Ahir va començar a Terrassa una Festa Major estranya, així que aquí aprofitarem el moment per parlar del cinema més festiu que hi ha: el musical. “Salteu de la cadira i poseu-vos a ballar, és preciós!” van començar a cridar les pel·lícules als anys 30 i el musical, que ja feia anys que existia als teatres, va arribar al cinema com un gènere nou i ple d’energia. I ho va fer, altra vegada, als Estats Units durant els anys que aquí considerem com a clàssics, ja que el musical, com la setmana passada el Western, també va molt lligat al cinema clàssic. Va viure els seus anys d’or entre els anys 30 i els 60, començant la decadència a partir de llavors i fins avui, on el coneixem com un gènere més aviat esporàdic i estrambòtic.
Fins i tot hi ha qui el considera molest. Però perquè han que cantar? “Doncs no ho sé… però queda molt bonic” els hi contestava Gene Kelly a tots els escèptics. I és que el musical va arribar al cinema de la mà del sonor ja amb la primera pel·lícula, “The Jazz Singer’ al 1927, i és un bon exemple per entendre què va passar. El cinema portava 30 anys mut, sense poder parlar i… què és el primer que va voler fer després de tant temps aguantant en silenci? Cantar! Parlar i prou no hagués estat suficient. Si et passes 30 anys assegut en una cadira, quan t’aixequis no només voldràs caminar, també voldràs córrer. I això és el què va passar… la primera pel·lícula sonora – i musical – és parcialment muda, sense diàlegs, i incorpora el so només per la necessitat de cantar en les actuacions d’Al Jolson, que van generar una revolució.
El gènere musical va arrencar als inicis amb la Warner Bros, i el teatre de Broadway, fins ara la meca del musical, va passar a Hollywood, el gran nou objectiu de totes les estrelles. Broadway va quedar com la principal font d’inspiració. Però… què és el musical? Doncs ben fàcil: són pel·lícules on s’hi inclouen cançons i números de ball per explicar o completar la història. Així, en un musical hi trobem tres parts diferenciades: el guió o la història que s’explica, comú en qualsevol pel·lícula; les cançons, que inclouen la composició de melodia i lletra i els cantants que les interpreten; i els números musicals, que és tota aquella posada en escena que acompanya la música, sempre amb el ball i la dansa, i que correspon sobretot als ballarins i coreògrafs. Llavors, què és millor, un musical amb una història dolenta però números i cançons molt bones, o una història increïble amb música dolenta? O els millors són aquells que més combinen i relacionen la història amb les cançons? Aquests són uns debats eterns, però sí sembla clar que els números musicals i les cançons són les que tenen més pes en els films i són les que els fan memorables, més enllà del relat.
Al principi els musicals buscaven sobretot impressionar i divertir, així que les històries eren una simple excusa per oferir un gran espectacle amb números i cançons. Els guions estaven poc treballats i passaven a ser uns espectadors més de les músiques i els balls, que eren la gran atracció. Per això el musical i Hollywood van funcionar tan bé junts, perquè era un gènere molt espectacular on l’espectacle estava assegurat. De fet, el concepte d’espectacle arriba a una de les seves màximes expressions amb l’èxit dels musicals, que va passar a ser el gènere preferit, juntament amb el cinema negre, dels anys 30. Ja ho deia la cançó ‘There’s no business like show business’ al musical ‘Annie Get your Gun’ (1946), que no hi ha cap negoci com el negoci de l’espectacle.
I aquest espectacle, a la dècada del 1930, va molt lligat a quatre figures. Primer, la RKO Pictures, un dels nous estudis que van néixer amb l’entrada del so; el director Busby Berkeley que va ser un dels primers a donar a les pel·lícules un llenguatge cinematogràfic propi que les allunyava del teatre. I la parella de ballarins i actors Fred Astaire i Ginger Rogers. Una mítica pel·lícula per il·lustrar aquest duet és “Top Hat” (1935, Sandrich) – en català ‘Barret de Copa’ – que és una bona mostra dels musicals de llavors amb guions oblidables d’una visió masclista i classista ja caduca, però amb cançons i números musicals increïbles, com és la famosíssima ‘Cheek to Cheek’. També recomano “42nd Street” (1933, Bacon) – en català ‘El carrer 42’ – que ensenya per dins com es va construint un musical de teatre aprofitant així per convertir-se en un musical en si mateixa, un film ple de cames i moviment que es resumeix en una de les frases finals i que és també una bona manera per entendre la mentalitat dels musicals: “Surts a l’escenari jove i novell, però has de tornar com una estrella”.
Fred Astaire va ser la primera estrella i és considerat el ballarí més gran de tots els temps, títol que només pot qüestionar Gene Kelly, del qui després parlarem. També era l’actor protagonista i cantava en tots els films, però el seu fort era clarament el ball. Va fer molt bon tàndem amb Ginger Rogers i els dos es van convertir en una de les parelles de ballarins i cantants més importants i prolífiques, fent més de 10 pel·lícules plegats, sobretot a la dècada dels 30, tot i que les seves relacions no van acabar molt bé ja que l’actriu no va suportar que ell sempre fos més bo i més reconegut. En defensa d’ella molts exclamaven que “Rogers feia tot el què feia l’home, però en tacons!”.
Una altra gran parella d’Astaire va ser Eleanor Powell, a opinió personal, la millor ballarina del gènere musical. Ballava de tu a tu amb Astaire i junts van fer “Broadway Melody of 1940” (Taurog, 1940) – en català ‘Melodies de Broadway de 1940’ – un film molt fresc i elegant que conté números perfectes ple de noms del gènere en el seu millor moment. El número ‘Begin to Beguine’ és considerat dels millors de la història i es diu que Astaire no el va voler fer més llarg perquè Powell era millor que ell. Una altra actriu i ballarina que va marcar època és Rita Hayworth, segurament més admirada com a actriu però més deslligada del musical que les altres.
Abans d’entrar als anys 40, cal destacar la figura de Shirley Temple, la primera nena-estrella, la nena més famosa del món, que va començar als 4 anys i es va convertir en una icona internacional, participant sobretot en musicals. Intenteu mirar “Bright Eyes” (Butler, 1934) – en català ‘Ulls Amorosos’ – film fet a mida per ella i més una comèdia que un musical, fet que ens és útil per veure com la millor companya d’aquest va ser la comèdia, amb qui sovint anava de la mà. Tampoc us perdeu “The Little Colonel” (Butler, 1935) – en català ‘La petita Coronel’ – que va fer-se famosa per tenir el primer ball interracial entre Shirley i l’afroamericà Bill Robinson i que és preciosa. Shirley va fer tantes pel·lícules i va ser tant famosa que es va retirar als 20 anys.
I abans de seguir, quan parlem de ball… què ballaven? Hi havia dos balls que s’imposaven per sobre dels altres. El principal, era el claqué o tap dance que consisteix en un joc de cames per repicar els peus a terra perquè sonin mentre balles i que avui encara coneixem tot i que ja no és actual i poca gent el practica. I per altra banda teníem el Charleston dance, el ball de moda dels anys 20 provinent de la comunitat negra i que es caracteritza per ser una dansa on cames i braços es mouen molt i molt separats del cos. Aquí aprofitem per reivindicar la figura de Josephine Baker, una cantant i ballarina mundialment reconeguda i que podria tenir l’honor de ser la primera estrella negra de l’espectacle. Tot i que més lligada al teatre, com que la connexió entre teatre i cinema era constant, també va fer algunes pel·lícules com “Zouzou” (1934).
Tancant la que segurament va ser la millor dècada pels musicals, trobem “The Wizard of Oz” (Fleming, 1939) – en català ‘El mag d’Oz’ – que s’ha convertit en una pel·lícula intercultural i atemporal copiada constantment. És un musical infantil per nens i nenes que avui en dia ha quedat antic, però que es va atrevir amb una posada en escena esbojarrada i plena d’imaginació, amb efectes visuals pioners en aquella època i uns personatges memorables com l’home de llauna o l’espantaocells. El millor és el missatge final de la pel·lícula, que diu que el què necessitem està en nosaltres mateixos, i la cançó ‘Over the Rainbow’, que quasi cent anys després encara ens emociona. També destaca el descobriment d’una altra nena prodigi: Judy Garland. El paper havia de ser per la Shirley, però al final les casualitats ens van permetre descobrir la que seria una de les actrius més grans dels musicals i del cinema. Dins d’aquest món de colors també trobem “Fantasia” (1940), el gran musical de dibuixos de la Disney.
Passada la trentena, entrem als anys 40 amb la Metro Goldwyn Mayer (MGM) ja com l’estudi clarament dominant en el món del musical, l’únic que tenia un departament propi, la que invertia més diners per fer les produccions i la que atreia al millor talent. I també entra en escena un ballarí que va acabar fent de tot: Gene Kelly. És el protagonista i també director de “Singing in the Rain” (1952), de la que ja vam parlar al primer volum com una de les principals recomanacions. És segurament el millor musical clàssic. L’altra gran meravella de Kelly és “An American in Paris” (Minnelli, 1951) – en català ‘Un americà a Paris’ – una recreació en plató de Paris en un dels musicals que més amor i llum desprenen a través del cant i del ball. És molt difícil acabar la pel·lícula sense unes ganes boges de ballar.
En l’eterna comparació entre Fred Astaire i Gene Kelly, només podem dir que eren dos genis i que l’elecció entre un o altre va a gustos. En opinió personal, com a ballarí pur era millor Astaire, però com a actor, creador i líder Kelly estava per sobre. “Fred Astaire representava l’aristocràcia; jo representava el proletariat” deia Gene Kelly en una altra manera de veure-ho. Recomano “Ziegfeld Follies” (1945), que ajunta tot d’estrelles de la MGM i que és l’únic film on podreu veure Astaire i Kelly ballant plegats. En aquest sentit, la millor manera de completar aquest article és mirant el documental “That’s Entertainment” (Haley, 1974) que es va fer per celebrar els 50 anys de la MGM i que fa un repàs a la història dels musicals entrevistant a les seves figures més emblemàtiques.
Com a últimes recomanacions, trobem “On the town” (Kelly, 1949) – en català ‘Un dia a Nova York’ – que va ser la primera pel·lícula a sortir dels platós i atrevir-se a rodar al carrer per captar els balls de tres mariners perfectament coreografiats. I després, dues de ben oposades. Per una banda, una pel·lícula comercial, de ritme frenètic i plena de vida com és “7 Brides for 7 Brothers” (Donen, 1954) – en català ‘Set novies per set germans’ – un dels musicals més aplaudits per l’audiència. I per altra banda, una aposta poc comercial i atrevida com “Invitation to the Dance” (Kelly, 1956) – en català ‘Invitació a la dansa’ – que presenta un film sense diàlegs en 3 històries separades i que és la millor manera d’homenatjar el ball i la música en una experiència purament musical i artística.
Fent referència als directors més importants del gènere – si feu un repàs a les pel·lícules comentades veureu que són presents en totes elles – tenim al ja esmentat Busby Berkeley, un coreògraf únic amb la seva dansa de calidoscopi, a Vincent Minnelli, molt versàtil, amant del cinema d’època i marit de Judy Garland, a Marc Sandrich, un dels més primerencs i el director de la parella Astaire-Rogers, o Stanley Donen, la millor parella de Gene Kelly, amb qui treballaria molt en la co-direcció.
En essència, el que fa un musical són les cançons, així que seria un crim no parlar dels grans compositors. Qui està darrere de les cançons que han marcat la cultura del segle XX i XXI? Els noms més imprescindibles són Irving Berlin, que posa cançó en el primer musical ‘The Jazz Singer’ i té una de les cançons més venudes de la història, ‘White Christmas’. George Gershwin, un dels més músics més talentosos que va morir amb 38 anys deixant-nos regals com ‘Rhapsody in Blue’. O Cole Porter, un compositor complexe i un gran lletrista que té múltiples cançons mítiques com la ‘I’ve got you under my skin’.
Passant a parlar ràpidament dels intèrprets o cantants de tota aquesta música, a mig camí amb la composició trobem al totpoderós Louis Armstrong, mite del jazz, al català Xavier Cugat, ben encaixat a Hollywood amb el seu estil de faràndula, o al valencià Josep Iturbi, més clàssic i seriós.
I com a cantants masculins destaquen Bing Crosby, també molt centrat en la interpretació com a actor, i Frank Sinatra, una de les veus més recordades i exitoses de la història. En el camp femení, trobem a Ethel Waters, que va ser la més ben pagada de Broadway o Jeanette MacDonald, molt activa els primers anys de musicals, que combinava amb la seva carrera als escenaris.
Abans de marxar i per tancar l’etapa clàssica del musical, acabem amb un plat fort i amb el meu musical preferit: “West Side Story” (Wise, 1961), un punt d’inflexió total, i que fa una versió de Romeo i Julieta presentant una història de xoc social i cultural entre dues bandes de carrer posant en primer pla el problema de la immigració a Amèrica, i al món. L’ús de la posada en escena, de la fotografia i de la direcció són d’un prodigi quasi inigualable, on tot està tan pensat al detall i funciona tant perfectament que no pot explicar-se. Només cal que la mireu i gaudiu de la seva ‘I want to live in America’.
En definitiva, els musicals van explotar al màxim la sonoritat del cinema, apareixent amb la Gran Depressió i oferint mons feliços i alegres a una audiència trista. “Només volíem posar a la gent contenta, ni que fos una hora”, deia Berkeley.
En el període clàssic no se centren tant en els guions, sinó més en les cançons i els números de ball musicals, que van esdevenir una forma d’espectacle total: “si jo cregués en Déu, aquest seria ballarí i cantant”. És un dels gèneres més interdisciplinaris, i avui encara podem gaudir-ne ja sigui a través de les cançons, la dansa o el cinema. Us animeu a ballar?
