la col·lecció d’art Carmen Thysen-Bornesmiza hi ha només un pintor terrassenc representat, i aquest és Rafael Benet i Vancells (1889-1979), també crític i historiador de l’art, i una de les grans personalitats de les arts plàstiques del segle XX a Catalunya. Hi figura amb tres olis: "Paisatge de la selva" (c.1928), "Banyistes" (c.1920-1924) i "Maternitat" (1918). La Fundació Rafael Benet, creada l’any 1989 per vetllar per la seva memòria, difondre la seva obra i promoure els estudis sobre ella, acaba de publicar, en el seu darrer noticiari, una recopilació de dades, i comentaris d’Alícia Suárez, sobre aquestes tres obres, "ben representatives de les primeres etapes benetianes".
La més primerenca, "Maternitat", va ser exposada, l’any de la seva elaboració, a la sala Alavedra de Terrassa, i també al Primer Saló de Tardor, organitzat a les Galeries Laietanes de Barcelona, per tal de recaptar fons per al Museu Nacional d’Art Modern (hi ha constància d’una altra vegada en què aquest oli de 88 per 68 centímetres fou exhibit, l’any 1969, a Sitges). Per Alícia Suárez, és una obra molt significativa del Rafael Benet més jove (la va pintar quan tenia 29 anys), "que acaba de concloure la seva etapa de formació i comença la que ell mateix anomenaria la seva ‘època Courbet’, marcada particularment per la influència de Cézanne".
El tema és molt característic del Noucentisme. "La Maternitat com a símbol de l’estructura familiar i situada en el món rural, reserva de les essències nacionals menys adulterades". A les figures les envolta un paisatge mediterrani en què no hi manca el mar, inclòs a la composició "gràcies a una audaç vista ‘en picat’ representat mitjançant la caleta amb les barques".
Joaquim Vayreda i Olot
"Banyistes" presenta unes dimensions molt més grans (107 x 128 cm) de les habituals en les obres de Benet d’aquesta època, i també crida l’atenció que estigui datada amb els anys 1920 i 1924, la qual cosa dona fe d’una llarga elaboració. El paisatge que envolta les figures és el d’Olot, i aquest fet es relaciona amb la realització del primer llibre important de Benet, dedicat a Joaquim Vayreda, el gran clàssic de l’escola olotina. (Benet elogia el seu capteniment en l’art i en la vida, contraposant-lo a la bohèmia de Santiago Rusiñol o Joan Maragall, que critica.) "L’any 1920 la Junta Municipal d’Exposicions d’Art va encarregar a Rafael Benet un estudi sobre Vayreda i l’organització d’una exposició retrospectiva per a l’Exposició de Primavera de 1922. L’estudi sobre Vayreda el va portar a realitzar diverses estades a Olot i el paisatge que el crític analitza acuradament en el llibre i en l’obra de Vayreda, acaba per subjugar al pintor i es converteix en el tema dominant en les seves obres de 1922 a 1924".
Aquest quadre va formar part, amb vint-i-un olis més (set de paisatges de Mura, els altres olotins) de l’exposició que Benet va fer, l’abril de 1924, a la galeria El Camerín de Barcelona. Una exposició molt exitosa, que va fer entrar Benet a algunes de les col·leccions catalanes d’art més prestigioses.
Finalment, "Paisatge de la Selva" és un dels primers quadres, dels molts que Benet va pintar de Tossa de Mar, des de 1928 fins a la dècada de 1950. En dona testimoni l’anotació al darrere d’una fotografia de l’obra, en què va escriure "Paisatge de l’interior de Tossa del primer any". "Una obra que, com veiem, enllaça sàviament, en la trajectòria del pintor, l’interès per una vegetació que l’havia portat al paisatge muntanyenc de Sant Llorenç amb el tema del mar que Tossa desencadenarà immediatament".
Possiblement és l’obra més important de les tres de la col·lecció Thyssen. Suárez l’analitza assenyalant la funció (en la composició i el simbolisme) de la massa d’arbres, les figures, el carruatge evocador d’un temps passat. "Podríem dir que queda subratllada iconogràficament aquella voluntat de síntesi que Benet esmentava entre tradició museística i ímpressionisme."
Visió insòlita de Tossa de Mar
Suárez en destaca, a més, dos altres aspectes. En primer lloc, que ofereix "una de les visions més insòlites del paisatge de Tossa de Mar" i, d’altra banda, pel moment en què va ser pintada, "el seu afany explícit de recerca de la síntesi entre tradició i modernitat passa a ser com una atrevida presa de posició, tenint present que en el temps és una obra contemporània a l’agitació que va haver-hi al voltant del ‘Manifest Groc’ de Dalí, Muntanyá i Gasch, i les polèmiques amb l’avantguarda en la qual Benet, per la seva relació amb Sebastià Gasch, es va veure plenament implicat". Suárez també esmenta, amb relació al sentiment de Benet pel paisatge, un article de 1925 en què descriu el seu entusiasme per les alzines "clàssiques, esplèndides" de la Mata de Sant Llorenç del Munt, i dues obres seves de l’any següent de les que són les protagonistes.
Aquestes obres de Rafael Benet han estat exposades en set exposicions diferents, algunes en espais propis de la Fundació Carmen Thyssen-Bornemisza (a Sant Feliu de Guíxols, Màlaga i Andorra), i les altres deixades en préstec. La darrera va ser "Allées et venues. Gauguin y cuatro siglos de caminos en el arte", que es va poder veure l’any 2018 al Museu Carmen Thyssen Andorra, i en què "Paisatge de la seva" de Benet, es va exposar al costat del cèlebre "Allées et venues, Martinique" de Paul Gauguin.
1914: escàndol ciutadà per pintar nusos
L’ article d’Alícia Suárez sobre el quatre "Banyistes" treu a la llum una anècdota terrassenca oblidada, i que a hores d’ara resulta força xocant, de la vida de Rafael Benet. "L’altre tema que se superposa al paisatge i que dóna títol a la peça, el de les banyistes, tenen en Rafael Benet un origen precís. El seu amic, el pintor Antoni Badrinas, que va fer estudis a Alemanya, a l’Escola de Belles arts de Dresden, al seu retorn a Terrassa en 1914 va promoure entre els membres del Gremi d’Artistes de Terrassa la iniciativa d’anar a pintar nusos a l’aire lliure en els boscos pròxims a la ciutat. Benet va iniciar llavors aquesta temàtica que els joves pintors van haver d’abandonar davant l’escàndol i la maledicència dels seus conciutadans. Existeix una pintura de 1917 que sens dubte prové d’aquestes experiències primeres, que va titular també en francès, reflex del fort interès per Cézanne d’aquell moment. Cal suposar que en la pintura que ens ocupa les banyistes responen més aviat a un treball d’estudi i estilísticament s’allunyen del ‘cezannisme’ precedent, encara que el tema segueixi en l’òrbita de Cézanne, Olot i Vayreda desencadenen un interès per l’impressionisme que Benet justificarà més tard com una voluntària imposició de disciplina".
A
