El patriarca, l’anomenaven carinyosament, sense amagar un gran respecte, els seus fills. I ho era.
Un home de principis inamovibles. Valent, integra, en el seu camí de mestratge. Amb una nissaga que respirava solidesa per tots quatre cantons.
Fill de família conservadora, conseqüent amb les seves clares fronteres del bé i el mal al llarg de tota la vida. Sabent però evolucionar al pas del temps com només els privilegiats saben fer-ho. Tractant amb ironia creixent, a estones desmesurada però sempre elegant, el món que l’envoltava. El seu ull perspicaç veia més enllà i et feia, quan ho traduïa en imatges, adonar-te de fets, actituds i comportaments tan evidents però tan subtils a la vegada, que en contemplar el seu cinema reies fins que t’adonaves que irremeiablement te’n reies de tu mateix. De la condició humana i de la teva pròpia condició humana.
Home de vasta cultura, va projectar amb força la seva extrema sensibilitat en el seu entorn. La música clàssica el portava a vagar entre Salzburg i Baireuth. Mozart, Wagner, Richard Strauss….
Les seves vetllades musicals et despertaven cordes que ni sabies que tenies mentre ell, simulant Josep Pla, com qui no vol la cosa, et posava l’accent en un passatge de “Salomé”.
Pintura
En Carles col·leccionava pintura per gaudir-la, no per ventejar-ne els metres quadrats. I contemplant extasiat la seva col·lecció de ceràmica no senties ni el que et deia, quan t’explicava emocionat la seva última troballa, corrent per antiquaris amb l’olfacte despert.
El seu cinema és prou conegut. El cinema, per altra part, no és per parlar-lo. És per veure’l. No puc evitar però, reiteradament, accentuar que quan totes les imatges que hem produït molts, i que sovint no passen de mirar-nos el melic, hagin desaparegut, els seus potents films prevaldran com documents històricament imprescindibles.
Amb quina destresa ha solcat el vaixell de la vida. Quina lliçó. Capità i contramestre, la Núria, han assolit una foto de família nombrosa impressionant. Amb el mascaró de proa de la seva besnéta, que ell ensenyava amb orgull.
Però la tendresa penetrant d’en Carles, el que queda del dia, són les imatges inèdites que pocs privilegiats hem pogut gaudir. Documents familiars on obria el cor de bat a bat a la seva intimitat. Reflexions fetes imatge, amb un missatge exultant a estones, de socors en alguns moments, sempre sorneguer. Quan en acabar s’encenia el llum, corprès el miraves i en silenci l’estimaves.
