Viatgem de la foscor a la llum en una setmana, passant del cinema negre a la comèdia. La comèdia és, amb el drama, el gènere més gran. Dues cares d’una moneda que engloben el cinema, i també la vida humana. “La vida és una tragèdia quan la veus de prop, però una comèdia vista des de lluny”, deia Chaplin. I és que la comèdia va lligada al propi naixement del cinema, però d’ell i dels grans còmics dels inicis ja n’hem parlat.
És un gènere tan gran que moltes vegades no és suficient identificar una pel·lícula com a comèdia i prou. Cal dir de quin tipus és. A trets generals, en podem identificar tres: la comèdia del Slapstick, que és l’humor físic i gestual propi del cinema mut. Va ser la primera i d’aquí veníem quan van aparèixer el so i els diàlegs, que van revolucionar el cinema i també la comèdia. Als Estats Units va néixer la screwball comedy, que podríem traduir com la comèdia esbojarrada.
“Pensa alguna bogeria i encertaràs” diu Cary Grant a ‘Bringing Up Baby’, i no s’equivoca. Screwball agafa el nom d’un llançament de beisbol on la pilota va fent efectes, que resumia bé els ziga-zaga que fan en aquests films tant les trames com els personatges. És la comèdia mare, la més important, ja que va ser la forma més popular de totes i la primera que hi va haver després del cinema mut.
Va néixer als anys 30 i va totalment lligada al cinema clàssic ja que es considera que va morir a la dècada dels 50. No es que s’acabés, ja que és un gènere que ha sobreviscut fins avui, però el seu gran apogeu van ser llavors, i sí que és veritat que aquella producció desenfrenada de comèdies, d’un nivell de pel·lícules tant alt i amb les millors estrelles del moment no ha tornat mai.
El tercer gran tipus va molt lligat a aquest format de comèdia i és la comèdia romàntica, on la principal diferència és que aquesta posa l’èmfasi en l’amor de la història, mentre que l’altra ho fa en l’humor. A vegades és quasi impossible distingir entre una i altra, i tampoc és que importi molt. Esbojarrada o romàntica, tot són comèdies i amb les recomanacions d’avui ens ho volem passar molt bé.
I amb què podem començar? Doncs us recomano dues comèdies polítiques, una de les temàtiques recurrents en la comèdia clàssica. Primer, ‘To Be or Not to Be” (Lubitsch, 1942) – en català ‘Ser o no Ser’ – d’Ernst Lubitsch, un dels pares de la comèdia, el qual després que el règim nazi li retirés la nacionalitat alemanya, va fer aquesta pel·lícula parodiant Hitler sobre un grup d’actors que es fan passar per oficials de les SS per infiltrar-se entre els nazis. I “One, Two, Three” (Wilder, 1961) – en català ‘Un, Dos, Tres’ – de Billy Wilder, el millor deixeble de Lubitsch, que parla de la guerra oberta de l’època entre capitalisme i comunisme amb un ritme frenètic i uns personatges molt divertits.
I és que la comèdia és molt important en el cinema perquè és un gènere-mirall. És el gènere que millor defineix les realitats o preocupacions de cada època, està molt lligada al seu moment i és una gran representació de les societats. És per això que també és un gènere al que li costa aguantar el pas del temps, doncs aquell humor que funcionava en les audiències de l’època pot ser que ja no sigui divertit o hagi passat de moda, i pot quedar obsolet més fàcilment. Però durant el cinema clàssic era un gènere que gaudia de molta salut, doncs els seus costos de producció més baixos i les grans audiències el feien el més rendible i desitjat per les majors.
La millor forma de parlar d’algunes de les característiques de la comèdia esbojarrada clàssica és a través de pel·lícules. Arrenquem amb “It Happened One Night” (Capra, 1934) – en català ‘Va succeir una nit’ – considerada la primera screwball comedy i que va servir de base per les que vindrien després. És un pèl lenta, però la història és original i simpàtica, i el duet entre Clark Gable i Claudette Colbert és hipnòtic, els dos dirigits per la meva gran debilitat juntament amb Billy Wilder: Frank Capra. Va ser el primer film en guanyar els cinc Oscars principals: pel·lícula, director, guió, actriu i actor.
D’aquí en traiem el missatge sempre optimista i romàntic d’aquestes comèdies. I és que el veritable amor de parella triomfa per sobre les diferències de classe. Aquesta és, en realitat, la seva característica més essencial: la representació del conflicte entre classes socials. Això no és casualitat, i com vèiem amb el cinema negre, també va ser una resposta del què passava a la societat americana. La Gran Depressió dels anys 30 i el patiment de la població va fer néixer la necessitat d’escapar-se d’aquella realitat i els seus problemes. Així doncs les comèdies esbojarrades eren ideals per curar tristeses. La screwball va néixer per donar al públic allò que volia, humor fàcil i lleuger, que tingués l’encant d’un enamorament i que aprofités per criticar la diferència de classes, ja que els rics i les seves comoditats van passar a ser vistos com els enemics del poble. Aquesta crítica a les classes benestants i les seves ridícules costums són essencials en el gènere, que fa mofa de la seva obsessió per la feina i la incapacitat de gaudir els petits moments.
Hem de seguir coneixent el context que existia per entendre més trets identificadors, com per exemple el nou element del cinema, el diàleg. El diàleg va ser la nova forma de fer comèdia més enllà del slapstick, i amb el diàleg van arribar els germans Marx. Ells són els veritables precursors, establint les bases de tota la comèdia que vindria, i utilitzaven els diàlegs amb agilitat i ritme, fent una versió parlada del què feien Keaton o Chaplin amb els seus gags de caigudes i enginys. El diàleg a la comèdia sempre serà molt ràpid i molt present, com una ràdio que mai calla. I l’altre gran característica que van introduir els Marx va ser l’absurditat de les històries, que el gènere sencer agafaria perquè responia molt bé a la realitat social i als sentiments del públic, que sentia que tot allò que els hi passava no només era injust, sinó també absurd. Així, la comèdia screwball va omplir d’inversemblança els seus arguments i personatges. L’exemple més estrambòtic i que va fer escola és ‘Hellzapoppin’ (Potter, 1941), totalment desbordant.
No podem passar només de puntetes pels influents germans Marx. Eren cinc germans que provenien del teatre vodevil i el Broadway novayorkí i que van revolucionar el cinema, amb Groucho Marx com el seu líder destacat, el més divertit i el més ben caracteritzat. Eren actors i, sobretot, músics, i van introduir l’absurd barrejat amb enginy com a estil. És molt difícil recomanar una sola pel·lícula, així que us en dic tres: “Duck Soup” (McCarey, 1933), “A night at the Opera” (Wood, 1935) o “A Day at the Races” (Wood, 1937). Per resumir l’esperit salvatge de Groucho i el seu humor, què millor que ell mateix: “Si estàs a la presó, un bon amic intentarà treure-t’hi. Però el teu millor amic estarà a la cel·la del costat i et dirà ‘vatua, allò sí que va ser divertit'”. Un altre duo còmic molt conegut van ser l’Abbott i el Costello, amb qui podeu provar “Abbott and Costello meet Frankenstein” (Barton, 1948) i, si us agrada, seguir per la seva extensa filmografia.
Juntament amb el seu embolcall sense-sentit, la última gran qualitat de la comèdia era la guerra de sexes. La defineixo així perquè l’element romàntic que sempre tenen present funciona com a sàtira o excusa per enfrontar home i dona. Quasi bé sempre al final acaben junts, però l’amor mai és massa profund o sentimental. Així doncs, sempre hi trobarem, per una banda, un home i, per l’altra, una dona, cadascú intentant ser el més llest. Al ser gèneres coetanis, el paper de la dona s’assembla al del cinema negre, però amb una principal diferència. Aquí eren elles les que agafaven el paper més actiu i dominant. S’invertien els gèneres de com sempre s’havien vist, començant a mostrar l’inici de la lluita per la igualtat de gènere, que en el marc mental encara ni existia. El personatge femení és una dona irracional però irresistible, que trencarà tots els estàndards socials i morals fent tornar bojos als homes darrere d’elles. Una mena de femme fatale que en comptes d’una pistola té un nas de pallasso.
L’exemple més clàssic és ‘Bringing Up Baby’ (Hawks, 1938) – en castellà ‘La fiera de mi niña’ – tot i que jo la trobo un pèl irritable. Sí que recomano “My man Godfrey” (La Cava, 1936) – en català ‘Al servei de les dames’ – que aconsegueix ser atemporal i mantenir el seu humor ben fresc gràcies a posar al centre de l’humor uns personatges perfectament irònics i deixar els disbarats de la trama en secundaris, a diferència de la primera, on el gag irracional és al centre, cosa que la fa envellir pitjor. Les quatre grans actrius que més van representar aquest paper van ser Katherine Hepburn i Carole Lombard, en són exemples els dos films aquí mencionats, Irene Dunne (‘The Awful truth’) i Claudette Colbert (‘Midnight’). Als anys 50 també va irrompre la icònica Marilyn Monroe, que sempre va interpretar papers erotitzats dins de comèdies.
Pel què fa a l’home, acostumen a ser més racionals i menys impulsius, però són sapastres que s’acabaran contagiant de la bogeria de les situacions, sent arrossegats cap a la frustració i l’extravagància. No tenen el paper d’herois, i o bé seran homes dèbils i innocents a la mercè de la dona, o bé murris i ganduls de classe baixa que s’intentaran aprofitar de la situació. Si no és la dona, serà l’home qui pertanyi a la classe alta, sempre de manera insubmisa i contrària a les obligacions socials. És important entendre que els personatges mai respecten la moralitat ni les normes que la classe social els imposa.
L’actor clàssic més important és sense dubte Cary Grant. On hi havia una comèdia, hi era ell. Era atractiu i sofisticat, i basava el seu humor en el tempo, la balança perfecte entre una gran personalitat i una víctima per enganyar i enamorar. Correu a veure “Arsenic and Old Lace” (Capra, 1944) – en català ‘Arsènic per compassió’ – una comèdia negre, per molts un subgènere en ella mateixa, que juga amb un humor macabre. Altres noms a tenir en compte són William Powell (‘The Thin Man’), Ralph Bellamy (‘His Girl Friday’) o, més endavant, Jack Lemmon (‘The Apartment’), un dels actors més versàtils i la referència dels experts de l’expressió facial com Jim Carrey. Fora dels més habituals, era un gènere que atreia a moltes estrelles, com per exemple Clark Gable o Greta Garbo.
Una molt bona pel·lícula per gaudir de grans interpretacions enfrontades és “The Philadelphia Story” (Cukor, 1940) – en català ‘Històries de Filadelfia’ – que té tot l’humor i tot el romanticisme necessaris perquè ens encanti. Una crítica a fer-li al gènere – impensable en l’època – és que totes les històries d’amor o batalla de sexes són totalment hetero-cèntriques basades en la concepció de parella d’home i dona. És una gran llàstima no haver vist mai un història homosexual dins d’una screwball.
Seguim, perquè no podríem entendre la comèdia sense els seus directors més emblemàtics. Per exemple el tàndem Ernst Lubitsch i Billy Wilder, veïns d’origen. Són qui van portar l’humor cap a un punt més sofisticat o intel·ligent, que acabaria sent molt present, sobretot a través de diàlegs brillants, plens de dobles sentits i molta sàtira. Tot aquest enginy estava al servei d’un ritme vertiginós, que et fa oblidar que la pel·li té potser 90 anys. La figura de Lubitsch va ser tan important que fins i tot es parla sempre del toc Lubitsch en referència a la seva elegància visual per, quan ja s’havia fet una broma i el públic estava satisfet, sorprendre amb un altre gag, una broma més gran i inesperada. En el cas de Billy Wilder, ell va portar l’humor més enllà i de cap manera us podeu perdre “The Apartment” (Wilder, 1960) – en català ‘L’Apartament’ – un film que és sempre la recomanació clàssica número ú i que té de tot, té tantes coses que potser és una pel·lícula sense gènere, com ho és la vida.
L’altre director més important seria Howard Hawks, respectat per tothom i que tenia una manera de fer transparent i senzilla, però molt difícil d’aconseguir. Us recomano “Ball of Fire” (Hawks, 1941) – en català ‘Bola de Foc’ – una història sensible i divertida plena de personatges caricaturescs. Altres noms són Preston Sturges, amb “The Lady Eve” (1941), gran comèdia, molt profunda; i George Cukor, Gregory La Cava o Leo McCarey, tots ells amb films que ja han sortit aquí.
El gènere de la comèdia clàssica també va donar grans resultats fora dels Estats Units, i m’agradaria recalcar a Anglaterra les figures d’Alec Guinness i Peter Sellers, dos actors mundialment reconeguts, de qui no us podeu perdre “The Ladykillers” (Mackendrick, 1955) – en castellà ‘El Quinteto de la muerte’ – on hi apareixen els dos. A Itàlia, el actor i director Vittorio de Sica, un home de talent de qui recomano “Il Tetto” (1956) – en català ‘El sostre’ – amb una idea brillant ben executada. I a Espanya, repasseu a Luis G. Berlanga, molt conegut però poc visitat, amb la meravellosa “Bienvenido Mr. Marshall” (1953), que mostra el subdesenvolupament de l’Espanya de Franco amb mordacitat.
Tancant aquest volum, cal dir que la comèdia és sempre l’aposta més segura, tot i les seves evolucions. La innocència de la comèdia esbojarrada que començava als 30 s’ha anat perdent amb els anys, en part perquè durant tot el seu regnat van estar regulades per la censura del Codi Hays que restringia allò que era correcte i allò que no, una mosca massa torracollons per un gènere tan propens a la incorrecció. A partir dels anys 60 va introduir-se un nou humor més cruel i, tot i que el gènere screwball avui segueix viu, ha quedat força desdibuixat i no té característiques tan precises com tenia. Potser ara les comèdies ja no arriben a l’excel·lència d’abans, quan H. Hawks tenia clar que “una bona pel·lícula són tres escenes bones i cap de dolenta”, però l’humor segueix sent humor i sempre ho serà: “l’humor és aquella raó que s’ha tornat boja”.
