La Covid-19 canvia/les nostres vies./Ara som altres” es llegeix a la primera pàgina, el preludi, de “Noviluni”. David Millán (fotògraf, escultor, escriptor) sembla tenir el cervell sempre posat en mode creatiu i en aquestes setmanes de crisi sanitària i confinament no només ha començat i ha acabat aquest llibre d’haikús (poemes de tres versos, segons una forma d’origen japonès) sinó que també l’ha imprès i l’ha posat a la venda, a la llibreria La Temerària. És el primer llibre terrassenc de la pandèmia.
Les vint-i-tres peces de “Noviluni” les va fer “íntegrament en aquest confinament. No he deixat d’anar a treballar cap dia, perquè ho faig en un servei essencial, però he trobat els moments d’escriure”. Alguns poemes parlen de la situació i l’ambient que hem viscut i estem vivint (“A casa els dies/es tornen més propers./Brisa viral), alguns de manera més directa que altres. Però també hi ha evocacions de records, situacions, paisatges. I fotografies de Terrassa en blanc i negre, fetes per l’autor anant cap a la feina, a les sis de la matinada.
L’haikú ha interessat a Millán perquè és una estructura poètica amb la qual “en poques paraules, en les essencials, has de dir molt. És a dir, que el lector ha de poder imaginar-se una situació molt més gran. Per això els haikús són senzills, i complexos. Sempre els hi havia tingut molt respecte”.
A més, “Noviluni” ha estat imprès a Itàlia, i en un poble proper a Milà i al lloc on va haver-hi el primer focus important del virus a Europa. Preocupat, Millán va trucar a la impremta, i li van dir que no hi havia cap evidència que la Corid-19 es transmetés pel paper. I en tot cas, el temps que ha tingut els exemplars a casa ja ha superat els catorze dies. “Dedicat a totes les víctimes del coronavirus Covid-19 i a tot el sistema sanitari. Ara som més forts” tanca Millán el llibre, després d’un autoretrat amb mascareta i caputxa. “Amb el pas del temps, el llibre serà un recordatori en clave poètica d’aquests dies.”
Millán ha publicat aquests dies un altre poemari. Aquest ja el tenia començat i l’ha acabat d’escriure durant el confinament. És “Quart Creixent. Terrassa”. Un conjunt de poemes sobre la ciutat dividits en tres capítols que fan referència als períodes de la seva història que tracta, “Abans de la Guerra Civil”, “Guerra Civil” i “Postguerra”.
És el meu llibre més terrassenc”, diu Millán, que l’ha escrit basant-se en el bagatge de tot el que ha llegit i ha escoltat al llarg dels anys sobre el periple, sovint dramàtic, de la ciutat al llarg del segle XX. Hi podem llegir, amb el pas del temps com a remor de fons, evocacions del “mariners de Terrassa”, de la “Noia soldat i egarenca” que pensa en els seus “companys de trinxera” i alhora vol oblidar la guerra, dels morts “sense judici ni perdó” (a “Camí a Terrassa”, a “Serra de l’Obac”), d’una Rambla d’Ègara que es va oblidant dels joves uniformats i la Riuada que l’han travessat, d’una ciutat que el poeta mira des de la Mola veient com una altra vegada “els fums de les xemeneies cobreixen tot el cel” i pensa en “refer la vida, mira endavant”.
Millán és un apassionat de Federico García Lorca, i de tant en tant fa petites “acciones lorquianes” per recordar el pas del “Poeta en Nueva York ” per Terrassa. Gens estrany, doncs, que el títol d’un dels poemes de “Quart creixent” sigui el seu cognom i evoqui les seves visites a Catalunya, també a Terrassa i Amics de les Arts. “A on són els versos i les estrofes?” Són a les parets de les sales, inherents. /A on és poeta?/A un camí oblidat, al sud, copejat pels vents”, el conclou.
Hi ha una tercera publicació recent de David Millán: “Francisco Tronco”. El gener va publicar aquest fanzine, en fotocopies de colors. Escrit i dibuixat íntegrament per ell, ha buscat en aquest projecte tant l’evocació dels tebeos i publicacions “underground” y del “rollo” de la dècada de 1970 com “una certa paròdia a l’estil Torrente”.
“Francisco Tranco” pot sorprendre els seguidors de Millán, perquè amb la seva estètica estripada sembla molt lluny de tots els seus altres treballs literaris i gràfics. “Aparentment sí. Però penso que, vist en conjunt, encaixa amb la meva forma de crear i de fer. Aquesta és una mica dispersa, certament, però té un nexe comú, que sóc jo. És a dir, la meva manera d’entendre les coses. ‘Francisco Tronco’, per exemple, l’he escrit i dibuixat sencer als bars. I molts dels meus poemes també són escrits en bars, o bé en situacions del meu dia a dia”.
Dotat d’una incessant capacitat de treball, i una gran passió per la creació artística, David Millán no para, i ara està a punt de convertir-se en el primer poeta terrassenc en llengua neerlandesa. Apassionat dels Països Baixos (que ha visitat nombroses vegades), i de la seva història i cultura, fa anys que estudia neerlandès, i ara està donant els últims retocs al seu primer llibre en aquesta llengua, que serà el cinquè de la seva producció. El títol, en català, vindria a ser “El so de les onades”, i, el seu contingut, un conjunt de “poemes curts que en volen expressar un de molt més gran”.
