Què és el cinema clàssic? Impossible de respondre breument, pel cas que ens ocupa el considerarem des del naixement del cinema fins al final de l’època daurada dels estudis de Hollywood al 1960. Sense voler ser una classe històrica sobre cinema, aquesta publicació seriada buscarà oferir una guia sintètica i representativa del que coneixem com a pel·lícules clàssiques, seleccionades sobretot pel seu atractiu comercial, de cinema de masses. Perquè? Perquè el què volem és que els desconeixedors d’aquest cinema s’hi enamorin, i que aquells que ja el coneixen se’n puguin tornar a enamorar.
No començarem cronològicament, sinó que abans parlarem d’una sèrie de pel·lícules que són ideals per iniciar-se en el cinema clàssic i que asseguren que no s’abandonarà al primer assalt. El que s’intenta és un amor a primera vista, o dit d’una altra manera, en una setmana, així que recomanarem principalment set pel·lícules, una per dia, que serviran com una immillorable presentació.
Comencem! És Dilluns i toca mirar la primera pel·lícula. No en tingueu cap dubte: ‘It’s a Wonderful Life!’ (Capra, 1946) – en català: ‘Que bonic és viure! – és una de les pel·lícules més importants de la història del cinema. Quan acabes de veure-la tens la sensació de que el cinema existeix perquè pel·lícules així puguin existir. És un cant a la vida i al valor de ser bo i solidari amb els que t’envolten.
És una pel·lícula que aconsegueix coses increïblement difícils com fer una àcida crítica social mentre és immensament positiva, ser brutalment realista tot i tenir un argument fantasiós o explicar un gran drama sent sempre divertida. En definitiva, és la única pel·ícula que m’ha fet plorar d’alegria, emoció que no coneixia fins que el senyor Capra me la va ensenyar de la mà de James Steward i Donna Reed.
Pel Dimarts, i per fer baixar la reflexió filosòfica del dia abans, què millor que veure una comèdia. Va ser un dels grans gèneres del cinema clàssic, i, a diferència d’ara, era dels que atreia a més talent i públic a les pantalles. Com deia O’Connor “Fes-los riure, fes-los riure, que no saps que tothom vol riure?”. I una de les més esbojarrades és ‘Some Like it Hot’ (Wilder, 1959) – en castellà: ‘Con faldas y a lo loco’.
Dos homes s’han de disfressar de dones per escapar d’uns gàngsters de la màfia. Un argument molt atractiu, juntament amb els noms de l’elenc actoral: Tony Curtis, Jack Lemmon i Marilyn Monroe. És una pel·lícula que va sorprendre pel seu atreviment i la seva falta de vergonya a l’hora de trencar certs tabús i, tot i ser el més difícil per les comèdies, ha envellit molt bé. És ingènua per les audiències actuals, però segueix sent fresca, divertida i ocurrent. Mostra l’univers femení des del punt de vista masculí, generant situacions de revelació i empatia entre gèneres que encara avui són necessàries.
Dimecres, si tot va bé, seguirem amb el mateix director. I és que Billy Wilder, de qui parlarem més endavant, és una de les apostes més segures per iniciar-se en el cinema clàssic. És la meva principal recomanació. Perquè? Wilder ho té clar. “Tinc deu manaments. Els nou primers són: no avorriràs”. ‘Ace in the Hole’ (Wilder, 1951) – en català ‘El Gran Carnaval’ – és una gran pel·lícula i també una pel·lícula gran. És un drama que crítica sense miraments al periodisme i, de rebot, a la política que té al darrere, on es busca la desgràcia humana per guanyar diners i poder. Kirk Douglas protagonitza una d’aquelles històries in crescendo que poc a poc es van entortolligant en una teranyina fins a construir un monstre que podria devorar a qualsevol espectador. És un film que et devorarà i després et deixarà anar, exhaust, però ple de convicció i energia.
Arribem al Dijous, passant l’equador, i potser que ens relaxem una mica. ‘Singin’ in the rain’ (Kelly&Donen, 1952) – en català ‘Cantant sota la pluja’ – ens portarà a mons passats amb energia, colors i, sobretot, música. Els musicals són controvertits, però també van ser un dels grans gèneres del cinema clàssic. I aquest segurament és un dels més lluminosos i interessants, per la seva història, les seves mítiques cançons i uns números musicals en estat de gràcia amb uns actors que eren veritables showmans.
A les portes del cap de setmana, crec que pel Divendres el millor és entrar de ple en un altre dels grans gèneres del cinema clàssic amb el que millor ho sabia fer: Alfred Hitchcock i el suspens o thriller. Varies pel·lícules seves encaixarien en aquesta llista, però hem triat ‘Psycho’ (Hitchcock, 1960) – en català ‘Psicosis’ – per la seva mestria alhora de gestionar el suspens i el terror. Un pèl irregular en el ritme els primers 45 minuts, la pel·lícula t’acabarà atrapant gràcies a un guió de ferro, una posada en escena i una banda sonora immillorables i un Anthony Perkins immortal.
Dissabte, una ració intensa de cinema per tots els que creuen – amb desesperació – que el cinema clàssic es caracteritza per ser de ritme lent i pausat. Amb ‘The Fountainhead’ (Vidor, 1949) – en castellà ‘El Manantial’ – et serà difícil respirar, ja que la pel·lícula té tantes coses a dir que no s’atura en cap moment. Quan l’acabes de veure tens la sensació d’haver vist una peça de sis hores a càmera ràpida, però on has pogut apreciar tots els detalls. Narra la tesis ideològica d’Ayn Rand, que defensa la posició de l’individu davant la col·lectivitat, i la importància de la integritat per defensar les teves idees per sobre d’una majoria plena de mediocritat. A les mans de Gary Cooper, un altre nom que sonarà, portarà el seu missatge fins les últimes conseqüències.
I, per acabar la setmana, Diumenge és el dia que ens toca estar més relaxats. Per contrastar amb la densitat de text i diàleg del dia anterior, us recomano una de les pel·lícules sonores que més s’apropen al cinema mut: ‘The Great Dictator’ (1940, Chaplin) – en català ‘El Gran Dictador’. Feta per un dels grans mestres d’aquest cinema, tot i ser sonora està plena del llenguatge, dels gags i de la força visual del cinema mut. És una comèdia molt valenta, tenint en compte que es va fer al 1940 en ple auge de les forces nazis, una paròdia plena de denúncia i d’humanitat, sempre presents en el cinema de Charlot. Té grans escenes icòniques, com la de Hitler amb la bola del món o el gran discurs final, dues maneres molt diferents de dir el mateix, dues maneres de fer cinema en un sol film.
I amb això arribem al final de la setmana. Abans de concloure, m’agradaria fer dos breus apunts: per mi és una llàstima que totes les recomanacions siguin de cinema nord-americà i de directors masculins; però no me n’he pogut escapar perquè el cert és que tant Estats Units com els homes van ser els grans dominadors del cinema a escala mundial, cosa que ara, 80 anys després, encara no s’ha revertit ni de bon tros. En parlarem més endavant. Així s’acaba aquesta ràpida introducció al cinema clàssic i el nostre principal objectiu és que tinguis ganes de seguir redescobrint-lo. Que sàpigues desmentir amb sensibilitat el què deia Debbie Reynolds de “vista una, vistes totes”, tot i que tampoc esperis que t’encantin totes les pel·lícules de la llista, ja que som sempre conscients del fabulós i complex món dels gustos personals. Com diuen al film ‘All about Eve’ (Mankiewicz, 1950), “tot és teatre. Un no els comprèn a tots, no tots li agraden, i què importa, si el teatre és per tothom. No aprovi o desaprovi, perquè potser no és el seu teatre, però serà el teatre d’algú, en algun lloc”.
