i ha bibliòfils i col·leccionistes que busquen, o conserven com petits tresors, els llibres i auques il·lustrats amb gravats de Ramon Ribas i Planas (Terrassa, 1850-1924). O bé que se sorprenen de la seva qualitat en trobar-se’ls a volums com ara la traducció castellana de “Historia de los tribunales secretos” de Paul Féval, o l’auca de “Los pastorcillos de Belén”. “Un dels millors gravadors del seu temps”, el qualificava el diari La Veu de Catalunya, el 30 de març de 1911, en afirmació de Ramon Nonat Comas i Pitxot, gran erudit i divulgador de temes d’història i monuments.
Malgrat tot, Ramon Ribas i Planas no té entrada a la Viquipèdia, i la d’Enciclopèdia.cat ventila la seva biografia en tres línies. Cal anar a estudis com “La xilografia a Catalunya entre 1800 i 1923”, de Francesc Fontbona, per copsar el nivell i la importància del seu llegat. Un buit documental que la historiadora de l’art Ana Fernández Álvarez ha començat a pal·liar amb la biografia de Ramon Ribas que acaba de publicar com a separata del darrer butlletí de l’Associació de Col·leccionistes de Terrassa (ACT).
Després d’uns estudis inacabats d’arquitectura, Ribas esdevingué, el 1869 (any que publica els seus dos primers boixos en un llibre), deixeble de Francesc Brangulí i Royo, un gran mestre del gravat de la segona meitat del segle XIX, que tenia el seu taller al carrer del Conde de Asalto de Barcelona. Cal suposar que Ribas es va traslladar a la capital catalana, on va obrir, uns anys després, el seu propi taller, al número 39 del carrer Comtal.
auques i capçaleres
L’ any 1870 va començar a il·lustrar les auques que publicava la casa Antoni Bosch, del carrer del Bou, en alguns casos segons dibuixos d’altres artistes. La seva feina es pot trobar a “El rector de Vallfogona” (1871), editada amb motiu de l’èxit de l’obra de Frederic Soler “Pitarra”; “Historia del barberillo de Lavapiés”; l’esmentada “Los pastorcillos de Belén”, o “Historia, Ferias y Fiestas de Nuestra Señora de las Mercedes”, encarregada per l’Orde dels Mercedaris o de la Mercè (que encara existeix i que l’any 2010 va rebre la Creu de Sant Jordi).
L’obra més coneguda i vista de Ribas, sense cap mena de dubte, és el gravat que va fer per la nova capçalera del setmanari La Hormiga de Oro, que li va ser encarregat a partir d’un disseny de Paciano Ross. La caçalera, que fou emprada des de l’1 de gener de 1888 fins el primer número de 1894, “presentava els diferents símbols que caracteritzaven la publicació i que feien al·lusió a la fe catòlica, l’art, les ciències i la literatura, als quals se sumaren la tiara papal”, escriu Fernández. Aquesta corona, que feia servir el Papa com a insígnia d’autoritat, feia referència a La Exposición Vaticana Ilustrada, versió castellana d’una revista que “tenia com a objectiu preparar la celebració del jubileu sacerdotal del papa i convèncer l’opinió pública de la rellevància i influència internacional del Vaticà”, i que es distribuïa des de la llibreria La Hormiga de Oro.
Ribas participà a l’Exposició Local de juliol de 1883 amb una col·lecció de gravats al boix, que varen ser mot elogiats pel diari l’Eco de Tarrassa. Justament d’aquesta tècnica va ser professor a l’Institut Català de les Arts del llibre, que va existir entre 1898 i 1939, amb una activitat tant gremial com formativa (llavors no hi havia cap ensenyament oficial d’aquestes arts). També va treballar per a La Campana de Gràcia, amb gravats que il·lustraven cròniques polítiques, El Noticiero Universal i altres diaris.
retrats al boix d’escriptors
Fernández també destaca la seva col·laboració a Bibliofilia, la revista creada i dirigida per Ramon Miquel i Planas (1874-1950), que fou el bibliòfil per antonomàsia de Barcelona, i també editor, traductor, empresari, assagista, investigador, escriptor, poeta, bibliògraf, historiador de la llengua i la literatura catalanes i tantes coses que sembla que vagi tenir unes quantes vides (una d’elles, dedicada a oposar-se a la gramàtica i l’ortografia del català modern de Pompeu Fabra, que titllà de “dictador en matèries lingüístiques a Catalunya” i “malehit reventador de llengües”).
La col·laboració de Ribas a la revista de Ramon Miquel i Planas “consistí a traduir al boix, entre 1911 i 1920, els retrats d’escriptors catalans dibuixats per Jaume Pahissa”. Bibliofilia és una publicació molt apreciada pel sector que li dóna el nom, i la galeria de boixos de retrats d’escriptors que Ribas va fer per a ella bé mereixerien ser recollits en una publicació actual, que acabés de recuperar la seva memòria per la cultura egarenca.
H