osep Gòrriz, que a més d’escriptor ha estat docent a l’Institut Blanxart, va conèixer la Laila Boulabkoul quan aquesta noia just acabava d’arribar a Terrassa, vinguda amb la seva família de la població marroquina de Nador, i feia primer d’ESO. De llengua amaziga, no sabia ni català ni castellà, i Gòrriz li va ser professor a l’aula d’acollida. Poc podia sospitar que aquella nena “molt alegre i simpàtica, molt riallera”, vestida a la manera occidental, que publica un petit text, seria, uns anys després, la protagonista d’un dels seus llibres. De “Seiscientos euros” , que com tots els altres és una novel·la, però que podríem dir-ne de “no-ficció”, “perquè la història que explica és real”.
Gairebé tot el que es pot llegir a les seves pàgines va passar a la realitat, i tots els protagonistes (que són terrassencs musulmans i professors de l’institut Blanxart) surten, uns i altres, amb els seus noms i cognoms reals. També estan identificats els espais (dels barris de Ca n’Anglada i la Grípia, les biblioteques del districte 2 i Central). I la novel·la fins i tot incorpora textos escrits companys de la Laila.
El tema, el relat? Doncs “el camí iniciàtic que recorre Laila Boulabkoul, de tretze anys, que ve del Rif amb un objectiu clar: aprendre, i un somni: ser escriptora”. Aquella nena riallera que, després de l’estiu, quan torna a l’institut per fer segon d’ESO, Gòrriz gairebé no la reconeix, “perquè s’havia aprimat molt, i anava amb vel, tota negre”.
Els seus pares s’havien separat. Ella volia quedar-se al Marroc, amb la seva mare, però aquesta l’havia fet tornar a Terrassa, on el seu pare seguia vivint, “perquè li diu que, ‘aquí, no pots estudiar, perquè s’ha de pagar i no tenim diners, i només pots esperar una vida com a esclava del teu marit fins que et moris’. I la mare vol que vagi a viure amb el pare, que ‘ha estat un bon marit però és un bon pare. T’estima molt, et protegirà sempre, i vivint amb ell, a Terrassa, podràs estudiar, perquè hi ha ensenyament públic'”.
el pis, la plaça i la biblioteca
Però això passa l’any 2012. Amb la crisi, el pare perd la feina, i ha de rellogar el seu pis. La Laila passa a tenir una habitació gran a una de petita, en un pis on hi resideix ella i set homes. Encara que el seu pare els hi diu que ‘si algú de vosaltres la mira malament el mato’, ella viu en un estat d’ansietat. A sobre, una tieta que és molt religiosa li retreu que no s’hagi quedat al Marroc ajudant la mare, que vulgui estudiar. Per no estar-se a casa, la Laila passa moltes estones a la plaça de Ca N’Anglada. “Té la sensació de descobrir Terrassa mirant la plaça des de la seva finestra.” I sempre va fer els deures a la biblioteca del davant. Allà és ajudada per Pilar Conejero, “que té una paciència enorme explicant als nen , un rere l’altre, com han de fer els exercicis ,tot allò que no entenen”.
És aleshores una professora de l’institut, la Berta Serra, li suggereix que s’apunti al curs d’escriptura, que imparteix Josep Gòrriz. Un curs fora de l’horari escolar, de quatre a sis de la tarda, que l’any següent les retallades pressupostàries faran desaparèixer. Primer escriu un dietari, després una escena molt ben construïda, i Gòrriz li ensenya que una història ha de tenir plantejament, nus i desenllaç. I finalment acaba una narració que el professor veu “realment potent”.
I amb aquest relat, “Souhaila i Said”, la història de dos joves que s’estimen i que, com que no els deixen casar, fugen per viure junts, la Laila guanyarà, uns dies després, a Matadepera el primer premi del concurs literari Montcau-la Mola. I uns dies després, la Laila desapareix. No va a l’institut ni se la veu pel barri. Senzillament, ha desaparegut. Però la Berta Serra investiga i els professors i amics aconsegueixen finalment saber allò que ha passat, i la sorprenent i valenta decisió que va prendre aquesta nena de 14 anys, que va poder prendre gràcies a guanyar aquell premi.
l’ aventura
La Laila tenia els avis materns vivint a Burdeus, però que no disposaven de diners ni per pagar-se la benzina d’un desplaçament a Terrassa. I la Laila, d’amagat de tothom, i també del seu pare, però amb el consentiment de la seva mare, ingressant primer el taló al compte d’un amic perquè li donessin els diners en efectiu, va fer servir aquests 600 euros perquè el seu avi pogués pagar la gasolina per venir a buscar-la des de Burdeus, i una nit dormint als dos en un hostal de Perpinyà. “Ella no volia estar amb el seu pare, i amb tots aquells homes que tenia rellogats, i la seva mare no li va semblar malament que anés a França, perquè allà també hi ha ensenyament públic i pot estudiar.”
final felIç
La història, que al llibre està narrada des del punt de vista de la protagonista, té final feliç. El pare finalment no va denunciar la desaparició, i va acceptar que la Laila visqués amb els avis materns i seguís estudiant. La superació d’un obstacle vital la va fer possible aquella història que va guanyar el premi. Escrita originalment en català (però que, de moment, només ha trobat edició per a la seva versió castellana, que a anat a càrrec del mateix autor), “Seiscientos euros” és una de les poques novel·les que presenta la realitat dels joves catalans musulmans i d’origen magrebí, en aquest cas terrassencs,”que ja fa anys que omplen les nostres aules i agraeixen que els hàgim donat (conec tants professors que es desviuen per ajudar-los!” allò que al seu país no era possible: l’accés a la cultura i, per tant, les claus d’interpretació del món”.
J
n Títol: “Seiscientos euros”
n Autor: Josep Gòrriz
n Editorial: Bruño
n Preu: 10 euros
