Estem en ple segle XXI, entrant ja a la seva segona dècada, i el segle XX sembla cada vegada més llunyà, sobretot pels que mai hi han viscut. A més a més, vivim en temps de revolució tecnològica, i una revolució, com ja va passar amb l’agrícola o la industrial, fa evolucionar el món molt més ràpidament, creant una sensació de separació entre el passat i el present més gran de la que és realment. El món d’ara no té res a veure amb el món de fa 20 anys, no parlem doncs de 125 anys enrere.
I és que fa 125 anys va néixer el cinema, un 28 de Desembre de 1895. Segurament, la més gran innocentada de la nostra història. Va néixer per mostrar la realitat tal com era i compartir-la amb tots aquells que no podien viure-la, amb una clara voluntat documental i amb cap intenció artística. Però ràpidament es va convertir en una de les formes d’art més complexes i transversals i en el mitjà de masses més gran. De la mà de la seva mare, la fotografia, va inspirar-se en el seu cosí, el teatre, per funcionar com una mescla entre les dues arts. Però amb una novetat que la feia única: l’ús d’imatges en moviment i la seva unió en juxtaposició per transmetre, principalment, emoció i informació.
I és que el cinema va viure molts anys com una expressió exclusivament visual, sense sonoritat. Com diu Hitchcock, “el cinema mut és la forma de cinema més pura”. Amb l’entrada del so al 1927, tot va canviar ràpidament. Com abans dèiem, va generar una revolució dins del cinema i aquesta revolució va fer que les distàncies entre el cinema del 1895 al 1930 del que va venir després fos immensa. Va ser bo això pel cinema?
Seguint amb Hitchcock, un dels més grans directors d’aquesta professió que va viure les dues èpoques, escoltem que “la imperfecció de les pel·lis mudes, a les que només els hi faltava el so que sortia de la boca de la gent, no justificava l’enorme canvi que el so va portar. Al cinema mut li faltava molt poca cosa, només el so natural. Però el què va comportar va ser l’abandonament de la tècnica del cinema visual pur. Encara avui – 1962 – en la majoria de films hi ha molt poc cinema. Jo els anomeno “fotografies de gent que parla”.
I és que una de les lleis més primàries del cinema és que no diguis allò que pots mostrar. Tot allò que dius es pot perdre fàcilment pel públic, però tot allò que mostris, de ben segur serà recordat. François Truffaut també segueix aquesta línia de pensament explicant que “a Amèrica, els màxims progressos en l’art de la direcció cinematogràfica van ser realitzats entre 1908 i 1930 per D.W. Griffith. La gran part dels mestres del cine mut estan influenciats per ell: Stroheim, Murnau, Lubitsch. Els cineastes nascuts després de 1930 no han explotat ni la dècima part del territori recorregut per Griffith. Si el cinema tornés a ser mut i es privés del so, la major part dels directors actuals es veurien obligats a canviar d’ofici”.
És cert que a principis del segle XX es va crear una tècnica cinematogràfica que es va anar perdent amb els anys i que quasi bé ningú ha arribat a explotar del tot? Podria ser que la força i la creativitat visual de temps enrere s’haguessin quedat sense evolucionar o, encara pitjor, haguessin involucionat? O tot això forma part de la història i el cinema actual, que respon a necessitats i a visions actuals, ha d’oblidar tota aquesta tècnica ja passada?
Siguin quines siguin les teves respostes, hi ha una qüestió inqüestionable: el passat s’ha de conèixer. Perquè com sempre diu el meu pare, o també en Picasso si et serveix de més, la única manera de trencar amb els clàssics és coneixent-los. Serà molt difícil que hom pugui innovar si no coneix el què el precedeix. Fins i tot, si no és coneixedor de les principals creacions, corrents, cànons, tècniques i solucions dels seus antecessors, li serà quasi impossible crear qualsevol peça de valor intrínsecament artístic.
Avui en dia, potser cal posar èmfasi en el gran desconeixement que hi ha dels clàssics i dels fonaments del cinema antic per part de la gent jove – i no tan jove – i saber veure el perquè de la seva falta d’interès, d’incapacitat d’entendre la importància del passat.
Així doncs, amb aquest conjunt d’articles de “Redescobrint els clàssics” el què es busca és fer créixer una llavor que es va plantar fa més de cent anys i que ja no hi ha aigua que la regui, fent una selecció intencionadament petita i meticulosa per apropar-te als grans autors del primer cinema, a les seves grans històries i a les tècniques narratives i visuals més importants que es van fer i desfer en una època de grans innovacions i canvis.
Si et sents identificat quan escoltes algunes frases tals com “és que no puc amb el cinema antic”, “m’avorreixen molt els clàssics” o “em costa molt el blanc i negre”, potser t’interessa el què tenim a dir-te, ja que aquest especial de clàssics està fet per gent que un dia també va estar en aquest bàndol. Parlarem tant de cinema mut (‘Battleship Potemkin’, 1925) com de cinema sonor (‘The Great Dictator, 1940) i intentarem demostrar perquè el cinema clàssic no és avorrit, lent, o pobre visualment, i sobretot, perquè és imprescindible. Això no tracta, doncs, de donar respostes, sinó d’una cosa encara més important: generar preguntes.
