Durant l’època que Josep Pratmarsó i Parera va exercir com arquitecte municipal (1944-1962), amb l’ajuntament presidit per Josep Clapés i Tarragona, es van produir nombrosos talls inaugurals de cinta. D’aquests actes cal destacar dos de rellevants, les reformes del Castell-Cartoixa de Vallparadís (avui secció principal del Museu Municipal de Terrassa) i la Masia Freixa (la seu de Turisme i de la Síndica de Greuges) i el Parc de Sant Jordi. Ho són per la importància de restaurar un llegat patrimonial de gran vàlua per la ciutat i que avui dia desperta l’admiració de propis i forans.
Els projectes de rehabilitació del Castell i de la Masia es van dur a terme després que ambdós edificis històrics passessin a ser titularitat municipal cap a finals de la dècada dels 50 del segle passat. El Castell-Cartoixa de Vallparadís és declarat l’any 1944 monument històric i tres anys més tard, 1947, la família Maurí, propietària de la finca, va signar la cessió amb l’Ajuntament per un valor de 150 mil pessetes. Per la seva banda, la Masia Freixa va tenir ús privat residencial d’estiueig fins a l’any 1947 i va ser adquirida pel govern local l’any 1958 per sis milions de pessetes.
El projecte de recuperació i adequació del castell medieval, que després va ser Cartoixa i finalment masia, va ser ambiciós perquè estava en un estat molt deteriorat i abandonat per la qual cosa les obres van requerir aportacions externes, del govern de l’Estat i de la Diputació de Barcelona i es van fer en trams entre els anys 1954 i 1956. Prèviament es va crear un patronat amb representació de les tres administracions i també es va designar un arquitecte per cadascuna d’elles: Alexandre Ferrant (Estat), Camil Pallàs (Diputació) i Josep Pratmarsó (Ajuntament).
El 14 de juny de 1954 es va inaugurar la primera fase que comprenia la restauració de la sala Tinellet del segle XIV i d’estil neogòtic, que abans fou l’antiga església del monestir dels monjos cartoixans i ara és espai museístic expositor. El moment s’ho valia. El programa inaugural es va estendre al llarg de quatre dies amb conferències dels historiadors Martí de Riquer i Morera, Jaume Vicens i Vives i Joan Ainaud de Lasarte i amb actuacions; un concert de música clàssica a càrrec de l’Orquestra de Cámara de Radio Nacional de España i una obra de teatre, “Hamlet”, de Shakespeare.
La segona fase de la reconstrucció de l’apreciada fortificació medieval va tenir lloc dos anys després i va mostrar la recuperació del claustre on ara es fan els concerts del cicle Sons del Temps.
Destacar aquest claustre de dos pisos, l’inferior d’obertures bastant irregulars, i el superior més uniforme, d’arcs apuntats i capitells geomètrics sense decorar. La inauguració es va fer un 9 de juny de 1956 i es va presentar per l’ocasió una exposició museística de peces provinents del fons de la Fundació Soler i Palet.
El programa també es va perllongar més dies de juny amb una altra mostra lligada a la història del castell titulada “El espíritu de los cartujanos”, en col·laboració amb la Cartoixa de Montalegre (la que es va establir a Vallparadís), i conferències, entres aquestes una sobre la població prehistòrica de Lluís Pericot, degà de la Facultad de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, I un nou concert de música clàssica, aquesta vegada amb ADN local perquè n’era protagonista l’Orquestra de Cambra de l’Escola de Mùsica de Terrassa sota la direcció d’Enric Garcès.
L’actuació de l’Orquestra de Cambra de l’Escola de Música de Terrassa potser es va aprofitar per parlar de demandes del reconegut centre formatiu de l’Ajuntament que avui té edifici propi en el cor del Campus Universitari de la UPC a Terrassa. El cas és que el 4 de juliol de 1959, tres anys més tard que el grup musical de l’escola poses les notes al Castell Cartoixa de Vallparadís, aconseguia inaugurar la seva nova seu a la Masia Freixa del Parc de Sant Jordi, la icona modernista residencial de Lluís Muncunill i Parellada per excel·lència, abandonant l’antiga ubicada a l’Agrupació Regionalista (també de Muncunill) de la plaça Mossèn Cinto Verdaguer. En el procés de la mudança cal lamentar que l’edifici d’Agrupació Regionalista es va perdre, va ser enderrocat i en el seu lloc es va bastir l’oficina de Correos que encara hi és.
Les cròniques de l’època també parlen d’una inauguració molt multitudinària de les obres de la Masia Freixa i del Parc de Sant Jordi. Tot el conjunt de la finca estava malmès i, per tant, la recuperació de l’espai va ser celebrat per la ciutadania. S’explica que el projecte portat a terme va permetre retornar l’esplendor a l’edifici de la Masia de Muncunill i al parc i els jardins de principis del XX segons el model del seu creador, Rafael Benet i Vancells, En aquest sentit, sota la direcció de l’arquitecte municipal Pratmarsó es van recuperar els camins traçats amb arbrat variat, es van plantar més de mil espècies de flors i es va refer un circuit botànic amb tres-centes varietats d’arbres. Així mateix es posava èmfasis en la dotació d’un solàrium envidriat per la gent gran, un parc infantil, un gimnàs i un edifici annex per bar i cafeteria.
L’arquitecte Pratmarsó també va fer obra privada. Un dels més significatius és el Temple dels Nens de l’Escola Pia que es va inaugurar el 7 de juny de 1952 amb autoritats polítiques, acadèmiques i religioses. Es tracta de la nova capella del centre construïda com edifici annex al centre educatiu i que va substituir l’antiga que existia. El nou temple es va definir amb línies clàssiques senzilles i sobresurt la decoració de l’alta major, realitzada amb mosaics simbòlics, de l’artista terrassenc Santiago Padrós. El cost de les obres de l’espai litúrgic, amb capacitat per mil persones, es va elevar a un milió de pessetes. L’espai és avui funcional i també és la sala d’actes del centre. En obra religiosa, Pratmarsó també és coautor d’intervencions al temple de la Sagrada Família.
Altres fonts recullen la projecció de grups d’habitatges econòmics, en concret es fa referència a una promoció al carrer Torrella de Terrassa. Així mateix, en arquitectura industrial, consta que va dirigir i projectar o intervenir en més de vint naus tèxtils, la major part extensions dels grans vapors de finals del segle XIX i principis del XX. La relació examinada dona noms coneguts de l’època com són Vallhonrat i Cia (Rambleta del Pare Alegre), Aymerich i Amat (Faraday), Costa i Blasi (Baldrich), Laniseda (Doctor Pearson), J. Duran (Doctor Pearson), Sala i Badrinas (carretera de Rubi) i Filatures Armengol i Aurell (Autonomia). Complexes industrials que no formen part ja del patrimoni i que a poc a poc, amb el pas del temps, han estat substituïts per zones d’habitatges i també per diferents equipaments.
Bibliografia consultada per aquest capítol:
“Terrassa 1877-1977, Cien años de Urbanismo”, de Josep Boix Gené.
“Tarrassa y los tarrasenses” (1939-1964), de J.Castells, M. Palomares y F, Torrella.
Fons documental Josep Pratmarsó i Parera/ Arxiu Comarcal del Vallès Occidental i Arxiu Històric de Terrassa.
Agraïments: Arxiu Municipal de Terrassa i Rafael Aróztegui per la cessió de les imatges de les inauguracions de les escoles públiques Abat Marcet i Estadi Municipal, respectivament, publicades en el primer capítol d’aqueste reportatge sobre Josep Pratmarsó i Parera.
D
