La cultura es reivindica en temps de pandèmia i ressorgeix encara que sigui amb discreció. Rafel Griera Bianchi, guanyador del 16è Premi BBVA Ricard Camí de Pintura, exposa al Centre Cultural Terrassa fins al 18 d’octubre. L’artista va guanyar el certamen amb l’obra “El col·leccionista absent III” i la mostra que presenta al Cultural, “Si camina com un lloro i parla com un lloro, és un lloro”, posa en context el procés creatiu de la seva obra.
“El col·leccionista absent III” té com a punt de partida la trobada de l’autor amb l’obra “El col·leccionista d’estampes”, del reconegut pintor Marià Fortuny, que el va deixar fascinat. Bianchi la va portar al seu terreny mitjançant nous enfocaments al fet de col·leccionar i hi va relacionar una sèrie d’artistes que ell considerava necessaris a l’hora d’explicar i contextualitzar la seva obra. L’exposició pren com a referència un dels elements excepcionals de la primera versió de “El col·leccionista d’estampes” de Fortuny: el guacamai roig que trobem en el primer terme de la pintura. En aquest sentit, Bianchi explica que “el meu interès pels ocells d’aquesta família, es deu a la seva capacitat per repetir sons i paraules. Tant la repetició com les situacions, de vegades paradoxals, que es poden donar quant el subjecte no entén el sentit d’allò que repeteix, serà un dels motius conductors de la mosta. L’altre, com no podria ser d’una altra manera, serà el col·leccionisme”.
L’element del lloro defineix tot un display expositiu on la pintura guanyadora conviu amb peces anteriors de l’artista, noves produccions i al·lusions directes a altres artistes o persones per la presència de l’animal. Així, l’il·lusionisme pictòric s’expandeix a través d’una escenografia capaç de transformar la sala d’exposicions en un site-especific, un tractament que el porta a incorporar la mateixa arquitectura del Centre Cultural, tot recuperant la idea original de l’espai diàfan ideada pels arquitectes de l’edifici.
Rafel G. Bianchi (Olot, 1967) es va llicenciar en pintura l’any 1992. Seguirien un postgrau sobre “L’obra gràfica d’avui”. De l’empremta gravada a l’empremta digital”, de la Universitat de Barcelona i un doctorat en “La pintura a l’era digital” (2002). De manera paral·lela a una carrera acadèmica que ha culminat exercint la docència, Bianchi té un treball artístic on escapa de continus formals que puguin ser automàticament perceptibles, exercint una total llibertat a l’hora d’emprar displays i estratègies per arribar al seu objectiu en cada ocasió. Sovint el seu treball genera preguntes, i sovint aquestes es dirigeixen de forma sarcàstica a l’art i a l’artista, a la figura i al sistema.
