Després d’un enamorament exprés i d’haver passat el cinema mut, en aquest tercer volum entrem ja en una dinàmica que es mantindrà intacte fins al final de la sèrie. I com anirem desentrellant el cinema clàssic? Hi ha tantes maneres… Podria fer-se cronològicament, però els anys són una forma massa matemàtica pel cinema, així que ho farem per l’altra gran eina de classificació, encara més determinant: els gèneres.
I com que sóc un rebel sense causa, començarem pel gènere més polèmic: el cinema negre o film noir. N’hi ha que defensen que no és un gènere, sinó que és més un estil, una manera de fer el cinema. I és que així és com va néixer. Els seus creadors van estar molts anys fent pel·lícules d’estil compartit sense saber que més endavant serien englobades dins d’un mateix gènere. Els crítics francesos van encunyar el terme film noir – ‘negre’ en francès – per unificar totes aquelles pel·lícules que venien de Hollywood i que presentaven atmosferes molt fosques, històries de crim i personatges cínics.
Chris Fujiwara ho resumeix força bé quan explica que “els creadors d’aquelles pel·lícules creien fer films de crims, de misteri o melodrames romàntics. La no-existència del concepte noir com a categoria durant la seva suposada època daurada és una problemàtica de la història d’aquest gènere”.
Sigui com sigui, el cinema negre, sense dubte més fàcil d’identificar que de definir, té característiques molt clares i té el seu punt de partida just on ho vam deixar la setmana passada, entrant a la dècada dels trenta. I és que aquesta manera fosca de mostrar el cinema va ser un mirall del desencant de la població d’aquells temps, just després del crack del 29 i la Gran Depressió. Eren temps difícils, de pobresa, i el crim va començar a aflorar. És per això que el cinema ho reflectia en les seves històries, sobretot amb tres pel·lícules que es consideren fundacionals del gènere negre.
Són “Little Caesar” (LeRoy, 1931), “The Public Enemy” (Wellman, 1931) i ‘Scarface’ (Hawks, 1932), de la que va fer-se el famós remake als anys 80 amb l’Al Pacino. D’aquestes tres recomano sobretot ‘The Public Enemy’ – en català ‘L’Enemic Públic’ – que explica la pujada i caiguda d’un criminal de manera magistral: “Diners o sang. Sinó pots portar-me una cosa, porta’m l’altra”. De fet, a l’època aquests films van tenir molts problemes perquè els líders de Hollywood, espantats del “culo veo, culo quiero”, van crear un Codi al 1930 per prohibir que les pel·lícules avalessin comportaments immorals.
És per això que aquestes avisaven que “El desig dels nostres autors és reflectir l’ambient dominant en certes esferes de la vida americana i no glorificar a delinqüents i criminals” i amagaven la violència explícita o fins i tot la luxúria dels seus homes protagonistes.
La saga del Padrino beu directament d’aquestes pel·lícules, però el cinema negre no es coneix tant per la seva vessant mafiosa. I és que això eren només els inicis. Després dels anys de depressió, va venir la Segona Guerra Mundial i el pessimisme americà només va fer que esclatar del tot. El cinema negre com el coneixem es va desenvolupar durant i després de la Guerra entre el 1940 i 1950, transportant a la pantalla l’ambient de sospita i d’angoixa social. De fet, molts creuen que el veritable film noir només pot considerar-se aquell que es va fer en el període de post-guerra fins al 1960, i que tot el que vindrà després és neo-noir. Molts altres creuen que el cinema negre segueix vigent com a gènere i que s’ha anat adaptant el seu estil visual i narratiu als nous temps.
El seu gran apogeu va ser la dècada dels 40 i és on es concentren la gran majoria de clàssics, com per exemple la meva preferida i per la que recomano començar: “Scarlet Street” (Lang, 1945) – en català ‘Perversitat’. Amb un guió i interpretacions immillorables, parla de la manipulació i la culpa, i ens ajudarà a anar descobrint les característiques del gènere. Les temàtiques sempre giren al voltant de fets delictius i assassinats, presentant una societat violenta i corrupta que amenaça al protagonista, amb finals fatalistes on aquest normalment acaba fracassant: “El que viu per l’espasa, ha de morir per l’espasa” (‘Little Caesar’).
Aquesta visió de l’heroi enamorat i condemnat té clares semblances al realisme poètic francès dels anys 30, però sense dubte d’on més rep la seva influència el cinema negre és de l’expressionisme alemany, del que vam parlar la setmana passada. Durant els anys 30 i degut a l’exili massiu de molts europeus cap Amèrica, directors com Fritz Lang (‘The Woman in the Window’), Robert Siodmak (‘The Killers’) o Michael Curtiz (‘Angels With Dirty Faces’) van començar a treballar en el cinema i van imprimir-hi la seva estètica, sobretot amb l’ús de les llums i les ombres.
Segurament, de tot el què parlarem el que més defineix el film noir és la seva estètica, o com dèiem abans, el seu estil visual. Per entendre’l, recomano molt “The Third Man” (Reed, 1949) – en català ‘El tercer home’ – ja que tècnica i visualment és una passada, sent anglesa va guanyar l’Oscar a la millor fotografia, i resumeix molt bé els trets característics: atmosfera urbana, de carrers grisos i edificis en decadència, d’il·luminació fosca i dura, amb moltes ombres fosques i definides – l’ombra hi és sempre present com un personatge més – i interiors claustrofòbics. També utilitza plans torçats i asimètrics per donar-hi un to més sòrdid i emfatitzar la tensió o l’intriga. Per acabar d’experimentar aquest estil que ens trasllada a l’estat psicològic de l’època mireu “M, el vampir de Düsseldorf” (Lang, 1931).
Una cosa que pot semblar menys transcendent però que no ho és són les escales. Sinó hi apareix una escena amb una gran escala llarga o de zig-zag on vivim moments de suspens o de tensió, difícilment serà cinema negre. I una altre fet important, és el blanc i negre. El film noir és en blanc i negre perquè el color no existia en aquella època, però ha acabat consistint una marca d’estil, i amb el color hi ha una part visual important que es perd al no tenir la grisor i els contrastos únics que oferia el blanc i negre.
El cinema negre també va molt lligat als seus protagonistes i és dels gèneres que conté més personatges arquetípics, principalment dos. El personatge masculí és el protagonista i funciona com un anti-heroi de moralitat ambigua que es presenta amb un caràcter dur i esquerp, que parla sense embuts i que no té por de res. Normalment és malvat però sempre té justificació, cosa que ens porta a una empatia conflictiva.
I el personatge femení, més conegut com la femme fatale, presenta a dones seductores conscients de la seva bellesa que manipulen despietadament als homes per guanyar poder o diners. Probablement, aquesta visió de la dona reflecteix la por que tenien els homes de l’època del seu alliberament i la seva independència, que creixien ràpidament després de la guerra. Tot i la seva naturalesa malvada i sexual, són enteses com a víctimes d’abús físic o emocional que estan atrapades en relacions violentes sense amor i que recorren a l’assassinat com a recurs per fugir o per venjar-se. Tal és la força d’aquests personatges que moltes pel·lis porten directament el seu nom, amb tres grans exemple com ‘Laura’ (Preminger, 1944), ‘Gilda’ (Vidor, 1946) o “Rebecca” (Hitchcock, 1940), que és la que més recomano ja que el primer film de Hitchcock a Hollywood és encara una de les cintes en les que més misteri i tensió va aconseguir.
Per veure aquesta batalla de personalitats i sexes, cal que mireu “Double Indemnity” (Wilder, 1944) – en castellà ‘Perdición’ – del gran Billy Wilder, un film que presenta un pla immoral que tots podem entendre i que s’anirà complicant fatalment. També és una gran pel·lícula “The Big Sleep” (Hawks, 1946) – en català ‘El Somni Etern’ – amb tota la força en els seus actors i diàlegs. Fora de pel·lícules concretes, com que els personatges van molt lligats al gènere, penso que és important que parlem de quins actors i actrius van representar millor i van ser més identificables del cinema negre.
Per la banda masculina, tenim en primer lloc a Humphrey Bogart, el més gran clàssic del gènere i considerat l’estrella més important dels primers cent anys de cinema, amb l’eterna cigarreta i la condició de gentleman poc convencional. Un dels seus grans títols és “The Maltese Falcon” (1941) – en català ‘El Falcó Maltès’ – una de les imprescindibles tot i que a mi no em convenç, ja que conté algunes febleses del gènere que després comentarem.
Altres noms que sempre estaran lligats al film noir són Edward G. Robinson – el meu preferit – amb films com ‘Perversitat’ o ‘Key Largo’ (Huston, 1948) on precisament veiem un gran duel entre ell i Bogart. James Cagney, el famós criminal sense escrúpols, que el podeu veure a ‘The Roaring Twenties’ (Walsh, 1939) o Robert Mitchum, amb qui no us podeu perdre “Out of the Past” (Tourneur, 1947) – en català ‘Retorn al passat’ – que com bé indica el títol, demostra que el passat, i més si és fosc i violent, sempre torna.
Per la banda femenina, no hi ha un primer lloc clar, ja que s’ho reparteixen entre varies, entre elles la Lauren Bacall, que enamora a “To Have and Have Not” (Hawks, 1944) – en català ‘Tenir o no tenir’ – un film ple d’estrelles que és dels que millor juga amb la sensualitat en el context de la guerra: “Saps xiular, no? Només has d’ajuntar els llavis i… bufar”. Podeu gaudir de la Joan Crawford a la magnifica “Mildred Pierce” (Curtiz, 1945) – en castellà ‘Alma en suplicio’ – una història d’amor de mare i filla que li va donar l’Oscar.
Altres noms que us faran vibrar amb els seus conflictes psicològics són la Rita Hayworth a ‘The Lady from Shanghai’ (Welles, 1947) o la Gloria Grahame a “In a lonely Place” (Ray, 1950) – en català ‘En un lloc solitari’ – que es presenta amb una ambigüitat constant que et farà dubtar de tu mateix i que mostra la part més fosca de l’amor.
Aquest gènere històricament sempre ha atret a grans directors, potser per la possibilitat d’aquests de fer tot tipus de maldats sense ser castigats més enllà d’una mala recaptació. Molt repartit entre europeus – Billy Wilder, Fritz Lang, Alfred Hitchcock o Jacques Tourner – i americans, dels qui destaquem a John Houston o Orson Welles, un del directors més reconeguts que va fer-se notar com a actor i director i de la que us recomano “Touch of Evil” (Welles, 1958) – en castellà ‘Sed de mal’ – que es cita sovint com la última cinta de film noir del període clàssic o, per molts, de la història del gènere.
Un dels èxits del gènere és també la seva base literària i és que la majoria de històries i guions estan extrets de llibres i relats de gran renom. Ernest Hemingway i Raymond Chandler van ser segurament els més populars. Dos altres escriptors dels qui també s’han adaptat més obres són en Dashiell Hammet i el James M. Cain, de qui va néixer la fabulosa “The Postman Always Rings Twice” (Garnett, 1946) – en català ‘El carter sempre truca dues vegades’ – un film que tothom coneix però que poca gent ha vist.
Passant ràpidament per algunes de les febleses del gènere, com a curiositat diria que no us espereu grans baralles, escenes d’acció o assassinats, ja que genèricament avui en dia tenen un punt ridícul i es veuen molt poc creïbles. Algunes històries són massa enrevessades i superficials, difícils de seguir i fàcils d’oblidar. I sovint, la característica veu en off del gènere, que normalment és de l’home protagonista, parla de manera massa descriptiva explicant el què passa enlloc de mostrar-t’ho.
És una llàstima no tenir temps per anar més enllà dels límits del gènere i parlar-ne d’altres que formen part del mateix món, però sí que vull fer una menció al cinema de detectius – de fet el detectiu privat és un dels clixés del film noir – que de la mà de les històries de la Dorothy L. Sayers o l’Agatha Christie – la meva preferida – ha donat grans pel·lícules. Tenint en compte que gran part de la seva obra va ser adaptada després de l’època clàssica, la que no us podeu perdre és “Witness for the Prosecution” (Wilder, 1957) – en castellà ‘Testigo de cargo’ – on l’actor Charles Laughton ens regala un detectiu increïblement divertit i carismàtic.
Resumint, recordeu que el cinema negre va néixer als anys 30 i va tenir l’època daurada durant la dècada dels 40 i els 50, que ha acabat sent un període de referència cultural i un dels millors miralls del món de la post-guerra.
Per contra del què molts pensen, no es va acabar al 1960, ja que el film noir va deixar una marca molt profunda i les seves característiques segueixen tenint influència i existint en moltes pel·lícules modernes, que segueixen evolucionant al gènere. Tot i que tampoc cal pensar massa en el futur perquè, com diu Orson Welles a la Dama de Shanghai, “els humans són com un ramat de taurons que es maten tots entre ells i normalment no sobreviu ningú”.
