Un planeta amb una temperatura de tres mil graus i que s’està evaporant. Un púlsar que emet una emergia mil vegades més gran que la del Sol i es desplaça per l’espai a més d’un milio de quilòmetres per hora. Una galàxia tan ordenada que sembla “digne d’un pla de desenvolupament urbanístic”. Els forats negres. El Gran Atractor. Són alguns dels “Cuerpos celestes extraños” que Manuel Montes i Jorge Munnshe presenten, i n’expliquen l’estat actual dels coneixements sobre ells, en el seu segon llibre conjunt de divulgació astronòmica.
Els astrònoms no paren de donar notícies sobre coses sorprenents que detecten a l’univers. Com són d'”estranyes” les del seu llibre?
Parlem de moltes coses diferents, estranyes sigui perquè tota la seva categoria ho és, com ara els forats negres, o perquè es tracta d’un cos en concret amb elements que costen d’explicar. Hi havia molt on triar, i vam escollir allò que pot ser més apassionant de llegir. Aquest és un llibre divulgatiu, en què no hi ha una sola fórmula. Mirem d’explicar-ho tot de la manera més planera possible, amb exemples, perquè qualsevol lector ho entengui.
El seu viatge per l’univers més rar comença molt a prop, a la Lluna.
Sí. Parlem d’algun detall estrany que presenta, com els “mascons” i els canvis visuals a la seva superfície. De Saturn, un corrent gasós que, al seu pol nord, forma un hexagon gairebé geomètric. També de cossos que podrien existir i és estrany que no hi siguin, com els asteroides desapareguts, o la possibilitat que el nostre Sistema Solar tingui un novè planeta molt llunyà, que encara no ha estat descobert.
I després, els planetes extrasolars
N’hi ha que poden arribar a tenir una temperatura més alta que una estrella, i sembla que n’hi ha molts d’errants, i alguns que són tan diferents de tot el que coneixem que no podem saber quins van ser els mecanismes de la seva formació. També parlem dels tipus de galàxia. Alguna està tan ordenada que sembla que sigui artificial.
Quin seria el cos o fenomen més estrany, detectat ara per ara?
En categoria genèrica, els forats negres. El seu concepte teòric és molt clar: un objecte amb tanta massa concentrada en un lloc que té una quantitat tremenda de gravetat. Per tant, no produeix radiació, i per tant, no produeix llum i no es pot veure. S’ha d’estudiar a través d’allò que afecta, com les estrelles que hi cauen. Si són absorbides o destruides, això té conseqüències visuals, i es pot veure, però no l’objecte. No se sap absolutament res del que pot haver-hi a l’interior d’un forat negre.
Uff. I com a cos singular?
Potser el Gran Atractor, un punt cap el quual s’estan dirigint moltes galàxies, com si fos una concentració de matèria molt superior a qualsevol forat negre. Com el curs d’un riu de galàxies que les va portant cap a una direcció concreta. Hi ha moltes coses que col·lisionen amb la física quotidiana, que costa d’entendre. Per exemple, segons algunes teories, hi ha lloc a l’Univers en què el temps està detingut.
I a més dels cossos, hi ha la matèria fosca, que diuen que constitueix el 85 per cent de tot l’univers.
La material normal la veiem perquè emet algun tipus de radiació (les estrelles, llum) o la reflexa (com un planeta), però el 85 per cent de l’Univers és alguna cosa que no podem ni detectar visualment ni rebre informació. És fort. No sabem què és, senzillament. Algunes hipòtesis parlen d’una nova partícula subatòmica, encara desconeguda, altres de forats negres microscòpics produits a l’inici de l’univers. I a més de la matèria fosca, pot haver-hi l’energia fosca.
Quina és la idea sobre aquesta possible “energia fosca” de l’univers?
L’ expansió de l’univers s’està accelerant, i sembla que alguna força està fent que les galàxies se separin cada vegada més ràpid. Einstein ja va dir que matèria era igual a energia. Però d’aquesta energia de l’univers només en veiem un vint per cent. Del vuitanta per cent restant podem dir que no en sabem absolutament res.
Algun premi Nobel fins i tot ha dit que l’Univers excedia la capacitat de l’ésser humà per entendre’l
Igual que a un nen li pots ensenyar matemàtiques fins a un cert punt. No arribem a entendre més perquè no tenim un cervell prou potent. Aquí és on entraria la intel·ligència artificial (IA). Cada cert temps s’està multiplicant la velocitat dels ordinadors, i arribarà un temps que ja aniran més ràpids que el cervell humà. Si se’ls hi dóna els algoritmes correctes, a la llarga els descobriments científics els farà la IA.
Els ordinadors descobriran i entendran coses de l’Univers que els humans no entendrem?
És possible. Ens conformarem a aprofitar les aplicacions, però no ho entendrem. De la mateixa manera que ara tothom fa servir el telèfon mòbil, però la majoria no té ni idea de per què i com funcionen. També cal dir que tot allò que surt nou sembla estrany. Els púlsars, estels de neutrons que emeten radiacions periòdiques, quan els van descobrir, molta gent deia que segur que allò eren senyals d’una intel·ligència extraterrestre, perquè eren constants. En la cosmologia és normal que una hipòtesi es doni com a vàlida uns mesos, fins que surt una explicació que sembla més convincent.
I l’univers, tot plegat, què pot ser?
A l’últim capítol parlem de l’estructura de l’univers a gran escala. Sembla com si fos una mena de xarxa, en què tot està interconnectat de manera molt subtil, amb unes columnes molt primes de matèria. L’univers són les galàxies, que és on es col·loca la seva matèria, però que no estan posades una aquí i una altre allà, sinó que formen una mena d’arbre. I s’està veient que hi ha com petits ponts, d’un gas molt tènue, que les interconnecten totes. Però això seria un altre llibre. Aquest tracta de les coses concretes que per la seva singularitat més criden l’atenció dels científics.
