se li interpel·la, se li pregunten coses, sense l’ànim, és clar, que respongui. No passa el micro a les mans de l’espectador en cap moment, només en un instant un dels actors s’asseu en una butaca del públic, tot trencant la quarta paret.
Com gairebé tota la literatura russa de segle XIX la malenconia i la impossibilitat d’assolir els somnis és present. Els personatges pateixen a la recerca del veritable amor, que és una utopia. Àlex Rigola juga amb la ficció i la realitat, però manté el fil argumental de l’obra original, cosa que reforça la posada en escena amb uns actors que mouen més els seus sentiments que les seves cames.
Resulta certament morbós el fet d’anar a veure per exemple les obres que escriu, interpreta i dirigeix Jordi Oriol, i després veure’l damunt l’escenari parlant d’aquestes, en una altra obra de teatre que ell no ha escrit ni dirigit, com si fos un assaig obert. Aquesta versió lliure de la Gavina va agradar al públic de Terrassa que va aplaudir dempeus. Al crític teatral, un servidor de vostès, se li van omplir els ulls de malenconia recordant aquell Juli Cèsar amb l’actor pujat a la cadira balancejant-se com una fulla morta.
*
professor del INS Viladecavalls i cofundador i director de la Companyia 8
