scriure és fer un viatge difícil cap al temps passat, al menys així ho entén Marta Sanz (Madrid, 1967) que acaba de publicar la novel·la Pequeñas mujeres rojas a l’editorial que dirigeix Jorge Herralde. Es tracta del tancament d’una trilogia del detectiu Arturo Zarco (Black, black, black 2010 i Un buen detective no se casa nunca 2012) en el marc d’un poble, amb nom d’espècie de cuina, Azafrán, on les fosses comunes ressusciten el passat i ens expliquen pedagògicament algunes coses de la política del present.
L’escriptora madrilenya se centra des del punt de vista de la novel·la negra en el tema de la memòria històrica. La novel·la barreja cartes i narració en una Espanya rural oblidada. Com tota narració que es preï comença de manera que t’atrapa: “Nosotros éramos oriundos y también éramos de otra parte. Somos los niños perdidos y las mujeres muertas. Dios no existe -damos fe de ello- y nosotros aquí andamos siempre sonrientes”.
En aquest relat apassionant hi ha molt de pedagogia a favor de la conscienciació de la societat sobre el problema de la violència contra les dones i la restitució d’una interpretació del passat amb el punt de vista posat en la veritat: “Otra compañera de la asociación, Rosa, y yo estudiaremos cartas, papeles y fotos. Estamos involucradas en un proyecto fotográfico para nombrar los traumas y trazar
Marta Sanz es marxa les mans i pren partit. Es fica fins a la cuina i analitzar la veritat històrica, tirant pel desguàs l’equidistància i prenent la bandera de la pedagogia i l’anàlisi rigorosa de la realitat: “Seguimos al pie de la letra el protocolo de actuación de exhumaciones de víctimas de La Guerra Civil y la dictadura”.
en blanc i negre
Una Espanya en blanc i negre rural que ens recorda la manera de descriure de Manolo Vázquez Montalbán poeta o novel·lista d’obres com El pianista publicada per Seix Barral amb aquest toc d’humor negre amb accents sentimentals femenins: “Cizaña, Mosca cojoneras, ¡Por qué queréis desenterrar a vuestros abuelos podridos?”
Un dels temes pendents de la nostra democràcia és el de les fosses comunes. El tema de les víctimes de la Guerra Civil. El tema dels crims que van quedar impunes. El tema de les dones que no es van quedar a la rereguarda. El tema de la por i la mort. El tema de l’espai públic. En realitat, tots aquests temes no són més que una anàlisi del passat que explica moltes coses del nostre present polític. Aquest estiu de l’any 2012 en què Paula Quiñones balla amb els morts ens recorda Juan Rulfo i el seu Pedro Páramo. Avui que hem quedat a casa i no hem sortit al carrer perquè el COVID-19 està infestant el món, causant morts i contagis com una pesta invisible que ens tenalla, no hi ha res millor com quedar-se a casa llegint, meditant, aprenent i sentint de la mà de Marta Sanz i la seva novel·la Pequeñas mujeres rojas.
*
professor del INS Viladecavalls i cofundador i director de la Companyia 8
